XX aniversari de la "Fira de Circ al Carrer" de la Bisbal d'Empordà

A la Bisbal d'Empordà, als inicis dels anys vuitanta, l'Associació Paufila organitzà i desenvolupà les dues primeres edicions de la Fira de Circ al Carrer. Durant uns anys la Fira romangué inactiva, tal vegada adormida o paralitzada de cop descuit a causa de l'èxit inesperat i del tot imprevist. Paufila no disposava, ni de bon tros, del mínim pressupost financer indispensable per tal de portar-la a bon port tal com es devia. Fou l'entitat juvenil Nuik's -sempre els joves- que la fa renéixer l'any 1996, persuadint els responsables de l'Ajuntament d'aquella època perquè la sostinguessin econòmicament. L'empenta d'aquells joves es transmutà l'any 2001, a través de l'Associació Fira de Circ al Carrer, en un equip de persones que introduïren una certa professionalització en la seva organització. La Fira assoleix personalitat pròpia i l'esperit de treball, esforç i il·lusió que a hores d'ara ha heretat. Durant un munt d'anys la Fira ha crescut en dimensió i varietat d'espectacles, tot i que sempre ha conservat l'essència del seu naixement: el circ al poble i per al poble. En arribar l'esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera i econòmica més gran mai vista al nostre país, i, en conseqüència, les polítiques de brutals retallades imposades pels governs neoliberals de torn, semblava que la Fira de Circ al Carrer s'enfonsaria per l'asfíxia econòmica de les retallades en les subvencions, que aniria a tomballons a parar a aquell fosc raconet que és l'oblit de les institucions, i, de retop l'oblit popular. No va haver-hi rei ni roc, però l'entusiasme, la perseverança, i, sobretot, la il·lusió dels organitzadors van aconseguir que la Fira continués, i amb més força que mai. "L'home té il·lusions com l'ocell té ales" escriví el filòsof francès Blaise Pascal, el segle disset. Àdhuc iniciaren l'Escola de Circ amb gran èxit a les escoles i instituts
municipals.

                                                                                           Pere Mercader (ACN)

La Fira de Circ al carrer s'ha consolidat com un dels esdeveniments circenses més significatius a Catalunya, àdhuc a Europa; arrelant amb força al poble que la va veure néixer com el roure que s'arrela a la terra, i obrint-se al Món com el roure obre la copa en l'espai.
La Fira de Circ al Carrer ha assolit la seva majoria d'edat, ja té vint anys; és bonica, és alegre, té formosos colors a les galtes, i sap olorar les flors i sap dels seus matisos, i, tanmateix, és màgica d'allò més.
Un any més, fa unes poques setmanes, els carrers de la Bisbal s'han omplert del dolç flaire dels trapezis, i els acròbates i els clowns han cridat l'atenció d'un públic entusiasmat i entregat. Un any més un munt d'artistes del circ al carrer, que honoren la més formosa tradició del circ itinerant, tots plegats a sol i serena ens han fet gaudir el pares, fills, avis i néts, de la il·lusió que ens anuncia, a l'albada, aquella cadernera que tots encara tenim al nostre cor d'infant. Al cap i a la fi, tal com escriví l'escriptor francès Honoré de Balzac al segle divuit: "El millor de la vida són les seves il·lusions."

El monument dels "Manaies de Girona"

   L'editor, escriptor i fotògraf gironí Qim Curbet no fa pas gaire que ha engegat una recollida de signatures a la plataforma CHANGE.ORG per tal que es retiri el monòlit dels "Manaies de Girona" de la nova plaça que s'acaba d'inaugurar. Convido tothom a participar-hi.

 

   No fa pas gaire, tot passejant pels voltants de l’edifici de la Generalitat a la ciutat de Girona, de sobte va voletejar pel meu cap calb la sensació de què faltava quelcom que havia romàs com un símbol del progrés, i que, per mèrit propi, formava part de la Història ja no tan sols de la ciutat de Girona sinó, àdhuc, de les contrades gironines. De cop descuit em vaig adonar que la petita locomotora de l’antic trenet de Sant Feliu de Guíxols s’havia evaporat. Al seu lloc havia emergit, des de les entranyes del terra, un llargarut monòlit. Està molt a prop de l’oficina d’atenció ciutadana conjunta dels Mossos d’Esquadra i la Policia Municipal. Vaig voltar per aquesta alta i aplanada pedra i, en alçar la mirada, vés per on la silueta, picada amb certa mestria artística, d’un antic soldat romà em va fer lligar, d’una manera inconscient, aquest cos armat de l’antigor amb els moderns cossos armats que estan vorer del monòlit. Però no vaig trigar ni un alè a descobrir que no es tractava d’una mena d’original senyalització de l’oficina policial. A sota del soldat romà, tanmateix picada amb la mateixa mestria artística, es mostrava la silueta de la creu dels improperis amb els símbols de la passió, una al·legoria dels colossals patiments que va suportar Jesucrist. Un dia vaig entrar a l’oficina policial a entregar un collaret que alguna noia havia perdut al carrer i, de debò, que vaig ser atès amb una amabilitat exquisida, la qual cosa de ben segur que compensa amb escreix els patiments que algú pugui sofrir per raó d’haver de denunciar algun fet delictiu.  Per tant de bursada vaig foragitar del meu cap calb aquesta sobtada i més aviat absurda interrelació. En baixar un xic més la mirada i, fixant la vista, per fi vaig descobrir el perquè d’aquesta escultura; vaig llegir la inscripció: “Confraria Jesús Crucificat. Manaies de Girona. 1751-1940-1 IV 2015”. Vet aquí que vaig trigar uns tres minuts si fa no fa, gràcies a la meva ment espavilada –era de bon matí- a esbrinar el significat real d’aquest monument. No vull ni pensar quant temps trigaria un turista que visités la ciutat per primer cop, i més si arrossega l’esgotament d’haver visitat primer el nucli antic amb les seves baixades i pujades. Verament que no ajuda gens el fet de no existir cap edifici eclesial vorer d’ell.

   Reflexionant un xic vaig arribar a la conclusió que tal vegada no sigui el lloc adient. I a més a més enyoro d’allò més l’entranyable tren petit de Sant Feliu de Guíxols.

   Penso que les grans crisis acostumen a acabar en grans revolucions, grans dictadures o petites democràcies. La decisió de la ubicació del monument dels Manaies de Girona presa sense cap consens per l’actual equip de govern del Consistori gironí, és una demostració que, a poc a poquet, aquesta gran crisi tan perllongada com estranya està esdevenint en una petita democràcia. Tal vegada som a temps de canviar aquest perniciós rumb polític, i si no ho fan els governats actuals ara, ho hauríem de fer nosaltres els ciutadans tots plegats a través de les urnes d’aquí a poc espai de temps.

L'antic cinema "Modern" de Girona

Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el diumenge, dia 15 de març de 2015..

De manera habitual, la memòria de les persones es compon d’una subtil mescladissa d’imatges antigues i contemporànies, i, tanmateix, d’olors antigues que, a causa de l’inexorable pas del temps, han desaparegut d’aquest món; però algunes olors romanen ocultes en un minúscul racó de la memòria. I es l’olor amb la qual has conegut algú o alguna cosa la que resta lligada a ella per sempre més. També és aplicable als edificis. Recordo l’olor de l’antic cinema Modern de Girona. El primer dia que vaig entra-hi fou un 28 de gener de 1970. Al col·legi Germans Maristes, ubicat llavors al nucli antic, on aquell any vaig començar a estudiar el batxiller,  celebràvem el dia del Patró dels estudiants, Sant Tomàs d’Aquino. Aquell dia havia anat al col·legi protegit amb impermeable, essent així que el dia havia llostrejat plujós. Els frares havien decidit portar-nos a tots plegats a veure un film al cinema Modern, que estava situat molt a prop del col·legi. Tota una festa! La pel·lícula era “Centauros del desierto”, del director americà John Ford. Recordo que, mentre gaudíem com nens –érem nens- contemplant bocabadats com en John Wayne perseguia els indis comanxes a la recerca de la seva neboda, l’esplèndida Natalie Wood, que havia estat segrestada  i, amb el pas dels anys, s’havia integrat en el poblat indi, sentíem els trons que anunciaven, a bombo i plateret, una gran tempesta a fora del cinema. Quan el tenaç John Wayne va trobar, per fi, a la seva neboda, i es va quedar com un Job al veure-la amb aquella llarga trena i la pell fosca com l’atzabeja, i amb aquell caràcter felí com una gatosa i, ensems, dolç com una malva, van començar a caure del teulat unes goteres que eren la prova de què a fora estava plovent a bots i barrals. Aquesta és l’olor que roman a la meva memòria del cinema Modern, l’agrenca olor de les teules mullades per una pluja torrencial.
 

 

   El gran dramaturg Jacinto Benavente escriví al segle XIX: Els records tenen més poesia que les esperances, així com les ruïnes són més poètiques que els plànols d’un edifici projectat”. Tot contemplant l’estat actual tan deplorable de l’edifici abandonat de l’antic cinema Modern, em voleteja pel cap la idea que la gestió de la restauració i l’ús d’aquest edifici per part de l’Ajuntament des que es va fer càrrec l’any 2001, ha estat del tot lamentable –més aviat vergonyosa- Tal vegada ara, que s’acosten novament les eleccions municipals, els responsables municipals tinguin a bé recordar-se d’aquest emblemàtic edifici gironí deixat de mà. Tant de bo no hi facin ús d’ell novament com una simple eina de promesa electoral per a no complir-la, com feren en les darreres eleccions municipals, tant de bo!

Els paons de la Devesa de Girona

   Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 26 de gener de 2015 al DIARI DE GIRONA.

A vegades passejo pels jardins de la Devesa de Girona. De debò que és mitja vida caminar sense pressa per aquest oasi de verdor al bell mig del gran pulmó gironí. Allò que sempre s’ha agraït als governants municipals és el manteniment d’un jardí públic a qualsevol poble. Per cert, al meu, la Bisbal d’Empordà, no en tenim cap, i, per no haver-n’hi hagut mai, ningú tal vegada se n’ha adonat. De ben segur que tothom s’ha donat per satisfet per l’existència del vell passeig de plàtans vorer del riu Daró. Però de bo de bo que hi manca un jardí espaiós i acollidor.

    Recordo que anys ha, quan jo era petit, els meus pares em portaven a passar algunes tardes de diumenge als jardins de la Devesa de Girona. És un dels records que conservo, com si fos una mena de tresor, en aquell recer que tots tenim al cor, on procurem guardar instants a l’escalf de la família unida. Hi ha quelcom que forma part d’aquest record malenconiós: els micos i els paons. Els simis estaven amatents als jocs de tots els infants que gaudíem dels gronxadors, i, sobretot, a les engrunes dels berenars. I els paons, atapeïts de certa altivesa, passejaven, com si fos una passarel·la, tot exhibint els mascles el seu pit blavós llampant, i esbatanant, com un immens ventall, la seva cua multicolor. Mai he pogut deslligar els jardins de la Devesa dels paons. Sempre havien estat allí, fins que, fa un temps, uns desconeguts, al foscant, tallaren els barrots de la gàbia i els van fer fugir en nom de la llibertat animal. I durant més de set anys una generació d’infants gironins no han pogut fruir de la seva presència; no han pogut fruir d’aquest símbol vivent de la bellesa, de les poques belleses que resten en aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats.

   Qui ho havia de dir! Quina alegria m’ha causat veure novament paons als jardins de la Devesa, aquelles mítiques aus del meu record. Al cap i a la fi la vida no és res més que un camí cap als records de la infantesa un instant abans de morir. Tant de bo, mai més, ningú els robi als nostres infants els seus bonics i malenconiosos records; tant de bo!

Record d'en Joan Barril des de la Bisbal d'Empordà

   Aquest article ha estat publicat al diari digital TOTBISBAL el dia 24 de desembre de l'any 2014.

   Penso que, allí a dalt del Cel, s’ha d’estar millor que en aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats, i la demostració està en el fet que, en el fons ens causa pànic la idea de tornar del més enllà, per això als morts els posem damunt unes lloses pesades d’allò més. Sigui més tard o més d’hora tothom que inicia el camí cap al més enllà ho fa sabent que ha gaudit de la vida i, en major o menor grau, ha assolit algun somni. En Joan Barril ha marxat –no tinc cap mena de dubte – perquè ha fruit del seu somni, que s’ha fet realitat. El seu somni fou aconseguir que els altres compartissin els seus sentiments, les seves emocions amanides moltes vegades amb una certa melangia, la seva visió generosa del món; tot mitjançant la seva gran habilitat per escriure un mot darrere l’altre o per comunicar a través de les ones hertzianes de la ràdio.

                                                                                            Joan Barril

   El vaig conèixer de l’única manera que es pot conèixer els grans homes o les grans dones: per casualitat. Ell sortia i jo entrava d’un petit establiment de queviures a la ciutat de Girona. Recordo que en aquella època jo acabava de llegir el seu llibre “Parada obligatòria”; un reguitzell de petites reflexions entorn les fronteres amb les quals l’home ensopega a la seva vida i que, de cop sobte, allunyen la joventut de la maduresa, esdevenint un nou temps on les hores moderen un xic la velocitat, els valors comencen a canviar i la vida assoleix aquell ritme tranquil que ens permet descobrir les petites coses. No vaig resistir l’agosarat impuls d’abordar-lo. Li vaig dir que, de la mateixa manera que el protagonista del seu llibre, jo tanmateix acabava de creuar una frontera, en el meu cas la dels quaranta; em va dir que ell ja havia creuat la dels cinquanta. Va afegir, amb un parlar pausat, que li delectava l’olor anyenca de les petites botigues de queviures, mentre balandrejava una bossa que olorava a formatge. Se la va mirar i em va dir que havia començat a guanyar-se la vida venent formatges – va muntar una formatgeria de gran anomenada a Barcelona – però, en aquell moment, el que més li satisfeia era tenir l’oportunitat de conèixer els seus lectors. Aquesta demostració d’humilitat és una d’aquelles coses que fan adonar-te que et trobes davant d’un gran home. Vam parlar poca estona, ara bé, vaig intuir que era un home tranquil, de parlar seré –quan el so de les paraules és suau la seva força és major -, d’opinió pròpia –és important tenir opinió pròpia, perquè una persona sense cap opinió pròpia sol ser una persona intolerant -, de tracte agradable – gràcies a ser una persona senzilla, capaç d’emocionar-nos amb un escrit arran de la mort d’un gat, per exemple-, i que encara conservava l’entusiasme d’un nen quan veu aterrar un avió.

   La vida tot sovint basteix murs alts d’allò més que als ulls de la persona pessimista i resignada són inexpugnables, però als ulls de la persona optimista i perseverant esdevenen petites tanques que la intel·ligència aconsegueix saltar. Al llarg de la seva vida en Joan Barril ha sabut saltar els obstacles més costeruts gràcies a la perseverança i el bon ús de la intel·ligència. Ara que ha superat amb èxit l’obstacle més gran de tots, que és la frontera que separa la plenitud de la vida d’aquell lloc allí a dalt del Cel on es frueix, per fi, de la felicitat eterna, les seves lletres romandran per sempre més en el cor d’aquest el seu humil lector i aprenent d’escriptor.