No fa pas gaire
que a l’Alt Empordà s’ha constituït l’ONG “Amb les teves mans”. Aquesta
associació sense ànim de lucre, que té per objectiu ajudar els refugiats
sirians que arriben a través del mar Egeu a les illes gregues de Lesbos i
Chrios, és el resultat d’un profund neguit d’un home i una dona: en Milton
Sánchez i l’Eva Prujà, que un dia, de ben segur ennuvolat i grisós d’allò
més, van ser colpejats en els seus cors i ànimes per les esfereïdores imatges
d’uns infants morts dins unes llanxes pneumàtiques en fugir de la guerra a
Síria, en el seu intent per arribar amb els seus pares a les costes europees.
Aquestes colpidores imatges que a qualsevol ésser humà li forada el cor, a ells
els van empènyer a viatjar amb urgència al camp de refugiats d’Idomeni, amb la
intenció d’esbrinar de primera mà allò que necessiten verament els refugiats. A
qualsevol de nosaltres la imatge d’un infant mort fugint de la guerra ens causa
dolor al cor; a ells, a més de dolor, els va originar l’impuls irresistible de
córrer a ajudar-los.
Tal vegada és així perquè el seu cor és un xic més gran
que el nostre (molt més gran diria jo). Allà els metges que estan atenent els
refugiats els han explicat que una de les principals dificultats que tenen són
els problemes bucodentals, sobretot els infants. D’un alè “Amb les teves mans” han
organitzat una clínica bucodental mòbil. Una caravana, que els han regalat,
l’han medicalitzat, proveint-la de tot el material mèdic necessari per a realitzar
ortodòncia de campanya, essent així que la rulot es pot moure i anar a l’indret
on calgui. En Milton Sánchez diu, segons he llegit al Diari de Girona, que
poca cosa poden fer però que, si més no, “vol evitar-los mals de queixals”. Déu
ho faci! Tant com això! De veritat que els cors d’en Milton i l’Eva
són més grans que els nostres; i, de ben segur, que mil vegades més grans que els
de tota aquesta patuleia d’alts càrrecs polítics que, des de les seves
confortables poltrones, tenen la responsabilitat de prestar refugi a totes
aquestes persones que fugen de la guerra, d’una mort segura, i que arriben a
Europa on els nostres governants els han condemnat a una mort en diferí. No
sento vergonya d’Europa, perquè Europa per benaurança encara és un sentiment;
Europa és un sentiment d’unió i solidaritat entre les persones, oberta al Món
sencer. Sento vergonya dels nostres governants, dels que estan a la capital
d’Europa i dels que estan a totes i cadascuna de les capitals europees. I
necessito dir-ho, tanmateix sento vergonya de mi mateix, per tenir prou amb el
dolor que em causa veure a la televisió la imatge d’un infant que mor tot
fugint de la guerra, i no córrer a ajudar-los amb les meves pròpies mans, com
en Milton
i l’Eva.
