Nadal al Pont de Pedra de Girona

   És el meu desig que aquest conte (inèdit)  serveixi d'humil obsequi a tots els amables lectors i lectores. Que passeu unes bones festes, atapeïts els vostres cors per la serenor de l'estima i la solidaritat humana.

  Es posà a l'espatlla el seu sac llardós i ple de pols. S'aixecà del fred terra on havia dormit i, posant-se la seva sutza gorra més bruna que el carbó, començà a deambular pels carrers sota el sostre dels estels.

   Les tres majestuoses arcades del Pont de Pedra eren muts testimonis del seu anodí vagarejar pels seus entorns. Els llumets de colors que ornaven els carrers atapeïts d'aparadors plens de mil objectes, formaven davant dels seus ulls semioberts una aurora lluent i, alhora, un xic ensopida.

  

      

   Tot travessant el pont ensopegà amb una llauna buida de refresc que produí un cridaner soroll; de cop bobte obrí del tot els ulls i, ajupint la vista, veié un jove assegut a terra que, recolzada la seva encorbada esquena en les velles pedres de la barana, mantenia el cap baix i els ulls clucs. Un jersei ple de forats de totes les mides i un llardós pantalon que, amb prou feines, li arribava a uns arronsats mitjons, eren les seves úniques vestimentes. Al seu costat un menut gos estava arraulit tot tremolant de fred. Davant seu un plat reposava a terra amb un grapat de cèntims i unes poques monedes d'un euros.

   Mentre el mirava sentí la dringadissa d'una moneda que queia al plat. Un home vestit amb un elegant abric s'allunyava tibat al temps que guardava el seu fulgent portamonedes a la butxaca dels seus pantalons de tergal; agafada del seu braç una formosa noia de llarga cabellera rosa mostrà, per un esquifit instant, un posat d'efímera compassió mentre es cordava el seu abric de visó.

   Al cap d'una estona tornà a sentir la dringadissa d'una altra moneda; un home caminava a corre-corrents subjectant sota el braç un paquet embolicat amb un paper lluent com l'argent, mentre guardava el seu portamonedes de pell a l'infern de la seva jaqueta de cuir autèntic.

   Tota la gent passava i s'allunyava de pressa i contents d'allò més, mentre les monedes dringaven de tant en tant en aquell plat enllardat.

   Es tragué el seu brut i podent abric i, amb molta cura, el col.locà per sobre de l'esquena a aquell trist jove. S'assegué al seu costat i tragué del seu sac llardós i ple de pols un tros de pa. El partí en tres trossos. Un l'oferí al trist jove; l'altre el donà al menut gos que, mentre menjava, deixà de tremolar. I menjà el seu al temps que un profund sospir no el deixà sentir la dringadissa d'una altra moneda que queia en aquell fondo i brut plat. El trist jove menjà i, tot obrint els ulls, de cop sobte el mirà amb aquella brilantor que tan sols és capaç d'oferir la fràgil i, alhora, vigorosa llum de l'amor i l'esperança.

Girona és líder en pisos embargats

   Aquest article ha estat publicat el diumenge dia 2 de desembre al DIARI DE GIRONA.

   Les contrades de Girona encapçalen el rànquing de pisos embargats de tot l'Estat espanyol, amb relació al nivell de població. Els governants han permès que un munt de famílies perdin, legalment, la seva llar i tots els costerosos estalvis de tota una vida, romanent endeutats per sempre més, i els han empès, àdhuc, a treballar -els més afortunats- en la clandestinitat, perquè no els puguin embargar el seu "miserable" sou. Milers de famílies humils, des de fa molts anys, estan pagant els plats trencats com a conseqüència d'una manera d'actuar d'alguns bancs i caixes del tot imprudent i, en moltes ocasions, enganyosa, que fins i tot han assolit abastament el llindar de la usura. Malgrat això -com una tràgica ironia del destí- entre tots plegats estem ajudant, amb els nostres impostos, a què aquests mateixos bancs i caixes surtin dels profunds i negrencs pous on han caigut.

   Als Estats Units, durant la "Gran Depressió" dels anys trenta, un munt de famílies que, en perdre la seva feina, eren desnonats dels seus habitatges, van construir, fent servir qualsevol material de rebuig, a les afores de les ciutats, altres ciutats anomenades d'una manera amargosa "Hoovervilles", com a desdeny envers el seu president Herbert Clark Hoover. Durant molts anys, aquests suburbis foren la patètica imatge d'una terrible crisi financera i económica.

   Avui dia no es pot parlar a Espanya d'una mena de "Zapaterovilles" o "Rajoyvilles" -tant s'hi val-, a causa de l'inestimable coixí familiar, essent així que els llaços de les famílies han esmorteït, en bona part, les cruels conseqüències dels desnonaments. Ja han passat molts anys des que s'inicià aquesta espiral consistent a foragitar a les famílies de les seves llars per part d'entitats financeres, amb la col.laboració dels governants que han posat els mitjans -funcionaris de justícia, policia, etc.- tot fent servir una Llei Hipotecària que data de les primeries del segle passat, i que fou redactada llavors sota les pressions de les entitats financeres espanyoles de l'època; i és tot just ara, quan els mitjans de comunicació han escampat arreu la tràgica notícia d'una dona que s'ha suïcidat al País Basc, llançant-se pel balcó del seu pis embargat quan estaven a punt de desnonar-la, i no ha estat la primera, és tot just ara que els governants i tota la classe política s'han adonat de sobte que existeix aquest greu i dramàtic problema, afanyant-se a declarar, a bombo i plateret, que és una gran injustícia. Tot just ara que les persones afectades han començat a estar fartes de plorar i no han vist altre remei que el desesperat salt per un balcó embargat, tot just ara se n'han adonat tots plegats!

   Tot just ara, quan, sense anar més lluny, a casa nostra no fa pas gaire que els grans partits al Parlament de Catalunya (CiU, PSC i PP) van vetar una proposició de llei presentada per un petit partit (SI) que pretenia impulsar la dació en pagament, tot just ara els dirigents d'aquests mateixos partits de casa nostra criden juntament amb els dirigents dels grans partits espanyols, que la Llei Hipotecària -titllada d'abusiva per la Unió Europea- s'ha de reformar. És curiós l'efecte que causen les morts d'uns ciutadans desesperats en la classe política, fins tal punt que els empeny, d'una manera col.lectiva, a bandonar el seu tradicional i inevitable immobilisme originat, moltes vegades, per les pressions de les entitats financeres que, de tant en tant, condonen els deutes als partits poilítics, i, en moltes ocasions, les poltrones de les caixes estan ocupades pels seus propis càrrecs polítics retirats. Sí, verament és curiós, i alhora vergonyós, que calgui la mort d'uns ciutadans afectats per un greu problema perquè la classe política es bellugui.

   Van prometre que, de manera urgent, solucionarien el problema, i ho han complert en allò que fa referència a la urgència, però, malauradament, no han solucionat el problema de fons, essent així que els dos grans partits espanyols (PP i PSOE) s'han avingut a redactar un Decret-Llei que sembla dictat per les entitats financeres. Un pedaç que imposa tants requisits i condicions que gairebé ningú es podrà acollir a la moratòria. I ni tan sols és retroactiu, deixa tancada la porta a la dació en pagament i s'oblida de reformar aquesta Llei Hipotecària titllada, àdhuc, d'injusta pels jutges perquè tan sols beneficia una de les parts. A canvi, oferiran als futurs desnonats habitatges amb un lloguer social, no fos el cas que acabin construint "Rajoyvilles". Sento haver de dir-ho: la vergonya arrossegada per tots els governants durant aquests darrers quatre anys ha esdevingut, en uns pocs dies, en un exercici del més desvergonyit cinisme. Tant de bo ho esmenin, ni que fos un xic, en els propers dies, tot i que els seus fets m'empenyen a dubtar-ho.

 



 





Colom, Calonge i la independència

   Article publicat al Diari de Girona el dilluns, dia 29 d'octubre de 2012.

   No fa pas gaire que al pati d'armes del castell de Calonge s'ha presentat un documental, dirigit per l'historaidor Jaume Aymar, que defensa la hipòtesi que el cèlebre descobridor d'Amèrica Cristòfor Colom podria ser calongí o bé tenir els orígens familiars en el municipi. El responsable del documental explica que una de les cartes enviades per Colom durant el descobriment del nou món fa referència a Colonya, probablement Calonge en la seva opinió. El suposat origen calongí de Colom i l'arrencada de la seva aventura des del port de Palamós -en aquella època port reial- no deixa d'ésser una hipòtesi més d'aquest interminable reguitzell de teories sobre els orígens del decobridor d'Amèrica, essent així que tanmateix se'l disputen altres països com Itàlia, França, Grècia, Noruega, Anglaterra, Polònia i Suïssa. Deixant de banda quin fou verament el seu origen, sóc del parer que el fet que tothom el vulgui fer fill seu és la demostració de l'admiració, gratitud i reconeixement que molts pobles del món fan a l'home que, amb la seva fe, tenacitat i empenta, canvià l'esdevenidor de tota la Humanitat.

   De totes maneres no s'hauria de rebutjar la seva suposada catalanitat, si observem el seu peculiar caràcter personal, que relaten els historiadors. Hi ha una anècdota de la seva vida prou significativa: A l'encetament del segle setze el govern espanyol d'aquella època, pressionat pels criadors de cavalls andalusos, havia prohibit l'ús de mules per muntar-les; l'any 1505 Cristòfor Colom es trobava molt malalt, però va veure la necessitat de viatjar a la cort espanyola per tal de presentar les seves reclamacions a la corona al voltant dels seus futurs plans expedicionaris. No va dubtar a demanar un permís especial al rei Fernando per poder muntar una mula per poder fer el viatge, essent així que el transport en cavall era massa brusc per a ell estant en aquelles pèssimes condicions. Tal cosa no fa res més que constatar el seu caràcter tenaç, perseverant, insatisfet i reivindicatiu. Per ventura no s'observa un cert parangó amb el caràcter del poble català? De debò que no es pot afirmar d'una manera rotunda quin és l'origen de Cristòfor Colom, però de ben segur que sí es pot afirmar que la seva tenacitat va canviar el món, a l'gual que, a hores d'ara, la tenacitat del poble català, ajuntat amb una visió racional i pràctica de la vida, li ha permès assolir el dret a decidir el seu propi destí col.lectiu, essent així que la nació catalana serà allò que la immensa majoria decideixi, després d'haver triat entre un ventall d'opcions totes elles respectables. En la gran manifestació de La Diada el poble català aconseguí quelcom important: normalitzar el mot "independència", convertint-lo en un mot amigable i que ja no causa por dins Catalunya, esdevenint una opció respectable i viable. Tothora el respecte ha d'ésser la pedra angular sobre la qual s'assenti aquest dret a decidir. Seria bo que tothom respectés, tanmateix, les arrels a Espanya de molts catalans i catalanes. I pel que fa a la visió racional i pràctica de la vida del poble català, que abans he esmentat, no estaria de més recordar, ara per ara, allò que el gran escriptor del "Petit Empordà", Josep Pla, escriví anys enrere: "A Catalunya li interessa estar a bé amb Espanya, perquè els catalans fabriquem molts calçotets, i aquí a casa nostra no tenim prou culs". 

   

La faraònica burla de la N-II a Girona

   Aquest article ha estat publicat al Diari de Girona el passat dilluns dia 8 d'octubre de 2012.

   No fa pas gaire que la ministra de Foment de l'Estat espanyol, Ana Pastor, pertanyent al Govern central del PP, presentà el Pla d'Infraestructures, Transport i Habitatge (PITVI), que preveu inversions en aquests àmbits per als propers anys. Pel que fa a les contrades gironines, d'antuvi ja ha manifestat que invertir en el desdoblament dels trams que resten a la carretera N-II al seu pas per les comarques de Girona és "faraònic", i per tant, no la considera una inversió prioritària. Malgrat tot, ha intentat buidar d'un xic de ferro aquesta contundent decisió oferint la possibilitat de fer algunes obres menors, com per exemple, les variants de Bàscara i Pont de Molins.

   Fa un temps vaig escriure que José Blanco, l'anterior ministre de Foment del govern del PSOE, en dir tantes vegades que encetaria novament les obres, les seves paraules s'endinsaven en el tèrbol terreny que separa la mentida de la burla; ara, l'actual ministra de Foment del PP, Ana Pastor, en oferir a bescanvi de no encetar novament les obres l'almoina d'unes petites variants, s'endinsa i cau de mig a mig en les terres movedisses de la burla política, i, si he de fer ús de la màxima precisió: "la faraònica burla política", tot agafant el rave per les fulles en apropiar-me de la seva pròpia expressió.

   De les obres del tram nord pendents des de fa anys i panys la ministra diu un definitiu i rotund "no". I del tram sud Maçanet-Tordera diu que estudiarà la possibilitat de traspassar-ho a la Generalitat de Catalunya. La negació del tram nord a l'orsa de la tendència del govern central anterior d'emplenar-se la boca d'un munt de promeses incomplides, fa palès, si més no, un cert intent de no enganyar més els ciutadans gironins, tot i que aquest dissortat intent queda esmorteït del tot per la "faraònica burla política" d'oferir el caramel de les variants de les poblacions de Bàscara i Pont de Molins, els batlles de les quals, per cert, no tenen encara cap notícia. I tanmateix per la "faraònica burla política" d'intentar passar-li la "patata calenta" del tram sud al Govern català.

   Cada vegada més s'evidencia a la clara que l'Estat espanyol, ja sigui governat pel PSOE o pel PP, no acaba de saber on està ubicada Girona dins el mapa de la península Ibèrica -de ben segur que no ho sap dins el mapa polític, la qual cosa és encara pitjor- essent així que la visió en extrem radial i centralitzadora de la seva política no li permet adonar-se que Girona és una de les principals portes a Europa. No s'adonen que les absurdes carcasses d'un pont a mig bastir a l'entrada de Caldes de Malavella han esdevingut el símbol d'una desfeta econòmica sense precedents a l'Estat espanyol, que observen atònits, any rere any, els milions de turistes que ens visiten.

   Tant de bo no acabi essent, a més a més, el símbol de la desfeta institucional d'un estat de les autonomies que no ha sabut trobar aquell grau d'equitat en la distribució dels recursos entre totes i cadascuna de les comunitats autònomes. De debò que no sé si hi són a temps.

Els acomiadaments de treballadors públics a la Bisbal (II)

   Aquest article ha estat publicat a la secció comarques - Baix Empordà del DIARI DE GIRONA el diumenge dia 26 d'agost de 2012. Pretén ser, en part, una contestació a l'article publicat al mateix diari pel regidor de l'Ajuntament de la Bisbal D'Empordà, Xavier Dilmé, en el què vessa unes opinions contestant al meu article anterior, que respecto tot i que no conparteixo del tot. El seu article es pot llegir mitjançant l'enllaç següent:

http://www.diaridegirona.cat/comarques/2012/08/13/bisbal-no-perdra-cap-servei/576726.html

   Fa uns dies vaig escriure la meva opinió sobre la polèmica originada per l'aprovació d'un pla d'ajustament per part de l'actual equip de govern de l'Ajuntament de la Bisbal D'Empordà. Aleshores, després d'haver llegit amb la màxima atenció el susdit pla, vaig arribar a la conclusió que la decisió d'acomiadar treballadors públics havia estat errònia.

   Després de llegir els arguments emprats a favor pel regidor de CiU Xavier Dilmé, que respecto, continuo pensant el mateix. Primer de tot cal dir que jo no proposava, tal com ha escrit, fer com l'orquestra del famós vaixell Titànic i esperar que algun servei sigui qualificat d'ineficient i la Diputació se'l quedi i deixi de ser municipal. Penso que el parangó no serveix, i més quan he manifestat en alguna ocasió el meu parer que les Diputacions Provincials haurien de desaparèixer havent esguard la duplicitat de funcions amb els Consells Comarcals. Accepto que s'han de tenir en consideració les dades, tot i que sóc del parer que les dades són interpretades pels polítics per justificar les seves decisions i posicionaments. A la Bisbal tenim un clar exemple: els partits de l'oposició manifesten que l'Ajuntament està en romanent positiu, i arriben a la conclusió que la situació econòmica és bona, i l'equip de govern manifesta que l'Ajuntament està en romanent positiu, però que aquests números estan sobre paper i que a la pràctica els diners que s'han de rebre mai són el 100 per cent dels pressupostats, per la qual cosa arriben a la conclusió que la situació econòmica no és bona. Doncs bé, penso que, en aquest cas, el fet de dilucidar un diagnòstic correcte sobre la vertadera situació econòmica de l'Ajuntament a hores d'ara es tradueix en la quieta línia que separa l'apreciació del got mig ple del got mig buit. Per tant tota decisió al respecte és del tot política. No obstant això, jo no he discutit la necessitat o no d'un pla d'ajustament -que també seria discutible-, he expressat l'opinió que, una vegada s'ha dissenyat aquest, la decisió d'acomiadar treballadors públics ha estat equivocada. I així ho penso perquè estem discutint sobre persones; es tracta de discutir si convé, per exemple, truncar la carrera professional d'unes educadores infantils, d'escapçar de sobte les relacions de tot ordre, àdhuc emocionals i d'estima entre elles i els nostres petits infants, de tallar de cop en sec el treball sofert i abnegat durant anys d'una infermera que té cura dels nostres avis i àvies, de dir a uns treballadors i treballadores municipals que a partir de demà no tindran cap altre ingrés que un esquifit subsidi d'atur, i d'obligar les seves famílies a un patiment del qual podien haver prescindit si s'optés per altres alternatives. Sí, és cert que existeix un pla d'ajustament a disposició de tothom en la pàgina web de l'Ajuntament per tal que tothom que no tingui mandra ho llegeixi i ens deixem de "líriques", però tanmateix penso que aquest pla d'ajustament no ha d'estar considerat com  una  mena de Bíblia Sagrada,  almneys  hauria  d'estar  considerat -salvades les distàncies- com l'Estatut de Catalunya, i estar obert, per tant, a una possible revisió. Els treballadors públics municipals ho són per raó d'un servei públic a la totalitat de ciutadans del poble al qual serveixen; una mesura tan dràstica com acomiadar treballadors públics hauria de ser posada només en pràctica quan totes les altres mesures alternatives no haguessin complert el seu objectiu. La decisió final d'acomiadar treballadors públics -els nostres treballadors, els de tots els ciutadans, no els d'uns determinats polítics- hauria de ser presa d'una manera consensuada entre tots els representants dels ciutadans (govern i oposició).

   Accepto que si s'engega un debat s'ha de fer amb dades a la mà, però penso que les dades, al cap i a la fi, no són més que números que, organitztas en un ordre o un altre, fan veure sovint el got mig ple o mig buit. Les nefastes conseqüències d'aquesta crisi econòmica, sobretot en la classe treballadora, a la qual contribuïren moltes persones expertes d'allò més en dades i números, ens hauria d'empènyer a reflexionar un xic i pensar que tal vegada ha passat el temps de les dades i els números, i ha arribat el temps de les persones, el temps de l'ésser humà, tal vegada el temps de la filosofia aplicada a la política. El president americà John Fitgerald Kennedy, uns dies abans de ser assassinat digué: "Si hi hagués més polítics que sabessin poesia i més poetes que entenguessin de política, el món seria un indret una mica millor per viure-hi".

Els acomiadaments de treballadors públics a La Bisbal

   Aquest article ha estat publicat a la secció de comarques - Baix Empordà del DIARI  DE  GIRONA el passat dissabte dia 11 d'agost de 2012.

   El passat dimarts 31 de juliol el Ple Municipal de la Bisbal D'Empordà aprovà, amb els vots favorables de l'actual equip de govern (PSC i CiU), un pla d'ajustament econòmic que preveu la supressió de sis llocs de treball sense indemnització, entre d'altres mesures. En concret es preveu acomiadar un policia local, dues treballadores de la llar d'infants, una infermera de l'hospital geriàtric, una auxiliar administrativa de Medi Ambient i una administrativa de la Unitat d'Escolarització Externa, i es preveu, així mateix, reduir a la meitat la jornada laboral i, per tant, el sou, d'una netejadora i d'una altra treballadora de la llar d'infants, i del conserge del pavelló poliesportiu.

   No m'estranaya ni gens ni mica la intensitat de les protestes de la majoria d'empleats públics de La Bisbal, que han protagonitzat concentracions de protesta davant l'Ajuntament i la llar d'infants "El Tren Petit", aquesta última amb la presència i participació de pares i mares d'alumnes.
   Em voleteja pel cap la idea que aquesta crisi tan perllongada com estranya s'està emprant d'una manera del tot interessada, àdhuc malèvola, pels governants de l'Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i, de retop, els governs municipals, per tal de desmantellar, poc a poquet, serveis públics bàsics i essencials, quan posats a retallar, tan sols haurien d'ésser susceptibles de ser retallades totes aquelles despeses corrents prescindibles que n'hi ha moltes i diverses. Els governs municipals han fet una gran troballa en l'anomenada "externalització dels serveis" que, davant l'opinió pública, queda bé i modern d'allò més, tot i que, a la pràctica, és la supressió de la gestió directa per part dels Ajuntaments dels serveis públics en favor d'empreses privades; amb l'afegitó de l'eliminació del control directe del destí final dels diners públics esmerçats. L'actual equip de govern de la Bisbal ha elegit aquest viarany i, en el seu esforç per aconseguir uns resultats immediats en l'estalvi de despeses, ha pres la decisió d'acomiadar treballadors municipals. Tal vegada la finalitat, en una primera instància, sigui presentar a l'opinió pública unes xifres força engruixides d'estalvi en les despeses, la qual cosa pot ser convenient pel correcte balanç dels comptes municipals, però el fet d'emprar la tisora en les persones i, en conseqüència, en les seves famílies respectives, que el seu únic pecat és formar part del col.lectiu d'empleats públics que el Govern central del President Rajoy i el Govern de la Generalitat del President Mas han posat al bell mig de la diana perquè paguin les nefastes seqüeles d'una crisi financera de dimensions gegantines, i que, a més a més, se'ls acomiadi sense cap indemnització, no em puc estar de dir que és ofensiu, i que els empletas públics acomiadats treballin en serveis públics essencials com la seguretat pública, l'educació infantil i l'assistència a la gent gran, és menyspreador envers els ciutadans de la Bisbal.
   No tinc cap dubte que l'actual equip de govern municipal, amb el batlle Òscar Aparicio al capdavant, ha pres aquesta difícil decisió amb absoluta bona fe, tan sols pensant en arranjar una tresoreria cada vegada més minvada; ara bé, sóc del parer que ha estat una decisió errònia, essent així que hi havia un ventall d'alternatives. Tal vegada la decisió ha estat fruit de la necessitat de resultats immediats que tothora s'assoleixen aplicant solucions fàcils com la d'acomiadar empleats públics; ara bé, sóc del parer que la solució a un problema econòmic mai ha d'ésser crear problemes personals i la disminució dels serveis públics bàsics i essencials. Aquí ha estat, al meu parer, l'error de l'equip de govern de l'Ajuntament de la Bisbal.
   Tal vegada, quan tots els governs comencin a estar un xic deslligats d'aquesta obligació mútua que, des de fa temps, s'han imposat de salvar les entitats financeres evitant la seva fallida després de l'esclat de la bombolla immobiliària, per la qual cosa cada vegada calen més i més diners públics (els nostres diners), llavors començaran a disposar de diners per a la reactivació de l'economia i, tal vegada, aquests treballadors públics de la Bisbal siguin els últims acomiadats. Essent així que no n'hi ha cap més remei, tant de bo rescatin els bancs el més aviat possible per tal que comencin, també el més aviat possible, a rescatar els ciutadans. I mentrestant ho torno a dir: la decisió de l'actual equip de govern de la Bisbal em sembla errònia, i, si verament ho és, haurà de tenir de ben segur alguna conseqüència en unes eleccions municipals futures.

Les tribulacions d'un humil funcionari gironí

   Aquesta narració, amb una reflexió de caire polític de màxima actualitat, pretén ser un petit homenatge a tots els servidors públics, en especial a tots aquells que desenvolupen funcions humils i, alhora, trascendentals per a la societat.

   A trenc d'alba en Pep sortí de casa tot provant de no fer gaire soroll, essent així que no volia despertar el nen, que dormia, per fi, a cor què vols cor què desitges, havent esguard que durant bon tros de la nit una gran febrada havia patit. La febre, suara, li havia concedit una fugissera treva per a conciliar la son. La seva dona, la Siseta, se'n ocuparà de cuidar-lo com cal, pensà. Com cada dia de l'any, des que en tenia vint-i-un, abreujà camí pel viarany que voreja el rierol per tal d'arribar d'hora al magatzem de la brigada municipal. Creuà la porta entreoberta i, de cop sobte, les paraules d'un company li travessaren l'ànima com una sageta.

   - Pep, aquest any no ens pagaran la paga extra de Nadal! El president Rajoy ha dit que l'Estat espanyol no té ni un euro i tots hem de contribuir a la premuda del cinturó.

   En Pep, amb el rostre a la clara compungit, es col.locà la seva armilla ataronjada i, com cada dia de l'any des d'en feia trenta-i-un, sortí al carrer tot fornit d'un carretó negre com el sutge, una escombra d'espart més vella que l'anar a peu i un recollidor de llautó rovellat d'allò més.

   A força de temps havia après a estimar la seva feina humil. Tenir cura de la neteja de les vies públiques de la seva vila l'omplia d'orgull. Es sentia útil als seus veïns. I gràcies a la seva estabilitat de funcionari, malgrat els esquifits diners guanyats, pogué estalviar durant anys i panys les pagues extres per tal de pagar una entrada per a adquirir una petita casa, el seu particular castell al peu d'un formós turó garrotxí. Allí vivia amb la seva reina estimada, la Siseta, i amb el petit Pau, que feia entremaliadures tothora. De totes maneres, Déu sap bé el piló de pagues extres d'estalvi que li estava costant pagar les quotes mensuals de la hipoteca.
   Mentre escombrava uns paperots al bell mig de la placeta, una pesantor li constrenyia, poc a poquet, un ombriu racó del seu cervell. De cop sobte, un gat, de pelatge negrenc i tan escanyolit com les potes d'una ànega, li passà per davant. Mal presagi, va pensar. Recollí en un tres i no res unes burilles que s'amuntegaven davant la porta d'un Banc. El senyor Joan, el director de l'oficina, sortí en aquell moment a fer la cigarreta.
   - Pep, ja pots escombrar bé, que no tanquem l'oficina! - li digué tot exhibint en els seus ulls una peculiar lluentor a mig camí entre l'alleujament i una certa supèrbia mal dissimulada.
   - Bon dia, senyor Joan. No em digué fa un temps, que l'oficina tencaven?
   - Sí, però ja no cal, el president Rajoy ens ha aconseguit un munt de diners i ja no haurem de tancar!
   - Enhorabona, senyor Joan! - li digué en Pep, al temps que recollia l'última burilla del terra.
   Caminà per una estreta vorera tanmateix plena de burilles.
   - Bon dia, Pep - el saludà en Pablo, al temps que se'n aprofitava de la seva escaient arribada per tal de llençar la seva cigarreta, acabada de consumir, dintre el carretó.
   - Bon dia Pablo, com estàs? - li digué en Pep, aturant-se per un instant.
  - Ja porto més d'una hora fent cua davant l'oficina d'atur. Aquí m'estic fotent! - exclamà - tal com escridassà l'altre dia aquella maca diputada rosa del PP a "Las Cortes".
   En Pablo ahir mateix fou acomiadat de la petita fusteria on treballava. L'amo i el seu fill ja en feien prou pel poc treball que en tenien.
   - Paciència! - se li va ocòrrer de dir a en Pep, mentre, capmoix, girava la cantonada. Mal presagi, tornà a pensar en recordar-se'n d'aquell gat negre com el carbó.
   - Recull aquell paperot! - Li deixà anar, de cop i volta, el senyor Ramon, el seu batlle.
   - Bon dia i perdoni senyor Ramon, no me'n havia adonat - digué amb veu amoïnada.
   - Et veig un xic trist, Pep.
   - Sí, senyor Ramon, és per causa de la paga extra de Nadal que no cobraré; si tot just amb prou feines arribo a fi de mes, no sé com he d'arribar a final d'any!
   - No et preocupis Pep, el ministre Montoro, que és un bon tipus, ha dit que els que cobrin menys de 962 euros mensuals sí que cobraran la paga extra.
   - Jo cobro més, en concret 990 euros, senyor Ramon!
   - Llàstima! - li digué mentre girava esquena envers l'Ajuntament.
   Acabada la jornada tornà, de pressa i corrents, a sa casa.
   - En Pau ja es troba bé - li digué la Siseta mentre li feia un afectuós petó -. Tot jugant a la pilota ha trencat el testo que tu deies que era tan lleig.
   Tots tres sortiren a sopar al pati, sota una teranyina d'estels lluents al peu d'aquell formós turó garrotxí. En Pep, ara, mentre se'n anava a dormir, pensà que, malgrat aquell gat més negre que el carbó, avui havia estat un gran dia.
 
   

El petit Marc de La Bisbal i la força d'un tap

   Aquest article ha estat publicat al Diari de Girona el passat dia 16 de juliol de 2012.

   En Marc és un nen de tres anys que viu a La Bisbal d'Empordà. Fa un any li van diagnosticar un tumor maligne al cervell. Des de llavors ha estat operat en diverses ocasions a l'hospital de la Vall d'Hebron. Els pares, per tal d'atendre el seu fill, que està ingressat a l'hospital, viuen tot l'any a Barcelona, per la qual cosa s'han vist obligats a deixar la feina.

   No fa pas gaire s'ha engegat una campanya solidària per tal d'ajudar-los. S'estan recollint taps de plàstic de qualsevol tipus d'envàs, ja sigui de servei domèstic (productes de neteja, esprais, ampolles d'aigua, llet, refrescos, etc.) o d'ús industrial, per tal d'amuntegar unes tones i vendre-les a una empresa de reciclatge. Els punts de recollida estan ubicats en un munt d'establiments comercials, entitats, associacions i col.legis que col.laboren a La Bisbal d'Empordà i rodalies i, igualment, en alguns establiments de Palafrugell, l'Escala, Sant Antoni de Calonge, Tossa de Mar, Caldes de Malavella, Fornells de la Selva, Bellcaire d'Empordà, Sant Feliu de Boada i Sant Joan de les Abadesses.

   L'historiador i assagista britànic Thomas Carlyle va escriure al segle XIX: "Quan els homes es reuneixen per tal d'aconseguir un objectiu, descobreixen que poden assolir tanmateix altres fites, la consecució de les quals depèn de la seva mútua unió". Aquest tipus de campanyes solidàries que, gràcies a la senzillesa en la seva participació s'estan estenent arreu del nostre país, ens empenyen a pensar que una virtut arrelada d'allò més al cor de l'ésser humà és la solidaritat. I jo, personalment, quan ho penso, per un instant se m'encén en un fosc raconet del meu cervell una esquifida llumeneta, que m'ajuda, tal vegada, a veure la fi d'aquest llargarut i inacabable túnel d'aquesta crisi econòmica tan perllongada com estranya que tots plegats estem patint.

   De vegades les coses petites frueixen d'una força insospitada. S'ha vist al llarg de la història de la Humanitat. En Mahatma Gandhi, a l'Índia, tot fent ús de quelcom tan petit i insignificant com el gest d'asseure's al terra de la via pública pacíficament, quan fou seguit per milers i milers de ciutadans, assolí la independència del seu país, tot doblegant al poderós Imperi Britànic. Sí, de veritat les coses petites de vegades ajuden a assolir fites d'allò més grans. El tap de plàstic és un exemple a la clara. Vés per on un estri tan petit i insignificant que, des de sempre, pensàvem tots plegats que tan sols servia per tapar un envàs, ara, de sobte, ens adonem que, en unir-se les persones per aconseguir una fita, pot servir per allò que hi ha més important al món: salvar una vida humana, salvar la vida d'un infant. Aquesta és la força d'un tap, d'un petit tap. El nen Richi de Palamós, que amb sis anys pateix un medul-loblastoma, un tipus de càncer molt agressiu que requereix un tractament molt especialitzat a Boston, junt amb la seva famíla saben d'aquesta fortalesa, essent així que la campanya de taps solidaris engegada fa un temps està essent tot un èxit.

   En aquest país amoïnat per causa d'un atur d'escàndol, per causa de la corrupció que envaí moltes institucions, per causa de les males pràctiques dels responsables d'algunes entitats financeres tolerades àdhuc pels governs, a causa d'unes inacabables i injustes retallades als serveis públics essencials com la Sanitat i l'Educació, a causa d'una retallada encoberta als ingressos d'un dels sectors més febles de la societat, els pensionistes, a través de l'euro per recepta i l'anomenat copagament farmacèutic, a causa d'una retallada generalitzada del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores que encara gaudeixen de la sort de mantenir el seu lloc de treball, per l'augment de l'IRPF i la futura pujada de l'IVA, a causa del futur acomiadament d'un munt de treballadors públics que originarà de ben segur un efecte comunicant al sector privat, a causa al cap i a la fi d'una política governamental centrada tan sols a arranjar les finances públiques i de les entitats financeres amb els ulls fixos en aquesta parenta llunyana que ha vingut de sobte a viure a les nostres llars, "la prima de risc", en aquest país que no rutlla ni gens ni mica, de debò causa una immensa satisfacció saber que quan ens unim tots plegats podem aconseguir un objectiu d'allò més important: salvar la vida d'un infant, tot i que sigui mitjançant la força d'un petit i insignificant tap, i tal cosa m'empeny a pensar que tal vegada podrem, algun dia, assolir altres fites, com la consecució d'un canvi d'ànim col.lectiu que ens esperoni, a través de la confiança, a reactivar nosaltres mateixos l'economia, per mitjà d'un consum responsable. I aquí tenen una tasca fonamental, un cop més, les dones, essent així que quan elles prenguin la decisió d'arraconar un xic la intel.ligent i necessària prudència, i tornin a consumir, llavors haurem arribat a l'inici de la fi d'aquest llargarut i inacabable túnel d'aquesta crisi econòmica tan perllongada com estranya.

Construir vivendes novament a Girona

   Aquest article ha estat publicat al Diari de Girona el passat divendres dia 15 de juny de 2012.

   Un promotor madrileny, en Ginés Paredes, està construint tres nous blocs de vivendes a Domeny Nord de Girona, en concret al carrer Cartellà. La inversió s'eleva a 26 milions d'euros i la creació de llocs de treball és de 80 directes i 150 d'indirectes; la majoria s'han cobert amb gent del mateix barri. A banda d'aquests 88 habitatges nous que s'estan bastint, preveu encetar properament les obres de 65 habitatges al municipi de Salt, al preu que marqui el mercat i els clients.

   En aquesta etapa de la crisi econòmica que, des de fa temps, tots plegats estem patint, és xocant que aquesta iniciativa empresarial salti als mitjans de comunicació com a notícia. Fa anys, quan la febre constructora envaïa totes les contrades del nostre país, no hauria merescut l'atenció de ningú. Ara, en canvi, mereix que obrim de bat a bat els ulls, i, esbossem almenys un gest d'admiració. Fa anys, quan els habitatges es venien com el pa en una fleca, bastir vivendes era la cosa més fàcil i fer-ho ara és més difícil que agafar la lluna amb les dents. Observar uns paletes bastint un bloc de vivendes fa, àdhuc, goig. Fa anys, quan s'enllestia una obra i, tot seguit, es comprava el solar vorer pel doble del preu per tal de seguir construint més i més vivendes, i l'entitat financera taxava d'una manera alegre d'allò més, concedint hipoteques pel 125 per cent del seu valor a uns terminis d'un munt d'anys, amb la simple garantia d'un esquifit contracte laboral temporal, encetar un nou bloc d'habitatges ni per caualitat era notícia, fins al punt que les grues formaven part del paisatge urbà. Fa anys, quan les autoritats polítiques y governamentals no mostraven cap diligència en el control del preu, més aviat per causa d'un interès recaptatori, l'especulació immobiliària era, àdhuc, tolerada pels governs i per la societat. La bombolla s'inflava perquè amb la hipoteca del 125 per cent, a més a més, ens compràvem el cotxe tot terreny, el televisor de pantalla plana, els mobles de la cuina, el frigorífic, i a més a més, l'animal domèstic de companyia. Vivíem al paradís! Hi havia feina per a tothom i més; fins a l'extrem que van haver de venir nouvinguts des de països lluny enllà.

   Pensàvem llavors que aquella opulència desenfrenada mai tindria acabament. Tots plegats ens vam posar una interessada i confortable bena als ulls per tal de no parar atenció a un fet inevitable en la història de l'economia dels països capitalistes, quelcom tan senzill com que hi ha dos cicles econòmics que sempre es repeteixen: un cicle alcista o de "vaques grasses" i un cicle baixista o de "vaques magres". La duració del primer influirà en la duració del segon. Essent així que el boom immobiliari durà uns deu anys, ara per ara ens resten uns sis anys encara de "vaques magres". Si fa no fa el temps que necessiten les entitats financeres per vendre la seva gegantina cartera de vivendes embargades i, si fa no fa, el temps que així mateix necessiten per tapar els seus colossals forats, a la qual cosa estem col.laborant d'una manera solidària d'allò més tots els contribuents amb contínues injeccions de diners públics. Molts anys de retallades hi ha a l'horitzó, per tant. La prioritat és del tot clara: no ha de fer fallida cap banc ni cap caixa. Les Administracions Públiques pateixen una davallada d'ingressos i calen molts diners per complir aquest menester; què s'ha de fer? La solució en ésser tan senzilla s'està aplicant des de fa temps: retallar i tornar a retallar els serveis públics i els sous dels treballadors públics. Però ull viu! Tot és per salvar el país i per no acabar com Grècia.

   La por sempre ha estat l'eina més eficaç per anestesiar la indignació del poble. El silenci de la societat ha esdevingut en aquell endolcit sender per on han transitat uns pocs potentats per passar d'una bancarrota segura a la forçada salvaguarda del seu inesgotable poder econòmic.

   El poeta llatí Publi Siro escriví al segle I abans de Crist: "Al pobre li manquen moltes coses; a l'avar totes. Qui persegueix dues llebres no n'agafa ni cap ni una". 

   L'ineluctable pas del temps ens ha demostrat que tots plegats vam perseguir moltes llebres, i totes se'ns van escapolir. A hores d'ara ens adonem que verament no és més ric qui més té, sinó més aviat qui menys necessita. Malauradament ho descobrim tard i de manera individual, essent així que allò que s'anomena societat sempre seguirà el ritme dels cicles econòmics. Al nostre país vam bastir més habitatges dels que ens calien, per una simple especualació alimentada per la cobdícia. Perseguíem moltes llebres alhora. Tot va esclatar en mil pedaços. I ens vam adonar que el nostre paradís fictici s'assentava sobre uns pilars de fum, uns pilars no bastits amb l'esforç, el treball, l'estalvi i l'educació, sinó amb tota mena de productes d'alta tecnologia financera que gaudien de noms gens intel.ligibles i difícils de pronunciar d'allò més.

   A hores d'ara ens crida l'atenció que algú construeixi unes vivendes, àdhuc observar els paletes que hi treballen fa goig. Vull pensar que tal vegada quelcom ha canviat en la nostra societat, vull pensar que tal vegada hem après que, en aquest món de mones que ens ha tocat viure, la vida no és un trosset de paper decorat d'allò més, la vida és treure el cap per la finestra a trenc d'alba i fruir del meravellós espectacle d'un sol lluent que neix dia rere dia. Quan, tots plegats, tal cosa aprenguem, tal vegada aquesta crisi tan perllongada com estranya se'ns acabi.

   

La insubmissió als peatges a Girona (III)

   Aquest article és inèdit; no ha estat publicat enlloc.

   Tira peixet la gent que està fent un "No vull pagar"! Per ventura ha d'ésser una mena de dèria col.lectiva que esdevindrà en moda passatgera i fugaç? O tal vegada sigui el brou persistent de quelcom que està amerant, d'una manera ineluctable, en el subconscient d'una societat massa temps adormida i, malauradament, massa temps resignada? De bo que, a hores d'ara, no ho sé. La resposta està, com sempre, en l'inexorable pas del temps, o bé, tal vegada, en el vent, en concret en un vent gironí d'allò més: la tramuntana. L'escriptor del "Petit Empordà", en Josep Pla, escriví quelcom sobre aquest vent tan nostre: "En aquest país, hi fa molt de vent, i el vent produeix coses insospitades com aquesta de mantenir una llarga estona una fulla aixafada al vidre de la finestra".

   No tinc cap dubte que les persones quan són impel.lides pel noble objectiu de desfer una injustícia  (qualsevol injustícia) són capaces d'aconseguir allò més insospitat, con la nostra tramuntana. A hores d'ara, en aquest cas, es tracta d'aconseguir l'eliminació dels peatges d'unes autopistes, les concessions de les quals van acabar-se entre el 1998 i el 2004, quan les autopistes havien d'esdevenir gratuïtes. Allò que s'encetà amb una frase agosarada, que alguns podrien dir que és, àdhuc, subversiva, no és res més, al cap i a la fi, que una nímia demostració de què les persones quan fan pinya entorn l'objectiu d'acabar amb una injustícia, acostumen a sortir-se'n amb la seva. A hores d'ara es tracta dels peatges d'una companyia de dimensions colossals: Abertis; tot un gegant. Però existeixen altres gegants verament cruels; un d'ells s'anomena "pobresa". Sense adonar-nos està estenent, d'arrapa i fuig, les seves invisibles i llargarudes cames arreu del nostre país, tot ofegant els membres més febles. Càritas ha informat, no fa pas gaire, que a Catalunya n'hi ha 325.000 nens que viuen per sota del partió de la pobresa, es a dir, un de cada quatre infants. Una veritable vergonya nacional! L'existència d'una lluita com la del "No vull pagar" pot semblar, a sang calenta, una acció damnada al fracàs, havent esguard l'aparent irrellevància del seu objectiu, però sóc del parer que si els seus seguidors i seguidores perseveren en el temps, aconseguiran doblegar les llargarudes cames del gegant. I allò que és del tot més important: hauran establert un important precedent que obligarà als poders polítics a tractar verament amb serietat i respecte al poble al qual serveixen. El gran historiador de la Grècia clàssica Plutarco escriví: "La paciència té més poder que la força". Aquest ha d'ésser l'ingredient fonamental de totes les lluites populars. Amb independència del seu nom: "Stop desnonaments", "Moviment 15M", "No vull pagar", ... , la paciència i la perseverança faran que l'assoliment dels seus objectius no sigui una simple quimera. La paciència i la perseverança faran que, per fi, s'obligui per llei a les entitats financeres a facilitar la dació en pagament i no, com fins ara, a confiar amb l'ètica i bones pràctiques dels seus gestors que la nova llei no els imposa i estableix simplement la seva voluntarietat. Verament no deixa d'ésser una llei pedaç. La paciència i la perseverança faran que la indignació primerenca retorni al "Moviment 15M" i que un dels seus primers objectius: el canvi de la llei electoral, la qual prima sempre als grans partits polítics, sigui recuperat entre tota aquesta amalgama de reivindicacions heterogènies introduïdes d'uan manera hàbil d'allò més per alguns grans partits polítics ni gens ni mica interessats en canviar l'actual llei electoral, que ja els està bé.

   La paciència i la perseverança farà que les autopistes a Catalunya, amortitzades des de fa anys i panys, siguin, per fi, gratuïtes, i vet aquí que aquest objectiu conquerit tindrà, de ben segur, un abast més enllà d'allò imaginable. Ja no és el fet de no haver de pagar uns peatges injustos, és el fet de què els poders polítics, a partir d'aquell instant, no tindran altre remei que abaixar del seu elevat pedestal i tractar al poble al qual serveixen amb respecte i sense engany. La paciència i la perseverança faran que els poders polítics es deslliguin, poc a poquet, dels poders financers que originaren la crisi econòmica. I tant de bo arribi el día que els nostres governants aturin aquestes continuades injeccions de diners públics a uns bancs i caixes que foren tocades de mort per l'esclt de la bombolla immoviliaria, i aturin les continuades retallades als serveis públics essencials, i als sous i drets laborals dels treballadors públics i de les empeses privades, que no deixa d'ésser la manera més eficaç per tal de contraure el consum, i perllongar, per tant, la crisi econòmica, tot engrandint, dia rere dia, la pobresa. Tant de bo arribi el dia que els nostres governants inverteixin els diners públics en la reactivació de l'economia i se'n oblidin un xic de totes aquestes entitats financeres que foren gestionades, durant el llarg periode de les "vaques grasses" d'una manera especulativa i, àdhuc, temerària.

   No ha d'ésser un somni quimèric o una utopia, si les lluites del poble senzill perseveren, perquè les persones quan són impel.lides pel noble objectiu de desfer una injustícia (qualsevol injustícia) són capaces d'acoseguir allò més insospitat, com la nostra tramuntana.

La insubmissió als peatges a Girona (II)

Aquest article ha estat publicat al Diari de Girona el passat dilluns dia 21 de maig de 2012.

   Escrivia en un anterior article que a vegades les grans fites són assolides per mitjà d'un fet isolat, eventual, i en aparença gens transcendent. Doncs bé, des que a Josep Casadellà se li va ocórrer penjar a la xarxa el vídeo casolà que enregistrà la seva negativa a pagar a un peatge d'una autopista a casa nostra, els esdeveniments han succeït a una velocitat de vertigen. A aquest veí d'Anglès, malgrat haver gaudit, igual que jo mateix, de més de cinquanta primaveres, el seu esperit jove el va empènyer a un acte heroic, tot i que ell manifesta que no vol ésser considerat com "el Serrallonga de l'autopista". Aquest gest primerenc iniciat a les contrades gironines s'ha expandit com una taca d'oli per totes les contrades catalanes. Un gest aïllat i agosarat ha esdevingut una revolta popular. S'està demostrant, una vegada més, que quan el poble s'uneix és capaç d'aconseguir la victòria sobre qualsevol injustícía.

   Un proverbi persa diu: "Les formigues unides poden vèncer el lleó". Les formigues en aquest cas són els milers de persones que, en arribar a la cabina de peatge de qualsevol autopista de les contrades catalanes, repeteixen les mateixes paraules: "No vull pagar". El lleó és la injustícia d'haver de continuar pagant un peatge a unes autopistes que estan folgadament amortitzades des de fa un munt d'anys, essent així que les concessions al nostre país van acabar-se entre el 1998 i el 2004, quan les autopistes havien d'esdevenir gratuïtes.

   De totes maneres, no ens enganyem, el lleó no té nom: no es diu Salvador Alemany i Mas, l'actual president de la companyia concessionària de les autopistes a Catalunya Abertis, tot i que, per una d'aquelles casualitats que sovintegen en la política del nostre país, sigui alhora el president del "Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement", que assessora al Govern de la Generalitat en temes econòmics. Ja ho he dit a la clara, el lleó no és ell, el lleó tal vegada sigui el silenci col.lectiu d'una societat que durant anys ha callat davant les decisions preses pels governs de renovar les concessions fins al 2021. El lleó és el nostre propi silenci. Tal cosa és allò que hem de vèncer, el silenci col.lectiu que ha permès un gran negoci privat per un ús d'unes vies públiques.

   Per això el Govern de la Generalitat es veu obligat a utilitzar el vell recurs de la por per aturar unes formigues que han començat a trencar el silenci de la societat. Han pensat que el millor és aturar de cop totes aquestes formigues que no fan res més que alterar l'ordre públic -cal que el silenci retorni a la societat-. Una mesura eficaç d'allò més és anunciar que multaran amb 100 euros a tothom que es negui a pagar els peatges, tot i que Joan Carles Río-Valle, president de la secció de dret de la circul.lació del Col.legi d'Advocats de Barcelona, ha manifestat públicament que no hi ha cap norma en el "Reglament General de la Circul.lació" que digui que no pagar peatge sigui una infracció. I si no hi ha cap norma que ho digui és inviable sancionar. Qui no paga als peatges ha comés una infracció civil; és un incompliment contractual, de manera que els usuaris de l'autopista tenen el compromís de pagar el servei que els donen per circul.lar; és, per tant, una obligació civil que es pot reclamar als Jutjats, la qual cosa, tot veient l'immens volum de demandes que la companyia hauria de presentar, em sembla un xic impracticable.

   Sóc del parer que aquest moviment de protesta popular no ha fet res més que començar, i que aquesta mena de mesures coactives i intimidadores per tal que la gent tingui por i pagui no funcionaran, ans al contrari, poden originar una reacció d'indignació encara major.

   Una formiga és petita, poruga i inofensiva d'allò més, però moltes formigues unides són capaces de grans fites, àdhuc vèncer un lleó, àdhuc vèncer el lleó més gran de tots: el silenci col.lectiu de la societat.

La insubmissió als peatges a Girona

Aquest article ha estat publicat al Diari de Girona el dilluns dia 7 de maig de 2012.

   A vegades les grans fites són assolides per mitjà d'un fet del tot isolat, eventual i, en aparença, gens transcendent. A un veí d'Anglès se li va ocórrer que quan arribés a la cabina de peatge d'una autopista li diria al diligent empleat aquestes paraules: "No vull pagar". L'empleat posà uns ulls com taronges i, després de preguntar-li el perquè i ecoltar tot estordit les diverses raons, a corre-cuita, seguint instruccions d'un superior, escriví en un paperot mal trobat el número de matrícula del vehicle. En Josep Casadellà, que així es diu aquest veí anglesenc, tingué cura de no passar fins que l'empleat va canviar el color vermell del semàfor pel verd. Uns dies després, gràcies a la difusió del vídeo casolà enregistrat per ell mateix i penjat a la xarxa, són moltes les persones que, en arribar a la cabina de peatge de qualsevol autopista de les contrades catalanes, repeteixen les mateixes paraules: "No vull pagar".

   A l'Edat Mitjana els súbdits del Rei havien de pagar un tribut, ja fos en espècie o bé en monedes, quan els calia transitar per un camí reial o travessar un pont important. Un morrut cobrador reial, auxiliat per uns quants soldats ben armats, se n'ocupava. A hores d'ara, després de tants segles, hauria de sobtar que encara segueixi viva aquesta tradició mediaval de fer pagar per circular per un camí. De sobte, aquest agosarat ciutadà de les contrades gironines ha fet reflexionar a tota la societat catalana vers quelcom que, per ser habitual i rutinari, ha estat acceptat durant anys i panys; el gest de pagar allò que es demana als peatges de les autopistes ens ha fet a tots plegats còmplices, tal vegada, d'alguna cosa que no és res més que un gran negoci. Hi ha una dada objectiva que així ho demostra: Al país veí -França- l'empresa concessionària de les autopistes de peatge amb 7.000 quilòmetres obté els mateixos beneficis que l'empresa concessionària de casa nostra per tan sols 700 quilòmetres. És agosarat afirmar que són uns beneficis abusius? I tot just ara, de sobte, ens assabentem, a més, que les concessions al nostre país van acabar-se entre el 1998 i el 2004, quan les autopistes havien d'esdevenir gratuïtes. Ara bé, per algun motiu tan difícil d'entendre pel poble que moltes vegades és tractat d'ignorant pels seus governants, les concessions es renovaren fins al 2021 sense donar cap explicació; tal vegada es feia força feixuga aquesta explicació!

   A les contrades gironines aquest estat de coses encara es fa més difícil d'acceptar, essent així que l'alternativa que, des de fa molts anys, s'ha ofert a l'autopista és la carretera Nacional-II. Una via del tot saturada de trànsit, on en tan sols quatre anys hi ha hagut més de 65 víctimes mortals. Fa anys, el Govern central de l'Estat espanyol, pressionat per aquesta elevada taxa de mortaldat, va voler posar remei amb el desdoblament, però amb l'excusa de la crisi econòmica va aturar les obres a l'alçada de Caldes de Malavella, on uns monstruosos pilars d'un pont mai bastit han esdevingut el símbol de la calamitat a què ha estat abocat el país per causa d'una cobdícia especuladora desbocada i fora de cap tipus de control governamental durant aquell temps de "vaques grasses".

   Ara, quan el Govern central del PP s'ha entestat a eliminar les diferències entre les diverses comunitats autònomes, es fa difícil d'acceptar el greuge comparatiu que suposa que a Catalunya el 65 per cent de les autopistes sigui de peatge, mentre que a la resta de l'Estat espanyol tan sols el 20 per cent ho són i el 80 per cent siguin gratuïtes.

   Tot plegat m'empeny a pensar que, tal vegada, dir-li a l'empleat del peatge d'una autopista catalana: "No vull pagar" no sigui altra cosa que un crit col.lectiu d'una ciutadania durant massa temps anestesiada per la rutina imposada per uns poders públics que, durant molt de temps, s'han sentit obligats a afavorir certs poders econòmics amb la intangible i mediàtica coartada de l'interès comú i el progrés de la societat. Quan la felicitat econòmica inundava tot el país, tot era submissió i oblit col.lectiu; ara que, malauradament, les ferotges urpes d'aquesta crisi tan perllongada com estranya ens fereixen a tots plegats, tal vegada dir amb tota tranquilitat "no vull pagar" sigui l'única manera que el poble senzill pugui lluitar, encara que sigui per un instant, contra les injustícies.

Els acampats gironins i la utopia possible

   Quan falten tan sols quatre dies per l'aniversari del "Moviment 15 M" m'afegeixo al mateix mitjançant aquest article que fou publicat al Diari de Girona el dilluns dia 6 de juny de l'any 2011.

   A través del Diari de Girona m'assabento del desallotjament temporal per la policia autonòmica dels acampats del moviment "Democràcia Real Ja" de la plaça de Catalunya de Barcelona. Una de les principals raons exposades pel Conseller d'Interior Felip Puig fou la prevenció d'hipotètics incidents durant la hipotètica celebració de la hipotètica victòria blaugrana a Wembley. Mai tantes hipòtesis s'han usat per justificar un desallotjament qualificat per experts jurídics d'il.legal, per observadors, d'ús de força totalment desproporcionat, i, sobretot, un resultat -121 ferits- verament lamentable i políticament contraproduent a causa de les reaccions posteriors, amb manifestacions de seguiment massiu a tot el territori; i estic pensant, sobretot, en la gran manifestació de més d'un miler de persones a la capital gironina, en defensa dels acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona, de Girona i a totes les grans places del país.

   Em volta pel cap la idea que Felip Puig s'equivocà del tot en cercar, tal vegada, l'aplaudiment fàcil de la ciutadania fent ús d'unes motivacions relacionades amb les passions futbolístiques; la immensa majoria de la ciutadania desitjàvem un triomf del Barça a la capital londinenca, però barrejar un sentiment de l'afició per tal de justificar un intent de cloure un moviment a tombs irrefrenable penso que ha estat un gran error. En qualsevol país amb democràcia "més real que la nostra", el càrrec polític responsable d'aquesta desfeta ja hagués dimitit; ara bé, com que aquí gaudim d'un pragmatisme polític de vegades exemplar, no seria just exigir-li a una persona que té la voluntat de retornar-li a la nostra policia autonòmica la dignitat perduda durant la pèssima gestió del senyor Saura que per un error, diguem-ne, de novici en el càrrec, hagi d'abandonar de cop aquesta essencial tasca al front de la nostra policia; ara bé, d'igual manera, almenys és just demanar-li al senyor Felip Puig que no torni a posar la mà sobre els nostres joves.

   En aquest món ple d'immenses contradiccions hi ha quelcom que és ben cert: els dos capitals més importants i valuosos que té un país són els seus infants i els seus joves. Sempre ha estat així perquè el futur és seu i en ells resideix la capacitat de canviar-lo. L'extraordinari pintor figuerenc Salvador Dalí digué: "La política és l'anècdota de la Història". Sabent que la política sempre ha estat confinada en aquell racó inabastable de la fatalitat de la Història, els joves sempre han estat els únics, per causa de la seva empenta vital, de canviar el futur dels pobles i, per tant, de la seva Història.

   Així com en diversos països àrabs, tot fent ús d'eines tecnològiques de la comunicació que les societats modernes han posat al seu abast, s'han assolit fites fins fa poc considerades utòpiques, com l'enfonsament de governs despòtics, fins i tot tirànics, a casa nostra ha nascut un moviment engegat pels joves que, si més no, ha desperat la consciència conformista de la societat. Tan sols per aquest transcendental motiu és just demanar-li a Felp Puig que no torni a posar la mà sobre els nostres joves.

   Els nostres joves una altra vegada ens han demostrat a tots plegats que la utopia és possible. Allò que, des de temps enllà, ha estat arraconat a l'interior dels nostres cors ha esclatat, tot afaiçonant una marea d'una dimensió tan gegantina com la nostra indignació. A  través d'unes veus joves s'ha escapolit d'una gàbia feta amb els barrots del conformisme el crit del poble. la sàvia natura fa als joves dipositaris del futur, essent així que el futur només el pot canviar l'empenta d'un cor que batega joventut. Per fi el poble diu prou, perd la por. A boca de fosc, i a mitjanit, i a trenc d'alba tots els bons cors estaran al bell mig de totes les places grans del nostre país. I tots alhora ens posarem un esparadrap blanc a la boca, del color net de la raó, i aquell crit serà més eixordador que el més gran dels trons. I totes les mans al món sencer mostraran tan sols una formosa flor. Per fi el poble diu prou. Per fi el poble perd la por.

Les dones gironines i el dia de Sant Jordi

   Aquest article és inèdit; no ha estat publicat enlloc.

   A les contrades catalanes n'hi ha un dia que frueix d'allò que la Humanitat sencera s'ha esforçat en assolir tothora: la plaent munió de la cultura i la bellesa. Un patrimoni de tradició tan arrelada a Catalunya que mai hauríem de consentir que l'ineluctable pas del temps ens ho entafori dins la tenaç soscavada de l'oblit col.lectiu. Un dia primaverenc que aquí és assolejat i un xic més enllà és ennuvolat, tot i que tant si fa, aquest dia és, ça com lla, d'allò més especial. La imprescindible virtut de la lectura s'abraona en una abraçada en bivac a la sempiterna bellesa de les flors. El vermellós color de les roses a tot arreu fa que un dia tal vegada grisós esdevingui en d'allò més lluent i meravellós.

   A casa nostra, a les contrades gironines, les nostres dones ens obsequien com cada dia, però en aquest que és tan especial, un formós somriure; mentre llueixen a les mans el símbol viu de l'estima i, per què no dir-ho a la clara, de l'amor.

   Les dones gironines davant de tot són dones i, tan sols per aquest motiu, són les amatents sentinelles de la bellesa. No obstant sóc del parer que, per causa del paisatge que les envolta, les dones gironines gaudeixen d'un tarannà un xic diferent. És un tarannà d'una banda ple de fortalesa poc a poquet afaiçonat per la solidesa de les serralades i les muntanyes, i, ensems d'altra banda, dolç, afaiçonat per la suau brisa de la mar Mediterrània. Aquest llaç tan ben elaborat ens mostra a les dones gironines com posseïdores d'una bellesa singular.

   L'escriptor i predicador francès Henri Lacordaire escriví al segle dinou: "La veritat s'atura en la intel.ligència; la bellesa penetra dins el cor".Tal vegada sigui aquesta la veritable força de les dones gironines, àdhuc de totes les dones del món, essent així que aquest de ben segur roda gràcies a elles. Què és un home si no res més que un trosset d'una dona! Elles són les nostres mares, les nostres guies i, són, tanmateix, aquella acollidora i dolça espatlla on plorar els nostres neguits i les nostres pors. Les dones són, de ben segur, el ferm pilar que sosté el món. Les dones són l'enacarnació de la racionalitat i la pau. Els homes fem la guerra, ens matem entre nosaltres per un tros de terra; les dones tanmateix lluiten, tot i que ho fan sense armes mortíferes i ho fan, més aviat, per l'amor. Els homes ens capfiquem, moltes vegades, en l'obsessió per amassar grans riqueses materials; les dones tothora conreen la riquesa de l'estima dels fills, del seu home i de la família. Ça com lla les dones no són ni millors ni pitjors que els homes, són, llis i ras, el passat, el present i el futur de la Humanitat.

   El dia de Sant Jordi quan un calfred s'apodera del nostre cor en contemplar el joliu somriure de la dona estimada, de cop sobte ens adonem que la dona ha estat, és i serà sempre l'adalil de l'home i, per tant, del món.

La mort d'un plàtan gironí

Aquest article fou publicat al DIARI DE GIRONA el divendres, dia 26 de setembre de 2008

   Es veia venir: el plàtan centenari del carrer Josep Maria Gironella de la ciutat de Girona ha estat, malauradament, talat per l'Ajuntament. El passat dimarts dia 23 de l'encetada tardor va sucumbir aquest arbre emblemàtic, a mans d'una serra ferotge que no va dubtar a l'hora de tallar-lo en trossets. Els operaris de la brigada municipal que van actuar de mal grat -estic ben segur-, van complir, d'una manera primmirada, la seva feixuga funció de botxins, complint fidelment les ordres de l'alcaldessa, Anna Pagans, que, fent oïda sorda als veïns que han demanat clemència envers aquest heroi de la natura, no ha tingut cap compungiment a l'hora de posar fi a tot un símbol d'aquest barri gironí.

   D'arrapa i fuig, en poc temps durant aquest estiu, l'arbre centenari del carrer Josep Maria Gironella s'havia transmutat en l'emblema d'una lluita veïnal per conservar les seves arrels, les de l'arbre i les del propi barri. Em voleteja pel cap que l'alcaldessa no ha entès res del veritable significat de l'enrenou i mobilització ciutadana que es va organitzar al barri tot defensant aquest plàtan centenari. L'alcaldessa, de cop segur, ha valorat uns informes tècnics i ha pres una difícil decisió, pensant que era realment el millor per la construcció amb garanties de seguretat d'una futura via de tren d'alta velocitat i, a més a més, el millor per quelcom de naturalesa tan imprecisa com el progrés; però, ça com lla, no ha entès els veïns, les persones que viuen al barri dia rere dia. No ha entès que les persones tenen dret a tenir sentiments. No ha entès que les persones moltes vegades volen i necessiten gaudir de la lentitud de la vida; volen fruir, dins de l'inevitable soroll de tràfic, de la melodia d'unes fulles bressades pel vent. No ha entès que en sol.licitar l'indult d'un arbre tan arrelat a la terra des de fa tants d'anys, estaven demanant un xic de respecte a l'entorn on viuen. D'aquí a uns quants anys el tren d'alta velocitat passarà, de manera ineluctable, tremolant a tota brida per sota dels seus peus, però el barri restarà orfe del fresquívol paisatge i la gegantina ombra d'un plàtan que, durant més de cent anys, va ser el silenciós i fidel veï d'aquest barri gironí.

   Jo sempre he pensat que qualsevol governant té com a funció principal aconseguir la felicitat dels ciutadans als qui serveix, i tot veient el trist final d'aquest símbol veïnal, penso que l'alcaldessa no ha posat prou interès en la consecució d'aquesta obligació. I que no em digui que l'interès general està per sobre de l'interès particular d'uns quants; aquest argument potser li serveix a la ministra de Foment, però l'alcaldessa és, al cap i a la fi, un representant amb poder de decisió dels interessos dels veïns de la ciutat de Girona, i és aquí on precisament s'ha equivocat. Em sap greu que l'alcaldessa no hagi entès l'ànima del seu poble.

   Hem estat testimonis de la mort d'un plàtan gironí centenari; era com un veí més del barri, i com a tal els seus conveïns el van defensar i van cridar que no el matessin, doncs, en bona lliça, defensaven el seu futur i el del barri. L'alcaldessa no ho ha entès i, ara que ja no n'hi ha remei, tan sols voldria que ella i tots els que prioritzen el progrés a les persones i els seus sentiments, s'aturessin un instant a reflexionar davant d'aquesta profecia índia: "Només quan s'hagi talat l'últim arbre, només quan l'últim riu mori enverinat, només quan s'hagi pescat l'últim peix, només llavors ens adonarem que el diner no es pot menjar".

Per a què pot servir la vaga general als gironins?

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el dissabte dia 24 de març de 2012, cinc dies abans de la vaga general a tot l'Estat espanyol del dia 29 de març.

   Els sindicats majoritaris UGT i CCOO anunciaven no fa gaire la convocatòria d'una vaga general per al proper dia 29 de març en contra de la reforma laboral enllestida pel Govern central de l'Estat espanyol. Em volta pel cap la idea que tal vegada tots plegats no ens acabem de merèixer la classe política que ens governa, ni els responsables sindicals que s'ocupen de vetllar pels interessos dels treballadors i treballadores. Quan finalitzi aquesta crisi tan perllongada com estranya ens adonarem que els responsables polítics i sindicals no estigueren a l'alçada de les circumstàncies, ja no tan sols al nostre país sinó a tot Europa. Quan finalitzi aquesta crisi -que algun dia finalitzarà, si fa no fa d'aquí a sis anys- ens adonarem que les polítiques aplicades a tot Europa foren les mateixes polítiques equivocades que s'aplicaren després del crac borsari de l'any 1929 de la Borsa de Nova York i que foren la causa que allò que s'inicià com una important recessió esdevingués la més gran Depressió que mai ha conegut la Humanitat.

   Ara per ara tots els governs europeus estan fent ús de la mateixa recepta que Brussel.les proclama a so de bombo i platerets ésser la millor manera per sortir de la crisi: reducció de les despeses, les inversions públiques i pujada d'impostos, és a dir, la mateixa política fiscal aplicada durant la Gran Depressió. L'economista americà Ravi Batra, que s'ha dedicat a estudiar les recessions i depressions econòmiques, afirma que l'anomenada Gran Depressió dels anys trenta s'encetà amb una baixada generalitzada de les inversions, i empitjorà a causa de la inepta política fiscal de les autoritats. A mesura que minvava l'activitat de les empreses, l'erari públic perdia ingressos. L'Administració va voler equilibrar el seu pressupost incrementant els tipus impositius, i aquí fou l'error de la política econòmica, essent així que l'augment dels impostos ocasionà que els consumidors reduïssin encara més les seves compres, agreujant la contracció del PIB.

   Per tant, la recessió de l'any 1929 esdevingué una depressió per culpa de la deficient política fiscal dels governs americà i europeus d'aquella època. Una opinió sintètica postularia que tant la política fiscal com la monetària foren deficients durant els anys trenta i col.laboraren a convertir allò que, tal vegada, no hagués passat de ser una recessió més o menys comportable en la més gran depressió coneguda fins aleshores. Ara per ara jo li pregunto als amables lectors: No hi troben alguna similitud amb la política fiscal dels governs europeus actuals?

   La història sempre es repeteix i, malauradament, els errors històrics també. El Govern socialista de Zapatero va començar a posar en pràctica les consignes procedents de Brussel.les augmentant la pressió fiscal, tot i la forta oposició del Partit Popular, els portaveus del qual han estat dos anys continuats dient públicament que apujar els impostos no era la solució a la crisi i que originaria més atur. Ara que han aconseguit el poder, la primera mesura que ha posat en marxa el Govern de Rajoy ha estat apujar els impostos! Amb l'excusa que els anteriors els havien deixat més déficit del previst. Tal cosa no fa més que confirmar un pensament de l'estadista alemany Otto Von Bismarck, que al segle dinou escriví: "Mai es menteix més que després d'una cacera, durant una guerra i abans de les eleccions".

   Estem a les portes d'una altra Gran Depressió? Espero que no, però ull viu! Els governs actuals a tot Europa estan aplicant la mateixa política fiscal dels anys trenta que es demostrà ésser equivocada. Aquesta polèmica al vontant de la reforma laboral tal vegada no sigui més que una "pactada" cortina de fum per tal de desviar l'atenció sobre el veritable problema de fons que de ben segur és l'aplicació generalitzada a tot Europa d'un augment de la pressió fiscal sobre la classe mitjana de la societat, que amb una visió curt-terminista els governs veuen com l'únic i més immediat mitjà per fer sobreviure els Estats en temps de crisi.

   I ara vaig al títol d'aquest comentari. Per a què pot servir la vaga general als gironins? Sóc del parer que per a res, essent així que l'objectiu és equivocat. No hauria de convocar-se per protestar per una reforma laboral que, al cap i a la fi, encara que fos d'altra manera, no originaria ocupació. Més aviat hauria de tenir per objectiu fer canviar una política fiscal equivocada que pot ocasionar una altra vegada que una recessió més o menys comportable esdevingui una altra Gran Depressió. Espero que a Brussel.les se n'adonin a temps.



La mort d'un ciclista

   Article publicat al DIARI DE GIRONA el dilluns dia 11 de febrer del 2002.

   El passat dia 31 de gener va morir un veí de Salt de 41 anys quan circulava en bicicleta al terme municipal de Celrà, envestit per un camió. Ha estat l'última víctima d'una inacabable i macabre rastellera de morts de ciclistes, no només a les comarques gironines sinó arreu del món.

   Fréderic Beigbeder, autor de l'assaig "13,99 euros", que li va donar els mèrits per ser acomiadat de la prestigiosa agència Young-Rubicam, l'altre dia es feia aquesta pregunta: "Com és que acceptem coses tan ridícules com que hi hagi tants cotxes als carrers?" Jo m'afegeixo a la seva cavil.lació i em pregunto: Com és que a les carreteres del món anomenat "civilitzat", any rere any, morin més persones que a totes les guerres que ha patit la humanitat?

   En aquest món de mones que ens ha tocat viure -més aviat subsistir- jo em trec el barret davant de persones, com aquest veí de Salt, que circulen amb bicicleta per les perilloses carreteres. Els ciclistes són valerosos herois anònims armats de dos esberladisses rodes, que exerciten les cames ensumant el feturós fumerol d'un omnipotent exèrcit de carros de llautó. Ells, els ciclistes, són els "herois de l'asfalt". Pertanyen a una espècie que, sense lluir plomatge, tenen les ales als panxells i, sense beure benzina, tenen la força d'una quadriga al seu desvalgut cor. Els "herois de l'asfalt" transpiren per la seva afaitada pell un civisme que no és habitual en els conductors dels prepotents carros de llautó, tan acostumats a llençar a les voravies de les carreteres tota classe d'escombraries; en canvi, un heroi de l'asfalt, quan es menja un reconstituent sobre la marxa, a poc instant endreça l'embolcall a la butxaca; i quan succeeix un accident a la carretera, els "herois de l'asfalt", són els primers a aturar-se per tal d'auxiliar les víctimes.
   Malgrat tot, els "herois de l'asfalt" són, dia per altre i dos arreu, perseguits fins a la mort pels conductors asseguts com a cal sogre en els seus lluents carros de llautó; els odien, els insulten a mansalva i es befen d'ells; els davantejen com un esperitat garbellant-los fins que cauen esbadellats en mil trossets. Els "herois de l'asfalt" són el gran destorb de les carreteres, essent així que els conductors dels carros de llautó no toleren que circulin amb la velocitat suficient perquè els seus ulls gaudeixin del formós esclat de flors a la baldor dels prats. Els "herois de l'asfalt" són una causa potencial d'accidents que cal eliminar; per això a cap alt funcionari amb capacitat executiva se li ha acudit, ni per remei, canviar les tanques "de protecció" per altres "amb protecció", i no cal dir, gastar-se un euro en una campanya mediàtica per tal de difondre l'obligació que imposa la nova llei de trànsit a tots els conductors de fer els avançaments d'un ciclista com si es tractés d'un vehicle a motor, envaint el carril contrari i, essent així, guardant més distància envers el ciclista.
   La mort de qualsevol ésser humà és igualment lamentable, però quan m'assabento de la mort d'un ciclista penso:


   Ha deixat de batre un cor
que es movia impulsat per un vent límpid
provinent d'unes muntanyes lluny enllà,
on les flors no es contemplen amb els egoistes ulls de la roïnesa
sinó amb els humils ulls de la bondat.

Càritas de Girona i els avis

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el passat dissabte, dia 28 de gener de 2012.

   Càritas Diocesana de Girona ha engegat una campanya que ha anomenat "Apadrinar un avi". Segons explica en Salvador Maneu, que n'havia estat secretari general, en un vídeo penjat a la xarxa, vol esdevenir un punt d'unió entre dos mons en aparença desconectats, el del jovent i el de la gent gran. La idea és senzilla d'allò més: facilitar els mitjans adients perquè uns joves es trobin amb gent gran als geriàtrics i el seu entorn, acompanyant-los una estona durant cert temps. Una idea genial! Són joves que estudien quart d'ESO i primer de batxillerat que ocupen un espai del seu temps obsequiant amb uns grams de felicitat uns avis i àvies que, tot sovint, romanen en aquests centres veient com els dies passen d'arrapa i fuig empesos per una monotonia un xic difícil de suportar. Per un instant, l'alegria que, de manera natural, traspua el jovent, s'espargeix per tots els racons on els avis i àvies viuen aquesta tot sovint feixuga estapa de la vida.

   Quan una noia somriu a aquella àvia que està resclosa en el seu ganxet, i els seus llavis dibuixen, de sobte, aquell somrís massa temps entaforat, tal vegada podem pensar que, malgrat tot, aquest món tan modern que ens ha tocat viure no és dolent del tot. Quan un noi escolta, tot cofoi, les "batelletes" d'un avi que, per un instant, es torna a sentir un xic important, tal vegada podem pensar que el món potser no s'ha tornat boig del tot. Quan una noia passeja agafada del bracet d'una àvia que, amb passes parsimonioses, li parla de les boniques flors d'aquell jardí, tal vegada podem pensar que la vida és bella de debò. Ho torno a dir: una idea genial!

   Entre tots hem bastit un món en el qual tot es belluga de pressa, a una velocitat que ens roba el temps. La vida passa a tota brida al costat nostre, tan de pressa que, amb prou feines, ens resta un instant per gaudir-ne. Un cert dia ens adonem que la vida està a punt de concloure i que, a causa de la bena que ens cobria els ulls, no hem vist ni tan sols el seu bonic color; ens trobem en un ai aparcats en un raconet de la nostra societat i, allí, envoltats per altres persones tothora essegudes, esperem el final. Però un dia ens visiten un noi i una noia que, amb el millor dels seus somriures, ens alegren per fi la vida. I es crea un vincle tan profund que, de ben segur, aquell noi y aquella noia mantindran sempre en un lloc privilegiat de la seva memòria l'emoció que han viscut al costat d'una gent gran amb la qual s'han sentit bé de debò.

   Ho torno a dir novament: Una idea genial!