Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 22 d’agost del 2012

Els acomiadaments de treballadors públics a La Bisbal

   Aquest article ha estat publicat a la secció de comarques - Baix Empordà del DIARI  DE  GIRONA el passat dissabte dia 11 d'agost de 2012.


   El passat dimarts 31 de juliol el Ple Municipal de la Bisbal D'Empordà aprovà, amb els vots favorables de l'actual equip de govern (PSC i CiU), un pla d'ajustament econòmic que preveu la supressió de sis llocs de treball sense indemnització, entre d'altres mesures. En concret es preveu acomiadar un policia local, dues treballadores de la llar d'infants, una infermera de l'hospital geriàtric, una auxiliar administrativa de Medi Ambient i una administrativa de la Unitat d'Escolarització Externa, i es preveu, així mateix, reduir a la meitat la jornada laboral i, per tant, el sou, d'una netejadora i d'una altra treballadora de la llar d'infants, i del conserge del pavelló poliesportiu.
   No m'estranaya ni gens ni mica la intensitat de les protestes de la majoria d'empleats públics de La Bisbal, que han protagonitzat concentracions de protesta davant l'Ajuntament i la llar d'infants "El Tren Petit", aquesta última amb la presència i participació de pares i mares d'alumnes.
   Em voleteja pel cap la idea que aquesta crisi tan perllongada com estranya s'està emprant d'una manera del tot interessada, àdhuc malèvola, pels governants de l'Estat espanyol, la Generalitat de Catalunya i, de retop, els governs municipals, per tal de desmantellar, poc a poquet, serveis públics bàsics i essencials, quan posats a retallar, tan sols haurien d'ésser susceptibles de ser retallades totes aquelles despeses corrents prescindibles que n'hi ha moltes i diverses. Els governs municipals han fet una gran troballa en l'anomenada "externalització dels serveis" que, davant l'opinió pública, queda bé i modern d'allò més, tot i que, a la pràctica, és la supressió de la gestió directa per part dels Ajuntaments dels serveis públics en favor d'empreses privades; amb l'afegitó de l'eliminació del control directe del destí final dels diners públics esmerçats. L'actual equip de govern de la Bisbal ha elegit aquest viarany i, en el seu esforç per aconseguir uns resultats immediats en l'estalvi de despeses, ha pres la decisió d'acomiadar treballadors municipals. Tal vegada la finalitat, en una primera instància, sigui presentar a l'opinió pública unes xifres força engruixides d'estalvi en les despeses, la qual cosa pot ser convenient pel correcte balanç dels comptes municipals, però el fet d'emprar la tisora en les persones i, en conseqüència, en les seves famílies respectives, que el seu únic pecat és formar part del col.lectiu d'empleats públics que el Govern central del President Rajoy i el Govern de la Generalitat del President Mas han posat al bell mig de la diana perquè paguin les nefastes seqüeles d'una crisi financera de dimensions gegantines, i que, a més a més, se'ls acomiadi sense cap indemnització, no em puc estar de dir que és ofensiu, i que els empletas públics acomiadats treballin en serveis públics essencials com la seguretat pública, l'educació infantil i l'assistència a la gent gran, és menyspreador envers els ciutadans de la Bisbal.
   No tinc cap dubte que l'actual equip de govern municipal, amb el batlle Òscar Aparicio al capdavant, ha pres aquesta difícil decisió amb absoluta bona fe, tan sols pensant en arranjar una tresoreria cada vegada més minvada; ara bé, sóc del parer que ha estat una decisió errònia, essent així que hi havia un ventall d'alternatives. Tal vegada la decisió ha estat fruit de la necessitat de resultats immediats que tothora s'assoleixen aplicant solucions fàcils com la d'acomiadar empleats públics; ara bé, sóc del parer que la solució a un problema econòmic mai ha d'ésser crear problemes personals i la disminució dels serveis públics bàsics i essencials. Aquí ha estat, al meu parer, l'error de l'equip de govern de l'Ajuntament de la Bisbal.
   Tal vegada, quan tots els governs comencin a estar un xic deslligats d'aquesta obligació mútua que, des de fa temps, s'han imposat de salvar les entitats financeres evitant la seva fallida després de l'esclat de la bombolla immobiliària, per la qual cosa cada vegada calen més i més diners públics (els nostres diners), llavors començaran a disposar de diners per a la reactivació de l'economia i, tal vegada, aquests treballadors públics de la Bisbal siguin els últims acomiadats. Essent així que no n'hi ha cap més remei, tant de bo rescatin els bancs el més aviat possible per tal que comencin, també el més aviat possible, a rescatar els ciutadans. I mentrestant ho torno a dir: la decisió de l'actual equip de govern de la Bisbal em sembla errònia, i, si verament ho és, haurà de tenir de ben segur alguna conseqüència en unes eleccions municipals futures.

dissabte, 11 d’agost del 2012

Les tribulacions d'un humil funcionari gironí

   Aquesta narració, amb una reflexió de caire polític de màxima actualitat, pretén ser un petit homenatge a tots els servidors públics, en especial a tots aquells que desenvolupen funcions humils i, alhora, trascendentals per a la societat.


   A trenc d'alba en Pep sortí de casa tot provant de no fer gaire soroll, essent així que no volia despertar el nen, que dormia, per fi, a cor què vols cor què desitges, havent esguard que durant bon tros de la nit una gran febrada havia patit. La febre, suara, li havia concedit una fugissera treva per a conciliar la son. La seva dona, la Siseta, se'n ocuparà de cuidar-lo com cal, pensà. Com cada dia de l'any, des que en tenia vint-i-un, abreujà camí pel viarany que voreja el rierol per tal d'arribar d'hora al magatzem de la brigada municipal. Creuà la porta entreoberta i, de cop sobte, les paraules d'un company li travessaren l'ànima com una sageta.
   - Pep, aquest any no ens pagaran la paga extra de Nadal! El president Rajoy ha dit que l'Estat espanyol no té ni un euro i tots hem de contribuir a la premuda del cinturó.
   En Pep, amb el rostre a la clara compungit, es col.locà la seva armilla ataronjada i, com cada dia de l'any des d'en feia trenta-i-un, sortí al carrer tot fornit d'un carretó negre com el sutge, una escombra d'espart més vella que l'anar a peu i un recollidor de llautó rovellat d'allò més.
   A força de temps havia après a estimar la seva feina humil. Tenir cura de la neteja de les vies públiques de la seva vila l'omplia d'orgull. Es sentia útil als seus veïns. I gràcies a la seva estabilitat de funcionari, malgrat els esquifits diners guanyats, pogué estalviar durant anys i panys les pagues extres per tal de pagar una entrada per a adquirir una petita casa, el seu particular castell al peu d'un formós turó garrotxí. Allí vivia amb la seva reina estimada, la Siseta, i amb el petit Pau, que feia entremaliadures tothora. De totes maneres, Déu sap bé el piló de pagues extres d'estalvi que li estava costant pagar les quotes mensuals de la hipoteca.
   Mentre escombrava uns paperots al bell mig de la placeta, una pesantor li constrenyia, poc a poquet, un ombriu racó del seu cervell. De cop sobte, un gat, de pelatge negrenc i tan escanyolit com les potes d'una ànega, li passà per davant. Mal presagi, va pensar. Recollí en un tres i no res unes burilles que s'amuntegaven davant la porta d'un Banc. El senyor Joan, el director de l'oficina, sortí en aquell moment a fer la cigarreta.
   - Pep, ja pots escombrar bé, que no tanquem l'oficina! - li digué tot exhibint en els seus ulls una peculiar lluentor a mig camí entre l'alleujament i una certa supèrbia mal dissimulada.
   - Bon dia, senyor Joan. No em digué fa un temps, que l'oficina tencaven?
   - Sí, però ja no cal, el president Rajoy ens ha aconseguit un munt de diners i ja no haurem de tancar!
   - Enhorabona, senyor Joan! - li digué en Pep, al temps que recollia l'última burilla del terra.
   Caminà per una estreta vorera tanmateix plena de burilles.
   - Bon dia, Pep - el saludà en Pablo, al temps que se'n aprofitava de la seva escaient arribada per tal de llençar la seva cigarreta, acabada de consumir, dintre el carretó.
   - Bon dia Pablo, com estàs? - li digué en Pep, aturant-se per un instant.
  - Ja porto més d'una hora fent cua davant l'oficina d'atur. Aquí m'estic fotent! - exclamà - tal com escridassà l'altre dia aquella maca diputada rosa del PP a "Las Cortes".
   En Pablo ahir mateix fou acomiadat de la petita fusteria on treballava. L'amo i el seu fill ja en feien prou pel poc treball que en tenien.
   - Paciència! - se li va ocòrrer de dir a en Pep, mentre, capmoix, girava la cantonada. Mal presagi, tornà a pensar en recordar-se'n d'aquell gat negre com el carbó.
   - Recull aquell paperot! - Li deixà anar, de cop i volta, el senyor Ramon, el seu batlle.
   - Bon dia i perdoni senyor Ramon, no me'n havia adonat - digué amb veu amoïnada.
   - Et veig un xic trist, Pep.
   - Sí, senyor Ramon, és per causa de la paga extra de Nadal que no cobraré; si tot just amb prou feines arribo a fi de mes, no sé com he d'arribar a final d'any!
   - No et preocupis Pep, el ministre Montoro, que és un bon tipus, ha dit que els que cobrin menys de 962 euros mensuals sí que cobraran la paga extra.
   - Jo cobro més, en concret 990 euros, senyor Ramon!
   - Llàstima! - li digué mentre girava esquena envers l'Ajuntament.
   Acabada la jornada tornà, de pressa i corrents, a sa casa.
   - En Pau ja es troba bé - li digué la Siseta mentre li feia un afectuós petó -. Tot jugant a la pilota ha trencat el testo que tu deies que era tan lleig.
   Tots tres sortiren a sopar al pati, sota una teranyina d'estels lluents al peu d'aquell formós turó garrotxí. En Pep, ara, mentre se'n anava a dormir, pensà que, malgrat aquell gat més negre que el carbó, avui havia estat un gran dia.