La mort d'un ciclista

   Article publicat al DIARI DE GIRONA el dilluns dia 11 de febrer del 2002.

   El passat dia 31 de gener va morir un veí de Salt de 41 anys quan circulava en bicicleta al terme municipal de Celrà, envestit per un camió. Ha estat l'última víctima d'una inacabable i macabre rastellera de morts de ciclistes, no només a les comarques gironines sinó arreu del món.

   Fréderic Beigbeder, autor de l'assaig "13,99 euros", que li va donar els mèrits per ser acomiadat de la prestigiosa agència Young-Rubicam, l'altre dia es feia aquesta pregunta: "Com és que acceptem coses tan ridícules com que hi hagi tants cotxes als carrers?" Jo m'afegeixo a la seva cavil.lació i em pregunto: Com és que a les carreteres del món anomenat "civilitzat", any rere any, morin més persones que a totes les guerres que ha patit la humanitat?

   En aquest món de mones que ens ha tocat viure -més aviat subsistir- jo em trec el barret davant de persones, com aquest veí de Salt, que circulen amb bicicleta per les perilloses carreteres. Els ciclistes són valerosos herois anònims armats de dos esberladisses rodes, que exerciten les cames ensumant el feturós fumerol d'un omnipotent exèrcit de carros de llautó. Ells, els ciclistes, són els "herois de l'asfalt". Pertanyen a una espècie que, sense lluir plomatge, tenen les ales als panxells i, sense beure benzina, tenen la força d'una quadriga al seu desvalgut cor. Els "herois de l'asfalt" transpiren per la seva afaitada pell un civisme que no és habitual en els conductors dels prepotents carros de llautó, tan acostumats a llençar a les voravies de les carreteres tota classe d'escombraries; en canvi, un heroi de l'asfalt, quan es menja un reconstituent sobre la marxa, a poc instant endreça l'embolcall a la butxaca; i quan succeeix un accident a la carretera, els "herois de l'asfalt", són els primers a aturar-se per tal d'auxiliar les víctimes.
   Malgrat tot, els "herois de l'asfalt" són, dia per altre i dos arreu, perseguits fins a la mort pels conductors asseguts com a cal sogre en els seus lluents carros de llautó; els odien, els insulten a mansalva i es befen d'ells; els davantejen com un esperitat garbellant-los fins que cauen esbadellats en mil trossets. Els "herois de l'asfalt" són el gran destorb de les carreteres, essent així que els conductors dels carros de llautó no toleren que circulin amb la velocitat suficient perquè els seus ulls gaudeixin del formós esclat de flors a la baldor dels prats. Els "herois de l'asfalt" són una causa potencial d'accidents que cal eliminar; per això a cap alt funcionari amb capacitat executiva se li ha acudit, ni per remei, canviar les tanques "de protecció" per altres "amb protecció", i no cal dir, gastar-se un euro en una campanya mediàtica per tal de difondre l'obligació que imposa la nova llei de trànsit a tots els conductors de fer els avançaments d'un ciclista com si es tractés d'un vehicle a motor, envaint el carril contrari i, essent així, guardant més distància envers el ciclista.
   La mort de qualsevol ésser humà és igualment lamentable, però quan m'assabento de la mort d'un ciclista penso:


   Ha deixat de batre un cor
que es movia impulsat per un vent límpid
provinent d'unes muntanyes lluny enllà,
on les flors no es contemplen amb els egoistes ulls de la roïnesa
sinó amb els humils ulls de la bondat.

Càritas de Girona i els avis

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el passat dissabte, dia 28 de gener de 2012.

   Càritas Diocesana de Girona ha engegat una campanya que ha anomenat "Apadrinar un avi". Segons explica en Salvador Maneu, que n'havia estat secretari general, en un vídeo penjat a la xarxa, vol esdevenir un punt d'unió entre dos mons en aparença desconectats, el del jovent i el de la gent gran. La idea és senzilla d'allò més: facilitar els mitjans adients perquè uns joves es trobin amb gent gran als geriàtrics i el seu entorn, acompanyant-los una estona durant cert temps. Una idea genial! Són joves que estudien quart d'ESO i primer de batxillerat que ocupen un espai del seu temps obsequiant amb uns grams de felicitat uns avis i àvies que, tot sovint, romanen en aquests centres veient com els dies passen d'arrapa i fuig empesos per una monotonia un xic difícil de suportar. Per un instant, l'alegria que, de manera natural, traspua el jovent, s'espargeix per tots els racons on els avis i àvies viuen aquesta tot sovint feixuga estapa de la vida.

   Quan una noia somriu a aquella àvia que està resclosa en el seu ganxet, i els seus llavis dibuixen, de sobte, aquell somrís massa temps entaforat, tal vegada podem pensar que, malgrat tot, aquest món tan modern que ens ha tocat viure no és dolent del tot. Quan un noi escolta, tot cofoi, les "batelletes" d'un avi que, per un instant, es torna a sentir un xic important, tal vegada podem pensar que el món potser no s'ha tornat boig del tot. Quan una noia passeja agafada del bracet d'una àvia que, amb passes parsimonioses, li parla de les boniques flors d'aquell jardí, tal vegada podem pensar que la vida és bella de debò. Ho torno a dir: una idea genial!

   Entre tots hem bastit un món en el qual tot es belluga de pressa, a una velocitat que ens roba el temps. La vida passa a tota brida al costat nostre, tan de pressa que, amb prou feines, ens resta un instant per gaudir-ne. Un cert dia ens adonem que la vida està a punt de concloure i que, a causa de la bena que ens cobria els ulls, no hem vist ni tan sols el seu bonic color; ens trobem en un ai aparcats en un raconet de la nostra societat i, allí, envoltats per altres persones tothora essegudes, esperem el final. Però un dia ens visiten un noi i una noia que, amb el millor dels seus somriures, ens alegren per fi la vida. I es crea un vincle tan profund que, de ben segur, aquell noi y aquella noia mantindran sempre en un lloc privilegiat de la seva memòria l'emoció que han viscut al costat d'una gent gran amb la qual s'han sentit bé de debò.

   Ho torno a dir novament: Una idea genial!