Mentre
escric aquestes lletres continua plovent. Des que m’he llevat els núvols no han
cessat de plorar. Fa dies que els entesos de la meteorologia van anunciar que
aquest cap de setmana es preveia una llevantada a Catalunya. Tenia entès
que una llevantada és un vent molt fort procedent de llevant, que fa molt mal
temps, però la poca intensitat de la pluja i el vent més aviat tímid d’avui
dissabte al meu poble, la Bisbal d’Empordà, m’ha empès a anomenar-la
“llevantadeta”. De totes maneres no invita ni gens ni mica a sortir al carrer,
així que hem decidit recloure’ns a casa. Dono una ullada al Diari de Girona. Llegeixo que aquest cap
de setmana es du a terme la sisena edició del gran recapte a Girona organitzat
pel Banc dels Aliments.
-
Apa, doncs: ja estic anant-hi – vaig fer, més content que si m’hagués tocat el
reintegrament de la loteria, que encara recordo quan em va tocar, fa anys. Per
benaurança el rebost encara està ple i ve un xic a repèl abandonar el
caliu de la llar un dia com el d’avui d’una pluja empipadora. En
travessar la porta del supermercat una noia vestida de blau m’ofereix una
bossa. L’omplo de llet, oli i conserves. Abans de sortir de l’establiment
observo que les capses on s’emmagatzemen els productes estan ja força plenes.
Miro cap al cel grisós i un llampec il·lumina el carrer; un tro ensordidor
retruny a les façanes. M’adono que ni les llevantades fan minvar la solidaritat
humana. Malgrat uns governants que estan massa ocupats en baralles polítiques
amb els opositors, sorgeixen del no-res els esforços d’un grapat de persones
que, de manera voluntària, s’organitzen per tal d’ajudar els més desfavorits
per aquesta crisi tan perllongada com estranya. De debò que és reconfortant
d’allò més, malgrat uns governants que es mantenen impassibles davant la
vergonyosa escena d’una família foragitada de sa casa per un banc dirigit per
unes persones que no tenen cap escrúpol de gastar-se uns diners que els hem
donat entre tots per tal que no s’arruïnessin, en ampolles de cava, massatges
tailandesos i vacances a Hawaii. De debò que és reconfortant d’allò més,
malgrat uns governants que volen solucionar l’economia escurçant la distància
entre rics i pobres a força de repartir l’excedent de misèria entre els
mateixos pobres. Tal vegada està arribant l’hora que ho canviem nosaltres
mateixos mitjançant l'única eina de què disposem els ciutadans: les urnes. Tant
de bo!
