La insubmissió als peatges a Girona (II)

Aquest article ha estat publicat al Diari de Girona el passat dilluns dia 21 de maig de 2012.

   Escrivia en un anterior article que a vegades les grans fites són assolides per mitjà d'un fet isolat, eventual, i en aparença gens transcendent. Doncs bé, des que a Josep Casadellà se li va ocórrer penjar a la xarxa el vídeo casolà que enregistrà la seva negativa a pagar a un peatge d'una autopista a casa nostra, els esdeveniments han succeït a una velocitat de vertigen. A aquest veí d'Anglès, malgrat haver gaudit, igual que jo mateix, de més de cinquanta primaveres, el seu esperit jove el va empènyer a un acte heroic, tot i que ell manifesta que no vol ésser considerat com "el Serrallonga de l'autopista". Aquest gest primerenc iniciat a les contrades gironines s'ha expandit com una taca d'oli per totes les contrades catalanes. Un gest aïllat i agosarat ha esdevingut una revolta popular. S'està demostrant, una vegada més, que quan el poble s'uneix és capaç d'aconseguir la victòria sobre qualsevol injustícía.

   Un proverbi persa diu: "Les formigues unides poden vèncer el lleó". Les formigues en aquest cas són els milers de persones que, en arribar a la cabina de peatge de qualsevol autopista de les contrades catalanes, repeteixen les mateixes paraules: "No vull pagar". El lleó és la injustícia d'haver de continuar pagant un peatge a unes autopistes que estan folgadament amortitzades des de fa un munt d'anys, essent així que les concessions al nostre país van acabar-se entre el 1998 i el 2004, quan les autopistes havien d'esdevenir gratuïtes.

   De totes maneres, no ens enganyem, el lleó no té nom: no es diu Salvador Alemany i Mas, l'actual president de la companyia concessionària de les autopistes a Catalunya Abertis, tot i que, per una d'aquelles casualitats que sovintegen en la política del nostre país, sigui alhora el president del "Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement", que assessora al Govern de la Generalitat en temes econòmics. Ja ho he dit a la clara, el lleó no és ell, el lleó tal vegada sigui el silenci col.lectiu d'una societat que durant anys ha callat davant les decisions preses pels governs de renovar les concessions fins al 2021. El lleó és el nostre propi silenci. Tal cosa és allò que hem de vèncer, el silenci col.lectiu que ha permès un gran negoci privat per un ús d'unes vies públiques.

   Per això el Govern de la Generalitat es veu obligat a utilitzar el vell recurs de la por per aturar unes formigues que han començat a trencar el silenci de la societat. Han pensat que el millor és aturar de cop totes aquestes formigues que no fan res més que alterar l'ordre públic -cal que el silenci retorni a la societat-. Una mesura eficaç d'allò més és anunciar que multaran amb 100 euros a tothom que es negui a pagar els peatges, tot i que Joan Carles Río-Valle, president de la secció de dret de la circul.lació del Col.legi d'Advocats de Barcelona, ha manifestat públicament que no hi ha cap norma en el "Reglament General de la Circul.lació" que digui que no pagar peatge sigui una infracció. I si no hi ha cap norma que ho digui és inviable sancionar. Qui no paga als peatges ha comés una infracció civil; és un incompliment contractual, de manera que els usuaris de l'autopista tenen el compromís de pagar el servei que els donen per circul.lar; és, per tant, una obligació civil que es pot reclamar als Jutjats, la qual cosa, tot veient l'immens volum de demandes que la companyia hauria de presentar, em sembla un xic impracticable.

   Sóc del parer que aquest moviment de protesta popular no ha fet res més que començar, i que aquesta mena de mesures coactives i intimidadores per tal que la gent tingui por i pagui no funcionaran, ans al contrari, poden originar una reacció d'indignació encara major.

   Una formiga és petita, poruga i inofensiva d'allò més, però moltes formigues unides són capaces de grans fites, àdhuc vèncer un lleó, àdhuc vèncer el lleó més gran de tots: el silenci col.lectiu de la societat.

La insubmissió als peatges a Girona

Aquest article ha estat publicat al Diari de Girona el dilluns dia 7 de maig de 2012.

   A vegades les grans fites són assolides per mitjà d'un fet del tot isolat, eventual i, en aparença, gens transcendent. A un veí d'Anglès se li va ocórrer que quan arribés a la cabina de peatge d'una autopista li diria al diligent empleat aquestes paraules: "No vull pagar". L'empleat posà uns ulls com taronges i, després de preguntar-li el perquè i ecoltar tot estordit les diverses raons, a corre-cuita, seguint instruccions d'un superior, escriví en un paperot mal trobat el número de matrícula del vehicle. En Josep Casadellà, que així es diu aquest veí anglesenc, tingué cura de no passar fins que l'empleat va canviar el color vermell del semàfor pel verd. Uns dies després, gràcies a la difusió del vídeo casolà enregistrat per ell mateix i penjat a la xarxa, són moltes les persones que, en arribar a la cabina de peatge de qualsevol autopista de les contrades catalanes, repeteixen les mateixes paraules: "No vull pagar".

   A l'Edat Mitjana els súbdits del Rei havien de pagar un tribut, ja fos en espècie o bé en monedes, quan els calia transitar per un camí reial o travessar un pont important. Un morrut cobrador reial, auxiliat per uns quants soldats ben armats, se n'ocupava. A hores d'ara, després de tants segles, hauria de sobtar que encara segueixi viva aquesta tradició mediaval de fer pagar per circular per un camí. De sobte, aquest agosarat ciutadà de les contrades gironines ha fet reflexionar a tota la societat catalana vers quelcom que, per ser habitual i rutinari, ha estat acceptat durant anys i panys; el gest de pagar allò que es demana als peatges de les autopistes ens ha fet a tots plegats còmplices, tal vegada, d'alguna cosa que no és res més que un gran negoci. Hi ha una dada objectiva que així ho demostra: Al país veí -França- l'empresa concessionària de les autopistes de peatge amb 7.000 quilòmetres obté els mateixos beneficis que l'empresa concessionària de casa nostra per tan sols 700 quilòmetres. És agosarat afirmar que són uns beneficis abusius? I tot just ara, de sobte, ens assabentem, a més, que les concessions al nostre país van acabar-se entre el 1998 i el 2004, quan les autopistes havien d'esdevenir gratuïtes. Ara bé, per algun motiu tan difícil d'entendre pel poble que moltes vegades és tractat d'ignorant pels seus governants, les concessions es renovaren fins al 2021 sense donar cap explicació; tal vegada es feia força feixuga aquesta explicació!

   A les contrades gironines aquest estat de coses encara es fa més difícil d'acceptar, essent així que l'alternativa que, des de fa molts anys, s'ha ofert a l'autopista és la carretera Nacional-II. Una via del tot saturada de trànsit, on en tan sols quatre anys hi ha hagut més de 65 víctimes mortals. Fa anys, el Govern central de l'Estat espanyol, pressionat per aquesta elevada taxa de mortaldat, va voler posar remei amb el desdoblament, però amb l'excusa de la crisi econòmica va aturar les obres a l'alçada de Caldes de Malavella, on uns monstruosos pilars d'un pont mai bastit han esdevingut el símbol de la calamitat a què ha estat abocat el país per causa d'una cobdícia especuladora desbocada i fora de cap tipus de control governamental durant aquell temps de "vaques grasses".

   Ara, quan el Govern central del PP s'ha entestat a eliminar les diferències entre les diverses comunitats autònomes, es fa difícil d'acceptar el greuge comparatiu que suposa que a Catalunya el 65 per cent de les autopistes sigui de peatge, mentre que a la resta de l'Estat espanyol tan sols el 20 per cent ho són i el 80 per cent siguin gratuïtes.

   Tot plegat m'empeny a pensar que, tal vegada, dir-li a l'empleat del peatge d'una autopista catalana: "No vull pagar" no sigui altra cosa que un crit col.lectiu d'una ciutadania durant massa temps anestesiada per la rutina imposada per uns poders públics que, durant molt de temps, s'han sentit obligats a afavorir certs poders econòmics amb la intangible i mediàtica coartada de l'interès comú i el progrés de la societat. Quan la felicitat econòmica inundava tot el país, tot era submissió i oblit col.lectiu; ara que, malauradament, les ferotges urpes d'aquesta crisi tan perllongada com estranya ens fereixen a tots plegats, tal vegada dir amb tota tranquilitat "no vull pagar" sigui l'única manera que el poble senzill pugui lluitar, encara que sigui per un instant, contra les injustícies.

Els acampats gironins i la utopia possible

   Quan falten tan sols quatre dies per l'aniversari del "Moviment 15 M" m'afegeixo al mateix mitjançant aquest article que fou publicat al Diari de Girona el dilluns dia 6 de juny de l'any 2011.

   A través del Diari de Girona m'assabento del desallotjament temporal per la policia autonòmica dels acampats del moviment "Democràcia Real Ja" de la plaça de Catalunya de Barcelona. Una de les principals raons exposades pel Conseller d'Interior Felip Puig fou la prevenció d'hipotètics incidents durant la hipotètica celebració de la hipotètica victòria blaugrana a Wembley. Mai tantes hipòtesis s'han usat per justificar un desallotjament qualificat per experts jurídics d'il.legal, per observadors, d'ús de força totalment desproporcionat, i, sobretot, un resultat -121 ferits- verament lamentable i políticament contraproduent a causa de les reaccions posteriors, amb manifestacions de seguiment massiu a tot el territori; i estic pensant, sobretot, en la gran manifestació de més d'un miler de persones a la capital gironina, en defensa dels acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona, de Girona i a totes les grans places del país.

   Em volta pel cap la idea que Felip Puig s'equivocà del tot en cercar, tal vegada, l'aplaudiment fàcil de la ciutadania fent ús d'unes motivacions relacionades amb les passions futbolístiques; la immensa majoria de la ciutadania desitjàvem un triomf del Barça a la capital londinenca, però barrejar un sentiment de l'afició per tal de justificar un intent de cloure un moviment a tombs irrefrenable penso que ha estat un gran error. En qualsevol país amb democràcia "més real que la nostra", el càrrec polític responsable d'aquesta desfeta ja hagués dimitit; ara bé, com que aquí gaudim d'un pragmatisme polític de vegades exemplar, no seria just exigir-li a una persona que té la voluntat de retornar-li a la nostra policia autonòmica la dignitat perduda durant la pèssima gestió del senyor Saura que per un error, diguem-ne, de novici en el càrrec, hagi d'abandonar de cop aquesta essencial tasca al front de la nostra policia; ara bé, d'igual manera, almenys és just demanar-li al senyor Felip Puig que no torni a posar la mà sobre els nostres joves.

   En aquest món ple d'immenses contradiccions hi ha quelcom que és ben cert: els dos capitals més importants i valuosos que té un país són els seus infants i els seus joves. Sempre ha estat així perquè el futur és seu i en ells resideix la capacitat de canviar-lo. L'extraordinari pintor figuerenc Salvador Dalí digué: "La política és l'anècdota de la Història". Sabent que la política sempre ha estat confinada en aquell racó inabastable de la fatalitat de la Història, els joves sempre han estat els únics, per causa de la seva empenta vital, de canviar el futur dels pobles i, per tant, de la seva Història.

   Així com en diversos països àrabs, tot fent ús d'eines tecnològiques de la comunicació que les societats modernes han posat al seu abast, s'han assolit fites fins fa poc considerades utòpiques, com l'enfonsament de governs despòtics, fins i tot tirànics, a casa nostra ha nascut un moviment engegat pels joves que, si més no, ha desperat la consciència conformista de la societat. Tan sols per aquest transcendental motiu és just demanar-li a Felp Puig que no torni a posar la mà sobre els nostres joves.

   Els nostres joves una altra vegada ens han demostrat a tots plegats que la utopia és possible. Allò que, des de temps enllà, ha estat arraconat a l'interior dels nostres cors ha esclatat, tot afaiçonant una marea d'una dimensió tan gegantina com la nostra indignació. A  través d'unes veus joves s'ha escapolit d'una gàbia feta amb els barrots del conformisme el crit del poble. la sàvia natura fa als joves dipositaris del futur, essent així que el futur només el pot canviar l'empenta d'un cor que batega joventut. Per fi el poble diu prou, perd la por. A boca de fosc, i a mitjanit, i a trenc d'alba tots els bons cors estaran al bell mig de totes les places grans del nostre país. I tots alhora ens posarem un esparadrap blanc a la boca, del color net de la raó, i aquell crit serà més eixordador que el més gran dels trons. I totes les mans al món sencer mostraran tan sols una formosa flor. Per fi el poble diu prou. Per fi el poble perd la por.

Les dones gironines i el dia de Sant Jordi

   Aquest article és inèdit; no ha estat publicat enlloc.

   A les contrades catalanes n'hi ha un dia que frueix d'allò que la Humanitat sencera s'ha esforçat en assolir tothora: la plaent munió de la cultura i la bellesa. Un patrimoni de tradició tan arrelada a Catalunya que mai hauríem de consentir que l'ineluctable pas del temps ens ho entafori dins la tenaç soscavada de l'oblit col.lectiu. Un dia primaverenc que aquí és assolejat i un xic més enllà és ennuvolat, tot i que tant si fa, aquest dia és, ça com lla, d'allò més especial. La imprescindible virtut de la lectura s'abraona en una abraçada en bivac a la sempiterna bellesa de les flors. El vermellós color de les roses a tot arreu fa que un dia tal vegada grisós esdevingui en d'allò més lluent i meravellós.

   A casa nostra, a les contrades gironines, les nostres dones ens obsequien com cada dia, però en aquest que és tan especial, un formós somriure; mentre llueixen a les mans el símbol viu de l'estima i, per què no dir-ho a la clara, de l'amor.

   Les dones gironines davant de tot són dones i, tan sols per aquest motiu, són les amatents sentinelles de la bellesa. No obstant sóc del parer que, per causa del paisatge que les envolta, les dones gironines gaudeixen d'un tarannà un xic diferent. És un tarannà d'una banda ple de fortalesa poc a poquet afaiçonat per la solidesa de les serralades i les muntanyes, i, ensems d'altra banda, dolç, afaiçonat per la suau brisa de la mar Mediterrània. Aquest llaç tan ben elaborat ens mostra a les dones gironines com posseïdores d'una bellesa singular.

   L'escriptor i predicador francès Henri Lacordaire escriví al segle dinou: "La veritat s'atura en la intel.ligència; la bellesa penetra dins el cor".Tal vegada sigui aquesta la veritable força de les dones gironines, àdhuc de totes les dones del món, essent així que aquest de ben segur roda gràcies a elles. Què és un home si no res més que un trosset d'una dona! Elles són les nostres mares, les nostres guies i, són, tanmateix, aquella acollidora i dolça espatlla on plorar els nostres neguits i les nostres pors. Les dones són, de ben segur, el ferm pilar que sosté el món. Les dones són l'enacarnació de la racionalitat i la pau. Els homes fem la guerra, ens matem entre nosaltres per un tros de terra; les dones tanmateix lluiten, tot i que ho fan sense armes mortíferes i ho fan, més aviat, per l'amor. Els homes ens capfiquem, moltes vegades, en l'obsessió per amassar grans riqueses materials; les dones tothora conreen la riquesa de l'estima dels fills, del seu home i de la família. Ça com lla les dones no són ni millors ni pitjors que els homes, són, llis i ras, el passat, el present i el futur de la Humanitat.

   El dia de Sant Jordi quan un calfred s'apodera del nostre cor en contemplar el joliu somriure de la dona estimada, de cop sobte ens adonem que la dona ha estat, és i serà sempre l'adalil de l'home i, per tant, del món.