La mort d'un plàtan gironí

Aquest article fou publicat al DIARI DE GIRONA el divendres, dia 26 de setembre de 2008

   Es veia venir: el plàtan centenari del carrer Josep Maria Gironella de la ciutat de Girona ha estat, malauradament, talat per l'Ajuntament. El passat dimarts dia 23 de l'encetada tardor va sucumbir aquest arbre emblemàtic, a mans d'una serra ferotge que no va dubtar a l'hora de tallar-lo en trossets. Els operaris de la brigada municipal que van actuar de mal grat -estic ben segur-, van complir, d'una manera primmirada, la seva feixuga funció de botxins, complint fidelment les ordres de l'alcaldessa, Anna Pagans, que, fent oïda sorda als veïns que han demanat clemència envers aquest heroi de la natura, no ha tingut cap compungiment a l'hora de posar fi a tot un símbol d'aquest barri gironí.

   D'arrapa i fuig, en poc temps durant aquest estiu, l'arbre centenari del carrer Josep Maria Gironella s'havia transmutat en l'emblema d'una lluita veïnal per conservar les seves arrels, les de l'arbre i les del propi barri. Em voleteja pel cap que l'alcaldessa no ha entès res del veritable significat de l'enrenou i mobilització ciutadana que es va organitzar al barri tot defensant aquest plàtan centenari. L'alcaldessa, de cop segur, ha valorat uns informes tècnics i ha pres una difícil decisió, pensant que era realment el millor per la construcció amb garanties de seguretat d'una futura via de tren d'alta velocitat i, a més a més, el millor per quelcom de naturalesa tan imprecisa com el progrés; però, ça com lla, no ha entès els veïns, les persones que viuen al barri dia rere dia. No ha entès que les persones tenen dret a tenir sentiments. No ha entès que les persones moltes vegades volen i necessiten gaudir de la lentitud de la vida; volen fruir, dins de l'inevitable soroll de tràfic, de la melodia d'unes fulles bressades pel vent. No ha entès que en sol.licitar l'indult d'un arbre tan arrelat a la terra des de fa tants d'anys, estaven demanant un xic de respecte a l'entorn on viuen. D'aquí a uns quants anys el tren d'alta velocitat passarà, de manera ineluctable, tremolant a tota brida per sota dels seus peus, però el barri restarà orfe del fresquívol paisatge i la gegantina ombra d'un plàtan que, durant més de cent anys, va ser el silenciós i fidel veï d'aquest barri gironí.

   Jo sempre he pensat que qualsevol governant té com a funció principal aconseguir la felicitat dels ciutadans als qui serveix, i tot veient el trist final d'aquest símbol veïnal, penso que l'alcaldessa no ha posat prou interès en la consecució d'aquesta obligació. I que no em digui que l'interès general està per sobre de l'interès particular d'uns quants; aquest argument potser li serveix a la ministra de Foment, però l'alcaldessa és, al cap i a la fi, un representant amb poder de decisió dels interessos dels veïns de la ciutat de Girona, i és aquí on precisament s'ha equivocat. Em sap greu que l'alcaldessa no hagi entès l'ànima del seu poble.

   Hem estat testimonis de la mort d'un plàtan gironí centenari; era com un veí més del barri, i com a tal els seus conveïns el van defensar i van cridar que no el matessin, doncs, en bona lliça, defensaven el seu futur i el del barri. L'alcaldessa no ho ha entès i, ara que ja no n'hi ha remei, tan sols voldria que ella i tots els que prioritzen el progrés a les persones i els seus sentiments, s'aturessin un instant a reflexionar davant d'aquesta profecia índia: "Només quan s'hagi talat l'últim arbre, només quan l'últim riu mori enverinat, només quan s'hagi pescat l'últim peix, només llavors ens adonarem que el diner no es pot menjar".

Per a què pot servir la vaga general als gironins?

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el dissabte dia 24 de març de 2012, cinc dies abans de la vaga general a tot l'Estat espanyol del dia 29 de març.

   Els sindicats majoritaris UGT i CCOO anunciaven no fa gaire la convocatòria d'una vaga general per al proper dia 29 de març en contra de la reforma laboral enllestida pel Govern central de l'Estat espanyol. Em volta pel cap la idea que tal vegada tots plegats no ens acabem de merèixer la classe política que ens governa, ni els responsables sindicals que s'ocupen de vetllar pels interessos dels treballadors i treballadores. Quan finalitzi aquesta crisi tan perllongada com estranya ens adonarem que els responsables polítics i sindicals no estigueren a l'alçada de les circumstàncies, ja no tan sols al nostre país sinó a tot Europa. Quan finalitzi aquesta crisi -que algun dia finalitzarà, si fa no fa d'aquí a sis anys- ens adonarem que les polítiques aplicades a tot Europa foren les mateixes polítiques equivocades que s'aplicaren després del crac borsari de l'any 1929 de la Borsa de Nova York i que foren la causa que allò que s'inicià com una important recessió esdevingués la més gran Depressió que mai ha conegut la Humanitat.

   Ara per ara tots els governs europeus estan fent ús de la mateixa recepta que Brussel.les proclama a so de bombo i platerets ésser la millor manera per sortir de la crisi: reducció de les despeses, les inversions públiques i pujada d'impostos, és a dir, la mateixa política fiscal aplicada durant la Gran Depressió. L'economista americà Ravi Batra, que s'ha dedicat a estudiar les recessions i depressions econòmiques, afirma que l'anomenada Gran Depressió dels anys trenta s'encetà amb una baixada generalitzada de les inversions, i empitjorà a causa de la inepta política fiscal de les autoritats. A mesura que minvava l'activitat de les empreses, l'erari públic perdia ingressos. L'Administració va voler equilibrar el seu pressupost incrementant els tipus impositius, i aquí fou l'error de la política econòmica, essent així que l'augment dels impostos ocasionà que els consumidors reduïssin encara més les seves compres, agreujant la contracció del PIB.

   Per tant, la recessió de l'any 1929 esdevingué una depressió per culpa de la deficient política fiscal dels governs americà i europeus d'aquella època. Una opinió sintètica postularia que tant la política fiscal com la monetària foren deficients durant els anys trenta i col.laboraren a convertir allò que, tal vegada, no hagués passat de ser una recessió més o menys comportable en la més gran depressió coneguda fins aleshores. Ara per ara jo li pregunto als amables lectors: No hi troben alguna similitud amb la política fiscal dels governs europeus actuals?

   La història sempre es repeteix i, malauradament, els errors històrics també. El Govern socialista de Zapatero va començar a posar en pràctica les consignes procedents de Brussel.les augmentant la pressió fiscal, tot i la forta oposició del Partit Popular, els portaveus del qual han estat dos anys continuats dient públicament que apujar els impostos no era la solució a la crisi i que originaria més atur. Ara que han aconseguit el poder, la primera mesura que ha posat en marxa el Govern de Rajoy ha estat apujar els impostos! Amb l'excusa que els anteriors els havien deixat més déficit del previst. Tal cosa no fa més que confirmar un pensament de l'estadista alemany Otto Von Bismarck, que al segle dinou escriví: "Mai es menteix més que després d'una cacera, durant una guerra i abans de les eleccions".

   Estem a les portes d'una altra Gran Depressió? Espero que no, però ull viu! Els governs actuals a tot Europa estan aplicant la mateixa política fiscal dels anys trenta que es demostrà ésser equivocada. Aquesta polèmica al vontant de la reforma laboral tal vegada no sigui més que una "pactada" cortina de fum per tal de desviar l'atenció sobre el veritable problema de fons que de ben segur és l'aplicació generalitzada a tot Europa d'un augment de la pressió fiscal sobre la classe mitjana de la societat, que amb una visió curt-terminista els governs veuen com l'únic i més immediat mitjà per fer sobreviure els Estats en temps de crisi.

   I ara vaig al títol d'aquest comentari. Per a què pot servir la vaga general als gironins? Sóc del parer que per a res, essent així que l'objectiu és equivocat. No hauria de convocar-se per protestar per una reforma laboral que, al cap i a la fi, encara que fos d'altra manera, no originaria ocupació. Més aviat hauria de tenir per objectiu fer canviar una política fiscal equivocada que pot ocasionar una altra vegada que una recessió més o menys comportable esdevingui una altra Gran Depressió. Espero que a Brussel.les se n'adonin a temps.