El GRAN RECAPTE a la Bisbal d'Empordà

   Aquest Article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el dimecres, dia 3 de desembre de 2014.
  

Mentre escric aquestes lletres continua plovent. Des que m’he llevat els núvols no han cessat de plorar. Fa dies que els entesos de la meteorologia van anunciar que aquest cap de setmana es preveia una llevantada a Catalunya. Tenia entès que una llevantada és un vent molt fort procedent de llevant, que fa molt mal temps, però la poca intensitat de la pluja i el vent més aviat tímid d’avui dissabte al meu poble, la Bisbal d’Empordà, m’ha empès a anomenar-la “llevantadeta”. De totes maneres no invita ni gens ni mica a sortir al carrer, així que hem decidit recloure’ns a casa. Dono una ullada al Diari de Girona. Llegeixo que aquest cap de setmana es du a terme la sisena edició del gran recapte a Girona organitzat pel Banc dels Aliments.

 

 

- Apa, doncs: ja estic anant-hi – vaig fer, més content que si m’hagués tocat el reintegrament de la loteria, que encara recordo quan em va tocar, fa anys. Per benaurança el rebost encara està ple i ve un xic a repèl abandonar el caliu de la llar un dia com el d’avui d’una pluja empipadora. En travessar la porta del supermercat una noia vestida de blau m’ofereix una bossa. L’omplo de llet, oli i conserves. Abans de sortir de l’establiment observo que les capses on s’emmagatzemen els productes estan ja força plenes. Miro cap al cel grisós i un llampec il·lumina el carrer; un tro ensordidor retruny a les façanes. M’adono que ni les llevantades fan minvar la solidaritat humana. Malgrat uns governants que estan massa ocupats en baralles polítiques amb els opositors, sorgeixen del no-res els esforços d’un grapat de persones que, de manera voluntària, s’organitzen per tal d’ajudar els més desfavorits per aquesta crisi tan perllongada com estranya. De debò que és reconfortant d’allò més, malgrat uns governants que es mantenen impassibles davant la vergonyosa escena d’una família foragitada de sa casa per un banc dirigit per unes persones que no tenen cap escrúpol de gastar-se uns diners que els hem donat entre tots per tal que no s’arruïnessin, en ampolles de cava, massatges tailandesos i vacances a Hawaii. De debò que és reconfortant d’allò més, malgrat uns governants que volen solucionar l’economia escurçant la distància entre rics i pobres a força de repartir l’excedent de misèria entre els mateixos pobres. Tal vegada està arribant l’hora que ho canviem nosaltres mateixos mitjançant l'única eina de què disposem els ciutadans: les urnes. Tant de bo!

El nou 9-N i demanar l'opinió

   Aquest article ha estat publicat avui, dia 8 de novembre de 2014, al DIARI DE GIRONA.

Uns dies després del passat 11 de setembre d’enguany vaig escriure que si el poble té i demostra la determinació de votar, acaba votant, i ho fa d’una manera o altra, tot i que mai mitjançant la desobediència civil, perquè la immensa majoria dels catalans –penso- no volen fer un gest de menyspreu, ja no a l’Estat espanyol sinó a la resta de pobles d’Espanya. A hores d’ara continuo pensant el mateix. Ara que la consulta prevista pel 9-N a redós de la Llei de consultes populars no referendàries resta suspesa i el govern de la Generalitat ha acatat aquesta suspensió, i que la nova consulta o procés de participació ciutadana tanmateix s’ha suspès, s’ha instal·lat en l’ambient polític i social del nostre país certa incertesa. S’ha de reconèixer que el nou 9-N no reuneix les més mínimes garanties democràtiques; no ha estat possible. Però la incertesa que l’envolta no és bona. Que a hores d’ara no se sàpiga que passarà el proper diumenge no és gens bo. No és normal, però la realitat és que no estem en un país normal. Hi ha la sensació que, un cop més, s’ha deixat tot en mans de quelcom que els governants de Catalunya i d’Espanya tenen per mà: la improvisació. L’escriptor peruà Mario Vargas Llosa escriví: “La incertesa és una margarida els pètals de la qual mai s’acaben d’escossar”. No és gens bo que hi hagi incertesa.

 De totes maneres hi ha un element que és bo en tot aquest afer de caire surrealista. El govern català està demostrant la seva voluntat –tal vegada interessada per motius electorals i no ideològics- de demanar l’opinió de la ciutadania. I això per si mateix és bo d’allò més. Independentment d’allò que acabi succeint el proper diumenge al poble de Catalunya se li haurà demanat l’opinió, i tal cosa serà un punt d’inflexió en un país que no estem acostumats al fet que se’ns demani l’opinió. No estem acostumats que se’ns demani l’opinió sobre quelcom concret que ens afecta com a societat per part dels nostres governants, ni sobre quelcom concret que afecta als nostres fills per part dels equips directius dels Col·legis i Instituts, ni quelcom concret que ens afecta com a veïns per part dels alcaldes, etc. La gran fartera enfront de les retallades, la corrupció, l’abús de poder, l’atur, la pobresa, etc. Serveix d’esperó a la ciutadania per fer factible en un futur no massa llunyà que arribi, per fi, el moment de la gent. El nou 9-N és una oportunitat per dir-li d’una manera rotunda als nostres governants que ha de començar a demanar la nostra opinió d’una manera normalitzada i continuada. Independentment de si les urnes estan a dins un Institut o a fora al carrer, caldria que les emplenéssim amb la nostra opinió, totes les opinions, no tan sols una, perquè per fi està arribant el moment de la gent.

La inundació del TAV a Girona i la provisionalitat

   Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 6 d'octubre de 2014, a la secció de comarques-Gironès del DIARI DE GIRONA.

 

   Fa un any i mig, coincidint amb la solemne inauguració de la línea ferroviària del tren d'alta velocitat (TAV) entre Barcelona, Girona y Figueres, per part de les més altes autoritats de l'Estat espanyol i de la Generalitat de Catalunya, vaig publicar en aquest mateix diari (Diari de Girona) un article en el qual reflexionava sobre la provisionalitat d'aquest servei ferroviari. Vaig escriure llavors que aquella inauguració era, segons el meu humil parer, un fracàs, essent així que s'havia fet deixant al bell mig del trajecte un paisatge desolador d'obres a mig fer.

   Ara que tot el túnel d'aquest símbol de la velocitat i la modernitat s'ha inundat, potser algún incondicional defensor de l'execució d'aquest projecte, en descubrir les lamentables conseqüències de la provisionalitat, tingui a bé de donar-me la raó, tot i que fos un xic.

 

                                                                                                                   ACN

 

   Estem en un país en què els governants (d'Espanya i de Catalunya) prenen decisions empesos sempre pels vents que mouen els interessos electorals del moment, la qual cosa, en el cas que ens ocupa, els va fer arribar a la conclusió que interessava inaugurar a corre-cuita aquesta línea ferroviària, escenificant en aquell moment, de manera solemne, un gran triomf assolit per les respectives administracions públiques. No els va importar en absolut deixar a mig fer, per exemple, l'enllaç de l'estació de tren convencional per tal d'anar a pujar al TAV; cal recordar que es va solucionar, de manera provisional, amb un passadís tapat amb unes parets opaques, no fos el cas que els viatgers s'adonessin amb els seus propis ulls que gairebé tot estava per fer.

   Ara ens hem adonat tots plegats que van deixar tantes coses provisionals! Entre d'altres coses van deixar un mur provisional que, en teoria, tenia la finalitat d'evitar una possible inundació del túnel. Aquest mur provisional és el que ha caigut en un tres i no res, empès per la força de l'aigua. Ara hem descobert, bocabadats, que consistia en una senzilla i lleugera paret de totxos sense cap fonament que l'assegurés al terra.

 

                                                ACN

 

   I ara tothom a córrer per tal de resoldre el problema, això sí, amb solucions un altre cop provisionals!   ADIF ha anunciat que col.locaria blocs de formigó en el punt on va caure aquest mur provisional mentre no es construeixi un mur de formigó armat que tingui una funció de contenció d'aigua, perquè el primer provisional que ha caigut es va fer amb la prioritat que la gent no pogués accedir al túnel per aquell forat obert de manera provisional. Visca la provisionalitat!  Només ens falta escoltar algún governant dient que hem de tenir paciència i no patir perquè estem, de moment, en un país provisional! 

   No anem bé, de debò que no anem gens bé!



 

 



La "V" de valor i veritat

   Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 22 de setembre de 2014, al DIARI DE GIRONA.

 

   L'onze de setembre d'enguany, les principals institucions de Catalunya s'aplegaren al cementiri de Sant Feliu de Guixols per retre el tradicional homenatge a la figura d'en Josep Irla, natural d'aquesta ciutat baix empordanesa, que fou president de la Generalitat de Catalunya a l'exili (1940 - 1954). Ho van fer d'hora i de manera més breu del que és habitual perquè les persones allí reunides tingueren temps d'assistir a la Via Catalana de Barcelona, la qual, un any més, ha estat un rotund èxit de convocatòria i organització per part de l'Assemblea Nacional Catalana i l'Òmnium Cultural. A vista d'ocell, gràcies a la televisió, hem presenciat amb els ulls oberts com taronges aquesta inmensa "V" amb els colors de la senyera, la bandera de Catalunya. Ha estat una bandera bastida gràcies a la inmensa paciència, el fervor i la il.lusió d'un grapat de persones que, de manera disciplinada, s'han mantingut al seu lloc per tal de donar al món sencer un missatge d'unitat, perseverança i voluntat de votar per decidir el seu propi futur com a poble i com a nació.

 

   Sóc del parer que si un poble té i demostra la determinació de votar, acaba votant, i ho fa d'una manera o altra, tot i que mai mitjançant la desobediència civil, perquè pensó que la inmensa majoria de catalans no volem fer un gest de menyspreu, ja no a l'Estat español sinó a la resta de pobles d'Espanya. Si un poble té i demostra perseverança, acaba votant, per la via d'una consulta prevista per al proper 9 de noviembre, o més endavant si cal, essent així que els catalans hem demostrat que som gent amb paciència; ho hem demostrat a la "V" de la Diada d'enguany, i ho estem demostrant des de fa més de tres-cents anys. O bé per la via del vot mitjançant unes eleccions plebiscitàries. Ho vaig escriure l'any passat al voltant de l'onze de setembre, i ara ho torno a repetir: cal que el poble pugui expresar la seva opinió i cal que pugui triar a través dels seus representants legítims en unes eleccions on  estiguin representades totes les opcions possibles -no tan sols dos- quina forma d'Estat vol, sense barrar el pas a cap legítima opció: Estat Català Independent, Estat Lliure Associat, Estat Federal, Comunitat Autònoma amb pacte fiscal o qualsevol altra forma d'Estat que es pugui plantejar. Ara ha estat l'hora de la "V" de votar, i tanmateix hauria de ser l'hora de la "V" de valor i veritat. Ara ha de ser l'hora del valor de tots els representants polítics, independentment de la seva ideologia, per establir un pacte de no confrontació entre els d'aquí i els d'allí, i entre els d'aquí entre ells mateixos. I ara ha de ser l'hora de la veritat, mitjançant un compromís de no enganyar el poble, un compromís de fer net, esbrinant la veritat sobre totes aquestes corrupcions que fan tant de mal al prestigi de la totalitat dels nostres representants. I la unitat hauria de ser el fonament de tot plegat.

             

                        Josep Irla, president de la Generalitat                            Joan Casanovas, president del
                                de Catalunya a l'exili (1940 - 1954)                       Parlament de Catalunya (1933 - 1938)

   Al principi he fet esment del president de la Generalitat de Catalunya a l'exili, en Josep Irla; doncs bé, en una carta que va adreçar a en Jaume Creus, amic de confiança del president Francesc Macià, des de Cagolin (Provença) el 12 de gener de 1945, escriví: "Fem vot perquè tots els demòcrates catalans siguin ben units, en una veritable germanor, en el moment de la restauració de les llibertats de Catalunya, per a mantenir els seus drets, dins d'un nou món de Llibertat, Democràcia i Justícia".
   I en Joan Casanovas, qui fou president del Parlament de Catalunya (1933 - 1938), en una ocasió li va escriure a en Josep Irla: "La unió de tots els catalans no pot ésser una sardana de fantasmes".
   Tant de bo tots plegats, sobretot els nostres representants actuals, extreguin les conclusions més adients pel bé del poble català, tant de bo!

 



El "Vol Gastronòmic" de Girona

   Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 11 d'agost de 2014, al DIARI DE GIRONA.

Tot passejant per la ciutat de Girona, a poc instant d'haver travessat el pont de Pedra, una visió sobtada originà que restés durant una estona atònit amb uns ulls com unes taronges. La visualització directa del "Vol Gastronòmic" m'ha impressionat d'allò més. Una plataforma voladissa sobre el riu Onyar, que pretén tenir certa similitud amb el cèlebre pont d'Eiffel, penja al carrer Santa Clara vorer el pont de Pedra. Qualsevol persona que no s'hagi assabentat de les informacions dels mitjans de comunicación es podría preguntar: Què carat és això? I s'ho preguntaria per una senzilla raó: no se li veu cap finalitat, ni tan sols decorativa. El pont d'Eiffel té la funció de facilitar el trànsit a peu d'una banda a l'altra del riu Onyar; en canvi aquest plagi no gaudeix d'aquest propòsit, essent així que és un trosset de pont.

 

                                                                                                                     ACN

 

   He llegit al Diari de Girona que a dins s'ofereixen àpats que cuinen reconeguts cuiners i cuineres de les contrades gironines davant la mirada de divuit comensals, que poden degustar-los tots plegats al voltant d'una sola taula per 65 euros per persona. Podria haver estat una idea genial, si no fos perquè qualsevol pare de família que estigui a l'atur, o que l'han fet fora de sa casa, o que els seus fills mengen només un cop al dia (al menjador escolar -a les vacances vés a saber si mengen alguna cosa-) en observar-lo podria pensar que és una mena de "collonada". De totes maneres la definició que fa el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans d'aquest mot s'adapta, segons el meu parer, a la imatge que transmet a bona part de la ciutadania: "Una feta extravagant, enutjosa o poc important".

   Diuen els promotors que és una experiència única això de veure com un reconegut cuiner et fa el menjar sobre l'Onyar tot contemplant aquesta panoràmica meravellosa de la ciutat gironina. Sí, és cert! Allò per la qual cosa em sembla extravagant és que, en una època com l'actual, d'un atur de dimensions colossals, d'augment de la pobresa, en especial la infantil, de fortes retallades socials i en serveis públics bàsics per part de totes les Administracions Públiques, de corrupcions de polítics dia rere dia ... un Ajuntament empri esforços i diners dels soferts contribuents -s'han gastat diners en promoció i s'ha fet ús de treballadors públics- en un negoci privat instal.lat en un lloc públic que a més és patrimoni de la ciutat. No deixa de ser un greuge que l'Ajuntament es mostri molt estricte amb veïns i comerciants per tal de salvaguardar l'estètica del Barri Vell, i amb aquesta instal.lació s'hagin donat facilitats d'allò més. És una feta enutjosa envers els ciutadans i visitants que passegen per la zona veure's obligats, quan volen gaudir d'un racó tan bonic de Girona, a observar davant seu aquesta mena de pont a mig fer més aviat estrident.

 

 

   Els responsables de l'Ajuntament avisen que és provisional i tan sols hi serà un any, la qual cosa no deixa de ser la demostració de la darrera definició del diccionari: feta poc important. Si fos important la farien permanent -suposo-. Jo, que vaig ser "soper" al col.legi Germans Maristes de Girona (m'emportava el meu modest dinar des de ma casa), cada cop que hagi de passar per davant del Vol Gastronòmic intentaré no avergonyir-me de la meva humil carmanyola!



 

  

 

 



Fira bisbalenca del circ al carrer 2014

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el dimecres 23 de juliol de 2014.

 

   Recordo que temps enllà, quan jo era petit, la cadència dels dies era més pausada que a hores d'ara. Era una època en què els pares a les nits de l'estiu sortien al carrer a la vora del portal de casa i, asseguts en cadires d'espart, feien petar la xerrada amb els veïns al voltant d'un càntir d'aigua fresca; mentre nosaltres, nens innocents d'un temps d'innocència col.lectiva, jugàvem enmig del carrer perquè gairebé no hi havia cotxes que poguessin fer perillar les nostres vides.

   Va haver-hi un temps passat -millor o pitjor- que, gràcies que la vida era més senzilla, els nens de llavors podíem fruir de l'immens plaer de contemplar esdeveniments extraordinaris. Recordo que hi havia al meu poble, en encetar-se les calors primerenques de l'estiu, un dia especial. Mai ho sabia ningú, però tot just em llevava del llit a l'albada una mena d'esvalot, encara que llunyà, s'aturava a les meves orelles adormides. No sentia res que no fos el cant alegre d'una cadernera dins la gàbia, però em figurava que les notes eren un xic diferents, més joioses tal vegada. L'ocellet, com cada any, m'avisava de l'arribada, al rompent de l'alba, d'una caravana de tot un brunzit de camionetes velles i tenyides de tots els colors de l'arc de Sant Martí. Era el circ, que arribava, per fi, al meu poble tranquil i, fins aleshores, a tombs un xic avorrit. Anava amb els meus amics, amb ulls atapeïts de gaubança i il.lusió, a visitar el campament, emplaçat a les foranies. Mentre uns homes forcívols apujaven cap el cel una lona gegantina de ratlles blanques i vermelloses, altres, abrinats i llargaruts, practicaven jocs malabars, vigilats de cua d'ull per uns lleons ensopits darrere uns barrots nyafegosos d'allò més. La màgia del circ es feia present als nostres ulls innocents d'infants, àdhuc en aquella escena nua de cap mena d'embolcall, essent així que per uns ulls nets qualsevol cosa que olorés a circ era vista amb la lluïsor d'allò que et transmet la felicitat.

 

 

   Els dies 18, 19 i 20 d'aquest mes de juliol tan farcit de plugims, núvols i sol que esquerda les pedres, el circ ha tornat a la Bisbal d'Empordà. El seu encís s'ha allunyat de la lona gegantina, per tal d'escampar-se pels carrers, corriols i passeig. Tots hem estat convidats a contemplar amb ulls il.lusionats, talment si fóssim infants, un munt de sorprenents artistes del circ al carrer.

   Del campanar de l'església ha volat una ballarina que ens ha posat un ai al cor: Cia Estampades. Dos clowns units per la música en vinil i un cotxe tunning, Dani LP, ens han divertit d'allò més. La Trócola ens ha fet gaudir d'una proposta diferent creada per quatre malabaristes amatents de l'art circense. El Duo Laos ens ha meravellat amb la formosa sensació que transmet l'equilibri visual assolit per una parella d'artistes. Amb Jam ens hem traslladat, de cop sobte, a les escenes quotidianes de la vida i, a més, sense sortir de la nostra pròpia imaginació.

   I m'he deixat al tinter un munt d'artistes del circ al carrer, que honoren la tradició del circ itinerant. Tots plegats a sol i serena ens han fet gaudir durant aquest cap de setmana els pares, fills, avis i nets, de la il.lusió que ens anuncia, a l'albada, aquella cadernera que tots encara tenim al nostre cor d'infant.

 

 

   

 



Els premis de la Fundació Príncep de Girona 2014

   Aquest article ha estat publicat el dimecres dia 2 de juliol del 2014 al DIARI DE GIRONA.

   Ves per on que aquest any se m'ha acudit demanar una invitació per presenciar la cerimònia d'entrega de premis de la Fundació Príncep de Girona 2014. Un dia abans, una de les responsables de relacions amb la premsa demostrà una gran gentilesa en trucar-me per telèfon a fi i efecte de dir-me que, sentint-ho d'allò més, que li era del tot impossible oferir-me cap invitació o acreditació, perquè havien estat desbordats per l'allau de sol.licituds. No vaig gosar demanar-li més explicacions, essent així que abans de gaire vaig sospitar que la causa primigènia d'aquesta expectació desorbitada no era altra que el desig d'anar a veure el nou rei i la nova reina d'Espanya. Ha de ser que als prínceps ja estaven farts de veure'ls! De totes maneres he de reconèixer que he demanat la invitació amb poc temps d'antelació; de fet el dia abans. Fou com un llampec sobtat! Tot fent gala d'una exquisida amabilitat, la noia de la Fundació m'envià per correu electrònic un enllaç on poder veure en directe la cerimònia; via streaming s'anomena tal menester.

 

   Al final, però, m'ha anat molt bé no disposar d'una invitació, perquè al meu poble -La Bisbal d'Empordà- la mateixa tarda de la cerimònia s'encetà un xàfec que emplenà d'aigua a raig els carrers. No em va venir de gust transitar en cotxe sota aquella inclemència del cel. Via streaming -ja m'he après l'endiastrat mot- vaig començar a veure el monòleg d'en Josep Maria Pou; estaba citant en Anton Txékhov, i em va venir al meu cap calb una frase que vaig llegir de l'extraordinari dramaturg rus: "No som feliços, i la felicitat no existeix, solament podem desitjar-la". Tot seguit vaig escoltar amatent les melodioses veus de quatre nois i deu noies d'un grup coral anomenat The Gospel Viu Choir. Vaig restar a l'espera d'escoltar-los novament, tot i que el perllongat i entretingut monòleg del seu director, en Moisés Sala -va estar genial- originà que, de sobte, les busques del rellotge indiquessin l'hora d'una reunió de pares amb monitors del casal del meu fill. Per xamba va cessar de ploure.

   En engegar la ràdio del cotxe, mentre em desplaçava, estaven informant que centenars de persones es manifestaven pels carrers de Girona en rebuig de la monarquia. El nou rei Felip VI no podrá fruir d'un passeig tranquil pel barri vell gironí, vaig pensar! De tornada a casa em vaig plantar novament davant la pantalla de l'ordinador; ja sóc un expert de l'streaming. Carat! M'he perdut els reis! Cerco a corre-cuita per la xarxa i, mitjançant el Twitter de la Casa Reial -quin valor tenen amb el grapat de piuladors desvergonyits i mal educats que hi ha!-, llegeixo una transcripció íntegra del discurs. El fet que la meitat l'hagi dit en català pinta bé, la veritat! Llàstima que aquesta manera de fer l'ullet a Catalunya hagi estat eclipsada per la gran expectació mediàtica que ha despertat el cabell de la reina Letizia. Se l'ha tallat o se l'ha recollit? No tenim pas remei!

 

 

 

El príncep de Girona serà rei d'Espanya

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el passat dimecres dia 11 de juny de 2014.

   Avui, mentre escric aquestes lletres (dia 7 de juny), la sobtada calor és angoixant. Trec el nas per la finestra i el baf d'una boira espesa envaeix la meva pell d'una estranya perspiració que no fa més que engrandir aquesta impertinent sensació de xafagor. Verament estic sorprès perquè en fer una ullada al calendari observo que encara falten uns quants dies perquè fineixi la primavera; no és gens normal aquesta temperatura estiuenca a hores d'ara. Tal vegada els humans no ho estem fent bé en aquest planeta; ara bé, segur que no ho estem fent bé en aquest país; vull dir a Catalunya i a la resta d'Espanya. Segur que en observar que Espanya no va bé, el rei Joan Carles ha abdicat. Se n'ha adonat, tard o d'hora, però al cap i a la fi se n'ha adonat.

 

   Ha estat un extraordinari "guardaagulles" durant tota la transició espanyola, la qual cosa és just agrair-li d'allò més. Demostrà una bona perícia en el maneig de les "agulles del ferrocarril" mentre han existit tan sols dues vies. Ara que n'hi ha una altra -la tercera via- el "guardaagulles" és gran i està cansat, més aviat esgotat, essent així que no disposa de la força adient pel maneig d'aquesta tercera via, que costa de maniobrar per causa d'una evident manca de greixatge. Calia la jubilació i ser rellevat per algú que disposés d'aquesta força. I no podía ser altre que una persona jove, representant d'una nova generació. El futur rei Felip fruirà d'aquesta força pel maneig d'aquesta tercera via, donat el cas que la majoria dels ciutadans així ho decideixin. La voluntat de fer-ho dependrà de si se sent amb suport -des d'allí i tanmateix des d'aquí- com es va sentir el seu pare temps enllà. Em volta pel cap la idea que a partir d'ara, a més d'augmentar la temperatura un xic més, augmentarà tanmateix l'avinentesa per engalzar el poble de Catalunya amb la resta de pobles d'Espanya. Buscada o no, cal aprofitar aquesta oportunitat que s'acaba d'encetar. Penso que, si així ho decideix la majoria dels catalans, un possible Estat Català dins d'un posible Regne Federal d'Espanya és viable i, per tant, una bona opció -altra opció-, essent així que mai hem d'oblidar que n'hi ha de diverses: Estat Independent, Estat Federal, Estat Lliure Associat, Comunitat Autònoma... Ho hauran de dicidir els ciutadans, que per elegir bé han de disposar de totes elles, no tan sols dos, per la qual cosa és important que l'opció que acabo d'apuntar -Estat Federal- és del tot necessari que existeixi, perquè no és gens bo, ara per ara, tallar un munt d'arrels de cop.

   Els representants polítics actuals amb responsabilitats de govern haurien d'adonar-se que aquesta política actual de confrontació no ajuda gens ni al procés sobiranista ni a l'estabilitat democràtica, més aviat provoca que la ciutadania cada cop s'allunyi més d'ells. Els últims resultats electorals així ho demostren. Cal que rectifiquin, tant els d'aquí com els d'allí, i, si així ho fan, la futura primavera será més agradable que aquesta. Tant de bo!

 

La Torraspapel de Sarrià de Ter no pot tancar

   Aquest article ha estat publicat el dijous, dia 8 de maig de 2014, al DIARI DE GIRONA.

 

   Els veïns i veïnes de Sarrià de Ter (Girona) no fa pas gaire que han patit una de les pitjors notícies dels darrers anys, essent així que la direcció de l'empresa Torraspapel ha comunicat que encetava els tràmits per presentar un ERO d'extinció per a tota la plantilla perquè tancarà la fàbrica. En total estan afectats 132 treballadors i les seves famílies. L'empresa al.lega pèrdues econòmiques.

   Seré taxatiu en la meva opinió: la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter no pot tancar. I per què no pot tancar? es deurà preguntar tot seguit l'amable lector o lectora. La resposta així mateix és igual de taxativa: no pot tancar perquè és el seu destí.

  



La Torraspapel de Sarrià de Ter - ACN/Fotografia de Tania Tapia

 

   El genial escriptor universal Miguel de Cervantes escribí al segle XVI: "Cadascú es fabrica el seu propi destí". La fàbrica de paper sarrianenca, que va néixer fa més de setanta anys, al llarg de tot aquest temps s'ha fabricat el seu propi destí, que és subsistir a totes les adversitats i, com l'Ave Fénix, reviure des de les seves pròpies cendres. Subsistí a la principal catàstrofe de la seva història, a la década dels seixanta, quan una disssortada i terrorífica explosió segà la vida d'un munt de treballadors. Subsistí a les especulacions i suposada usurpació indeguda de diners per part del financer Javier de la Rosa que van originar la suspensió de pagaments del grup KIO, accionista majoritari de Torraspapel en la dècada del vuitanta. Ha subsistit, àdhuc, als primers anys d'aquesta gegantina crisi econòmica que algun dia s'ha d'acabar, de ben segur.

   La Torraspapel de Sarrià de Ter no pot tancar. Ho diré net i pelat: la Torraspapel de Sarrià de Ter aquesta vegada subsistirà gràcies a la literatura. Pot semblar d'allò més estrany, però aquesta afirmació està basada en dades reals. Sí, efectivament, aquesta fàbrica de paper, la més antiga del grup a l'Estat espanyol i capdavantera en innovació tecnològica al sector del paper, subsisitirà gràcies als llibres. Des que Torraspapel forma part de LECTA, multinacional líder al mercat al sud d'Europa, amb molt bon criteri, ha especialitzat cadascuna de les fàbriques ubicades a l'Estat español en línies productives concretes. La de Sarrià de Ter està especialitzada en paper no estucat especial i suport, que és el que es fa servir per a aplicacions multiús i producció editorial. Segons dades de la "Federación de Gremios de Editores de España" els últims anys estan augmentant les exportacions de llibres i la tirada mitjana d'exemplars per títol també està augmentant. Essent així que aquesta planta és la que disposa el grup empresarial a Espanya per servir al mercat editorial, i, tenint esguard que a més a més aquest mercat s'està incrementant, la fàbrica no pot tancar. Les autoritats judicials, administratives i governatives ho hauran de reconèixer. És el seu inevitable destí, el que han fabricat tots aquells treballadors que van perdre la vida per una fàbrica que van fer seva, tots aquells que es jubilaren abans d'hora, tots aquells que treballaren i treballen per fer realitat un somni de paper que té i continuarà tenint forma de llibre, aquest imprescindible producte que fa lliure a l'ésser humà; per tot això la Torraspapel de Sarrià de Ter no pot tancar.



 



En Tito Vilanova: record d'un bon noi de Bellcaire d'Empordà

   Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 5 de maig de 2014, al DIARI DE GIRONA.

 

   Després de quaranta-cinc anys en Tito Vilanova ha emprès un camí que el durà a aquell indret allí a dalt des d'on ningú sembla ser que ha volgut tornar. Jo vaig fruir del privilegi de conèixer en Tito quan un dia calorós d'allò més d'un estiu, anys ha, entrà a una botiga de cerámica que fa un temps va regentar  la meva dona a la Bisbal d'Empordà. Vaig observar que parava esment a un petit gerro de cerámica envernissat de color verd; m'hi vaig acostar. "S'anomena doll", li vaig dir, i empès per la meva dèria per la història de la Humanitat i així mateix la història dels objectes, vaig afegir tot seguit: "Aquest poal era l'atuell per dur l'aigua dels pous i les fonts a la población de Cadaqués, i és una de les peces més funcionals de la terrissa catalana. S'omple per una obertura superior, i disposa de dues anses superiors per facilitar el beure pel seu galet, i altre per tal d'abaixar-lo al pou, i la tercera i més petita en la part inferior servia com agafador a l'hora de transportar-lo damunt del cap". Amb uns criatal.lins ulls de satisfacció em digué: "És molt bo saber la utilitat d'objectes tan bonics". A hores d'ara no recordo si sortí de la botiga amb aquell gerro embolicat, però allò que sí recordo és la llargària dels seus dits. "Tens dits de terrissaire: llargs", li vaig dir. I em contestà: "Doncs em gaunyo la vida amb els peus xutant una pilota". D'aquesta manera em vaig assabentar que era futbolista. I amb una sobtada naturalitat va esmerçar una estona de temps a explicar-me algunes coses sobre el futbol pel qual se li notava a la clara que sentía una extraordinària passió. Mentre em parlava recordo que en mirar-li els ulls vaig pensar que era un bon noi.

 

   L'escriptor argentí Ernesto Sábato escribí: "Per ser humil cal grandesa". Ara que en Tito de ben segur haurà arribat al Cel, goso afirmar que ell fou gran, essent així que fou humil.

   Allò verament important no són els molts anys que s'hagin viscut, sinó allò que s'hagi viscut durant tots aquests anys. En Tito tingué la sort de viure en un món -el del futbol- que gira al voltant de les il.lusions de les persones, on moltes d'elles ploren moltes vegades de tristor quan perd el seu equip, i moltes vegades ploren d'alegria quan el seu equip guanya. És bo plorar, és bo emocionar-se, és bo apasionar-se, i tot això ho crea el futbol. En Tito tingué la sort de formar part d'aquest món meravellós en el qual les persones troben un refugi on defugir de la crueltat d'aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats.

   Tant de bo en Tito Vilanova, aquest bon noi de Bellcaire d'Empordà, pugui llegir aquestes humils lletres d'aquest aprenent d'escriptor des d'allí dalt del Cel, tant de bo!

 

  

Quatre rius i una séquia a Girona

   Aquest article ha estat publicat a la secció de "Girona, Salt i Sarrià" del DIARI DE GIRONA el dimarts dia 25 de març de 2014.

 

   L'equip de govern de l'Ajuntament de Girona (CiU) presentà al juny de l'any passat, a bombo i platerets, l'estudi del projecte Quatre rius i una séquia. L'estudi fou elaborat d'una manera acurada d'allò més pels arquitectes Olga Felip i Josep Camps. Els ciutadans que llavors foren testimonis a l'acte de presentación sortiren força satisfets per la transformació i aprofitament dels quatre rius que travessen la ciutat gironina que allí es mostrà: un original museu a sol i serena al riu Güell, una intel.ligent renaturalització del riu Onyar, unes formoses piscines naturals al riu Ter ... Tot plegat de ben segur que causaria l'admiració dels ciutadans gironins i tots els visitants. Visualitzat tot amb unes il.lustracions impressionants. Tal vegada massa bonic perquè fos mereixedor de la voluntat de desenvolupar-lo per part dels responsables de l'Ajuntament. Massa vertigen tal vegada.

 

                                                

   En el temps que triga a arribar a bon port un embaràs (nou mesos), l'equip de govern municipal gironí no ha desenvolupat ni cap ni una de les propostes del projecte, és més, una de les propostes "estrella" - el cobriment d'un tram del riu Güell, que generà certa polémica al barri de Santa Eugènia - ha estat del tot refusada, en presentar i guanyar l'oposició (CUP, ICV-EUiA) una moció en el darrer ple per tal que aquesta proposta resti descartada de manera definitiva.

   L'alcalde, Carles Puigdemont (CiU), assegurà en la seva presentación que aquest projecte es desnvoluparia a llarg termini en diverses fases. A hores d'ara, després de nou llargs mesos, no s'ha executat res d'allò projectat i, tot observant el desinterès actual (tal vegada aparent) de l'equip de govern municipal, jo em pregunto: per què es gastà una suma considerable de diners - 18.000 euros (gairebé tres milions de les antigues pessetes) - en un estudi d'un projecte que potser no s'executarà mai? Per ventura no és un exercici de pura propaganda esmerçar aquesta quantitat de diners públics dels soferts contribuents en una época de crisi tan profunda com l'actual? O tal vegada l'equip de govern s'ha cregut, com qui va a missa, les paraules del president Mariano Rajoy quan decretà que la crisi ja s'ha acabat? Podria fer l'equip de govern un petit estudi (de ben segur més barat que aquest) sobre el número de famílies en alt risc d'exclusió social a les quals l'Ajuntament hagués pogut ajudar d'alguna manera amb aquests diners que van camí de perdre's en la paperera més arraconada de l'Ajuntament gironí? Tal vegada massa preguntes incòmodes perquè algú tingui a bé respondre. Tant de bo aquesta incomoditat pugui servir per treure-li profit a aquests 18.000 euros i no acabin d'arribar al cul d'aquesta paperera tan antaforada, tant de bo!

L'Ajuntament de la Bisbal, els proveïdors i la nova Biblioteca

   Aquest article ha estat publicat el dimecres, dia 19 de febrer de 2014 al DIARI DE GIRONA.

 

   Per benaurança l'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà és protagonista d'una bona noticia. Durant els darrers temps l'actual equip de govern municipal (PSC - CiU) té acostumats els bisbalencs i bisbalenques a rebre una mala noticia darrere l'altra: acomiadaments de treballadors públics municipals, possible enderroc de la nova Biblioteca Comarcal de la Bisbal, etc.  Ara, per fi, l'alcalde i regidor d'Hisenda, Òscar Aparicio (PSC), ha anunciat que l'Ajuntament que ell presideix ha reduït a poc més de 35 dies el termini en el qual paga els proveïdors municipals, quan fins fa poc superava els 110 dies de mitjana.

 

   Noticia bona d'allò més, sobretot pels empresaris que, en una época com l'actual on allò habitual és la morositat privada i institucional, observaran que, al menys, surt a compte servir l'Ajuntament de la Bisbal, essent així que el termini de pagament és primordial per fer quadrar cada trimestre les despeses i els ingresos.

   He de reconèixer que el principal mèrit pertany a l'actual alcalde, Òscar Aparicio; d'ençà que es va fer càrrec de l'alcaldia, es va proposar assolir aquesta fita important d'allò més. I sóc del parer que és important no tan sols pel benefici que trasllada a l'economia del poble, tan abatuda per causa d'aquesta crisi tan perllongada com estranya, sinó tanmateix per l'efecte balsàmic que origina en el conjunt de la població el fet de saber que l'Ajuntament està aconseguint un cert equilibri pressupostari, la qual cosa possibilita el final de la política d'austeritat.

   Després d'anys i panys de retallades anacabables, caldria que la ciutadania de la Bisbal i, tant de bo d'altres pobles, observés que el seu Ajuntament inverteix el superàvit de tresoreria en coses profitoses per al poble; el pla d'arranjament de façanes projectat és un bon exemple.

   Caldria engegar diversos plans d'interès social, essent el projectat pla d'envelliment actiu un altre bon exemple.

   Tot i que aquestes bones notícies, per malaurança, no fan oblidar un neguit que subjuga els bisbalencs i bisbalenques: la por al possible enderroc de la nova Biblioteca Comarcal de la Bisbal, per la qual cosa cada dimecres a dos quarts de vuit de la tarda es reuneix, davant la seva desvalguda façana, un feix de persones de totes les edats per tal de llegir un llibre i exigir una solución. Tant de bo aquest pressupost del cost econòmic de l'enderroc que ha encarregat l'Ajuntament serveixi, tal com ha manifestat l'Alcalde, per argumentar davant l'Administració de Justicia una oposición a l'execució de la sentència judicial.

   Ara, l'Ajuntament, per fi disposa d'un superàvit de tresoreria per cercar tanmateix una solución a aquest greu problema.

   Tant de bo l'Alcalde, Òscar Aparicio, ajudi a l'assoliment d'un acord amistós entre Josep Sabater, Ramon Romaguera i Lluís Sais, que eviti l'enderroc d'un equipament cultural durant tant de temps desitjat pels ciutadans i ciutadanes de la Bisbal. Tant de bo no se tiri a terra aquest "Temple dels llibres", essent així que el gran escriptor, Jorge Luis Borges, escriví: "Sempre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca".