La mort d'un quiosc històric gironí

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el diumenge, dia 16 d'octubre de l'any 2016.

   Recordo que quan yo era petit i estudiava el batxiller al col.legi Germans Maristes ubicat darrere la Catedral de Girona, en sortir al migdia i acabat de baixar les escales del nucli antic, a la cruilla dels Quatre Cantons un home hi venia diaris al bell mig de la voravia, els feixos amuntegats a terra. Així mateix recordo el popular "Carota", que cada dia de bon matí, dipositava els seus feixos de diaris sobre la freda vorera del Pont de Pedra, tot just davant de "can Boué dels ganivets". En aquella època tal vegada eren els dos homes més ben informats de la ciutat dels quatre rius. De viva veu informaven els vianants, al rovell de l'ou del carrer, de les notícies més transcendentals i curioses del dia, engrescant-los a comprar algun diari. A ple aire, sota el sol, la pluja i la neu, foren els sacrificats peons de la cultura, que ens animaren a llegir. Foren els antecessors dels futurs quiosquers, que, a sopluig de la pluja, sota una senzilla xapa, continuaren aquest servei públic en favor de la cultura del poble.

   Passats els anys els quioscos gironins es van modernitzar en la seva aparença, però sempre han estat al rovell de l'ou del carrer, de la voravia o en un racó d'una plaça, per on passa la gent. En el quiosc de la plaça Catalunya, de la plaça Independència i de la Gran Via Jaume I els quiosquers d'abans i els que, malgrat aquesta estranya i perllongada crisi, s'han arriscat a continuar amb aquest imprescindible servei públic de la cultura popular, sempre han sigut i continuen essent el fidel amic del barri que ens informa del temps que avui farà, de les notícies més importants de la jornada, ens aconsella les novetats literàries amb format assequible, reparteix xutxes i cromos als nostres infants mentre els anima a llegir mitjançant els divertits còmics, informa els turistes dels monuments més emblemàtics de la ciutat, i, àdhuc escolten amb atenció els nostres comentaris, queixes i opinions, i, amb el temps les nostres dèries i neguits -són els psicòlegs públics de la gent del barri-. Els quioscos han estat i han de continuar essent, si els deixen els governants municipals, les institucions més a l'abast de la gent del barri. Els seus atapeïts aparadors reflecteixen l'autenticitat i el batec del barri.

   Avui estic d'allò més trist. No fa pas gaire que un d'aquests quioscos històrics gironins ha mort: el del barri del Mercadal, a la Gran Via Jaume I. I a més de trist estic indignat, perquè no ho ha fet per mort natural, com el de la plaça Catalunya, que va morir per voluntat dels seus propietaris, sinó que ha estat forçat a morir pels actuals gestors polítics de l'Ajuntament gironí. I a més la meva indignació és màxima perquè l'han forçat a desaparèixer per tal que els automobilistes no donin massa volta per accedir a un pàrquing privat i de pagament que hi ha al costat.

   És curiós i sorprenent de quina manera l'actual equip de govern municipal gironí entén l'interès general dels ciutadans. Sóc del parer que han pres una decisió equivocada per ser del tot contrària al sentit comú, a les benvolgudes tradicions i a la voluntat de molts ciutadans gironins -1.800 persones han signat perquè no s'enderroqués aquest quiosc històric gironí-. Després de trenta-cinc anys l'Ajuntament s'adona que fa nosa! La regidora Maria Àngels Planas va intentar convèncer els representants de l'Associació de veïns enviant el missatge que el matrimoni propietari es jubilava, la qual cosa ha estat una veritat a mitges perquè el seu fill Joan Dabau se'n va fer càrrec i és qui ha lluitat fins al final, i el regidor Joan Alcalà ha intentat convèncer els ciutadans de tota la ciutat dient que les notícies ja les tenim cada dia als mòbils -que no cal que anem al quiosc a comprar el diari,vaja!-. Que els automobilistes no han de donar tanta volta per entrar al pàrquing (privat i de pagament). Que el quiosc és el causant de tants accidents de trànsit que s'han produït en els darrers temps (quan han tret els contenidors han deixat d'haver-hi accidents).

   Diuen que rectificar és de savis. Jo no sé si els actuals gestors polítics de l'Ajuntament gironí són savis o no ho són, però estan demostrant que no són gens sensibles al vertader interès general dels ciutadans, a la cultura popular, a les benvolgudes tradicions i a les necessitats reals i, àdhuc sentimentals, de la gent. Estic trist i indignat d'allò més perquè han forçat la mort d'un quiosc històric gironí per una finalitat prescindible, i ho han fet d'una manera injusta, enganyosa i amb menyspreu. De debò que no anem gens bé!

   

Les retallades i la cadena de confiances

   Aquest article ha estat publicat el diumenge dia 9 d'octubre de 2016 a la secció d'opinió del DIARI DE GIRONA.

   En els últims anys el pressupost de la Generalitat de Catalunya destinat a la inserció laboral de les persones amb discapacitat física o Intel.lectual ha descendit dràsticament. Tal cosa ha estat la causa que a Girona s'hagin deixat de crear uns dos-cents llocs de treball per a aquestes persones. Em sap greu haver de dir-ho, però sóc del parer que no acabem d'anar bé amb aquest Govern postautonòmic o preindependent. Tal vegada anirem o aniríem bé o bé d'allò més amb un possible i futur Govern independent -no ho sé-; però a hores d'ara tenim allò que tenim i valdria més que no opinéssim de les meravelles que farà o faria un possible i futur Govern independent, sinó més aviat d'allò que ha fet o està fent el Govern actual.

                  

                                                                          

                                                                                                         Jordi Borràs

   Tot passejant pel meu poble, La Bisbal d'Empordà, em vaig aturar a xerrar amb una mestra d'un col.legi públic, que em va comentar que anava cap a la copisteria per tal que li fessin fotocòpies per a la seva classe, que pagaria de la seva butxaca essent així que el Departament d'Ensenyament ha deixat de pagar les fotocòpies. Verament vergonyós! No se'm va acudir res més que dir-li això. En una visita a un familiar ingressat a l'Hospital Josep Trueta, una infermera em va comentar que estava treballant més hores que té el rellotge, des de fa temps, per tal de cobrir les infermeres que el Departament de Sanitat va acomiadar i les que no incorpora per fer substitucions de les baixes per malaltia, maternitat o baixes per jubilació, la qual cosa li crea un estrès difícil de suportar d'allò més a ella i les seves companyes i companys, i m'ho diu després d'atendre al meu familiar d'una manera exquisida i un somriure als llavis, la qual cosa l'honora i revela la seva gran vocació i professionalitat. Verament vergonyós! No se'm va acudir res més que dir-li això. Ho torno a repetir: no acabem d'anar bé amb aquest Govern postautonòmic  o   preindependent. I ara que l'economia per fi creix des de fa temps, continua ben engreixada aquesta abominable màquina de les retallades, i el nostre Govern postautonòmic o preindependent posa l'excusa de la pròrroga dels pressupostos, la qual cosa -digueren- va ser culpa de la CUP. "És molt greu això que heu fet", els va dir el president Carles Puigdemont, per la qual cosa els cupaires ara intenten salvar un xic les formes donant-li la confiança. Tot rodó, si més no!

   No ens enganyem, si falten diners per a educació, sanitat, serveis socials, els discapacitats i altres col.lectius desfavorits no és per raó que el pressupost de la Generalitat de Catalunya disposi de pocs diners, sinó més aviat per raó de la política de prioritats del Govern Català. El fet de prioritzar, des de fa molts anys, els interessos de les entitats financeres, les empreses privades del sector sanitari català, les escoles privades concertades catalanes, les empreses privades de seguretat i les empreses privades concessionàries de serveis públics en general, per sobre dels interessos de la sanitat pública catalana, les escoles públiques catalanes, els serveis de seguretat públics, etc., ha ocasionat que la màquina de les retallades que es va posar en marxa amb l'excusa de la crisi es continuï engreixant.

                                                                         

                                                                                            Julià A. (ACN)

   Sóc del parer que no és un problema de volum de pressupost, és un problema de prioritats i, per tant, d'ideologia política. Tal vegada no sigui tan necessari un Govern que acceleri a tota pastilla el procés independentista com un Govern amb sensibilitat social que li pagui avui o, el més tard demà, a la mestra bisbalenca o de qualsevol altre poble les fotocòpies per a la seva classe, contracti més infermeres per tal que aquella infermera de l'Hospital Josep Trueta  o qualsevol altre hospital públic pugui treballar sense estrès, i tantes coses que no poden esperar a la constitució d'una hipotètica República Catalana. Ningú en parla o a ningú l'interessa parlar-ne, però al seu discurs de moció de confiança el president Carles Puigdemont va parlar d'un futur Estat independent o bé Estat confederal, la qual cosa és d'agrair, essent així que, per fi, ha ampliat les possibles futures opcions a elegir pels ciutadans.

   Senyor president Carles Puigdemont, em permeti que li digui una cosa amb tot el respecte i l'afecte que li tinc: els problemes d'avui necessiten solucions avui amb els mitjans reals disponibles avui, no l'endemà passat quan arribi la hipotètica independència amb els mitjans hipotètics d'aquell endemà passat, perquè l'avui sempre està molt a prop i l'endemà passat sempre està lluny enllà, està tan lluny de les nostres vides actuals i tan a prop de les nostres futures morts!

   Bastir uns pressupostos verament socials, no com els anteriors que incloïen una simple almoina social, seria la manera més adient de crear una cadena de confiances sòlida i de debò entre el Govern Català i la immensa majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Senyor president: revertir les retallades o revertir les retallades!  Tant de bo!

L'aigua contaminada de la Bisbal d'Empordà

   Aquest article ha estat publicat el dia 18 d'agost de 2016 a la secció de "Tema del dia" del DIARI DE GIRONA.

   Avui el cel de la Bisbal d'Empordà s'ha llevat amb una claror d'un blau que enlluerna els ulls. Passejo pels carrers tot ensumant aquest aire fresc del matí de mitjans d'agost que anuncia l'imminent acabament de la pitjor calor de l'estiu. El poble està engalanat; són dies de Festa Major. M'aturo un instant amb la intenció de refrescar-me les mans; premo l'aixeta de la font de Santa Llúcia. Per cert, aquesta font tan antiga no fa pas gaire que ha estat "apadrinada" pels alumnes de tercer d'ESO de l'IES de la Bisbal, amb la col.laboració de l'Ajuntament; s'ha sanejat i s'hi ha col.locat una placa commemorativa que recorda la història de la font. Tot plegat sembla una trista premonició d'allò que succeirà tot seguit de prémer l'aixeta. No en raja ni una gota. Un goig sense alegria! Un cop arribo a casa em trobo a la bústia un ban municipal a través del qual l'alcalde, en Lluís Sais, informa que mitjançant els darrers controls de qualitat de l'aigua que es fan forma periòdica, SOREA, l'empresa gestora del subministrament, ha detectat una concentració de productes fitosanitaris a la xarxa de l'aigua d'abastament públic per sobre de la concentració màxima permesa, i, per tant, comunica que no és apta ni per beure ni per cuinar. Tot i això, l'aigua es pot continuar utilitzant per dutxar-se, rentar la roba, rentar els estris de cuina, regar les plantes o altres usos sense risc per la salut.

                                                                     

                             El pou de Castell d'Empordà vorejat de blat de moro

                                                                                           Foto: A. Encesa

    Tothom sap que aquests pous (els de Castell d'Empordà), origen del problema, estan vorejats de camps de conreu, sobretot de blat de moro, i tothom sap que els pagesos utilitzen herbicides (productes fitosanitaris) des de fa anys i panys, per tant aquest problema es veia a venir. Ves per on que ara tots els responsables polítics de l'Ajuntament de bursada corren a comunicar que estan fent tot el possible per arranjar el problema: bombar l'agua d'un altre pou (Fontanilles) que està en un lloc on no es vessen fitosanitaris, engegar estudis tècnics per tal de construir un altre pou ...  I a l'oposició no se li ha acudit res més productiu que carregar contra l'equip de govern acusant-lo d'arribar a misses dites a l'hora d'informar la població, i l'equip de govern per la seva part diu que l'oposició manté una posició mesquina. La veritat és que aprofitar aquesta greu situació de salut pública per engegar una batalla política és verament patètic.

                                                                         

                        Camió cuba repartint aigua potable entre els veïns de la Bisbal

                                                                                                           Foto: ACN

   Em voleteja pel meu cap calb la idea que si quelcom és perillós, com en aquest cas per la salut pública, per causa d'un excés, és pel fet que hi ha algun element o alguns elements que sobren. En aquest cas sobren diversos elements en forma de males actuacions o omissions d'actuacions: sobren tots els camps de conreu tractats amb fitosanitaris al voltant dels pous, sobren els mateixos pous en un indret vorejat pels camps de conreu tractats amb els esmentats fitosanitaris, sobra la mala actuació de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), que no ha estat capaç de complir amb una de les seves principals funcions que és garantir la qualitat de l'aigua d'abastament públic, malgrat ser finançada amb gairebé el quaranta per cent de tots els rebuts de l'aigua pels mateixos usuaris. Sobren les males actuacions i omissions d'actuació de tots els equips de govern de tots els colors polítics que han governat l'Ajuntament, que no han cercat solucions definitives a aquest problema que ja es veia venir des de fa molts d'anys, i van cometre l'error de quedar-se de braços plegats i no declarar els voltants dels pous lliures de productes fitosanitaris. Carat! I es queixen a més que la ciutadania s'indigni!

   Per sort pels polítics municipals estem de Festa Major i el que és mediàticament important és debatre si la cobla de La Principal de la Bisbal havia d'actuar el primer o l'últim dia de festa. Em voleteja pel meu cap calb que en comptes de solucionar el problema de fons es limitaran a elaborar un protocol per com actuar quan torni a passar.

"Amb les teves mans" i els refugiats desallotjats

   Aquest article ha estat publicat el dia 8 d'agost de 2016 a la secció d'opinió del DIARI DE GIRONA.

   Per sort per la meva consciència no m’aturo a pensar, però, si ho fes, arribaria de ben segur a la conclusió que tots els que per ventura vivim en aquest raconet del Món que hem batejat d’una manera irreal amb l’adjectiu de civilitzat, tenim la culpa de les desgràcies que estan sofrint tots els homes, dones, infants, avis i àvies que cada dia arriben a Europa, tot fugint de la mort i les feredats de les guerres als seus països. El fet que hi hagi conciutadans meus que ocupen tot el seu temps a ajudar-los sobre el terreny, fa que s’apaivagui un xic la meva mala consciència. Ja fa un temps que en Milton Sánchez i l’Eva Prujà, fundadors de l’ONG alt empordanesa “Amb les teves mans” estan a Grècia. Ja vaig explicar en un article anterior que van arribar tot conduint una petita caravana amb la pretensió de ser una petita clínica dental, per oferir un servei bucodental als refugiats, sobretot als infants. Allí es va unir a ells la Natàlia, una doctora que havia renunciat a un contracte de treball per quedar-se a ajudar.

                                                                     

                                                                    

   No fa pas gaire que l’Eva m’ha enviat un correu electrònic on m’explicava que ells i tots els refugiats del campament que hi ha amagat a darrere el port de Pireu a Atenes, havien viscut una experiència terrible i amarga com el fel. M’explicava que l’exèrcit i la policia gregues havien desallotjat part del campament; el pitjor fou les preses a l’hora de fer-ho, la desinformació de perquè o d’on els portaven, la incertesa i sobretot la impotència. Veure com l’exèrcit destrueix en un instant el que ha costat molt d’aconseguir no és gens agradable –escrivia l’Eva- Al crit de “yallah, yallah” (anem, anem) els van desallotjar a corre-cuita amb una actitud agressiva d’allò més. Arrencaren de bursada les seves tendes, amb totes les seves pertinences, de manera indiscriminada i amb puntades de peu (de bota militar) les van trencar davant dels seus ulls porucs com la llebre i enfront de la multitud de nens espantats que ploraven desconsoladament. Perderen en un plis-plas la poca cosa que els quedava, que va anar a parar tot plegat a uns contenidors d’escombraries: els seus documents, pertinences personals, roba, mantes i joguines que es trobaven a l’interior de les seves tendes de campanya en forma d’iglús que, des de fa uns mesos, anomenaven sa casa. Els que no van poder córrer a refugiar-se a l’altra part del port, van ser obligats per la força a pujar a uns autobusos, per tal de ser traslladats a mal borràs, lluny enllà, a algun campament enmig d’un camp erm, enmig del no res, substituint l’infern sobre l’asfalt per l’infern sobre la terra erma. Ara bé ben allunyats de les mirades dels alegres turistes de butxaques plenes que estan arribant aquest estiu a la turística Atenes. Tot això ho expliquen ells i altres voluntaris independents al Facebook de la seva ONG “Amb les teves mans”.

                                                                       

   Si més no és la demostració dura i pura de què tal si val el color polític dels governants, quan estan el perill els interessos econòmics d’un país; l’ètica, la moral i la solidaritat són conceptes que destorben, perquè els diners, per malaurança, mai han tingut consciència, ni bona ni dolenta; els interessos econòmics del país units a la por que els governants actuals d’esquerra grecs tenen a perdre el govern, que no el poder (és vist que no ho tenen) per l’amenaça creixent dels partits d’extrema dreta, crea un còctel explosiu que esclata en les cares dels refugiats. L’historiador anglès James Anthony Froude al segle dinou escrigué: “La por és l’origen de la crueltat”. I tenia tanta raó! Ara, en ple segle XXI es demostra amb el cas dels refugiats. Però, per benaurança hi ha persones, com el Milton, l’Eva, la Natàlia i molts altres, amb uns cors atapeïts de bondat que estan allí per ajudar-los a subsistir dels horrors dels que fugen dels seus països en guerra i dels horrors que es troben en intentar arribar a Europa i quan ja són aquí. Ells ens recorden que, per causa de clicar els ulls perquè no pateixin els nostres cors, la culpa és i serà nostra.

"Amb les teves mans" i l'infern sobre l'asfalt.

   Aquest article ha estat publicat el dilluns dia 27 de juny de 2016 al DIARI DE GIRONA.

   No fa pas gaire que en Milton Sánchez i l’Eva Prujà, fundadors de l’ONG alt empordanesa “Amb les teves mans”, van arribar a Grècia, tot conduint una petita caravana que pretén ser una petita clínica dental, per tal d’oferir un servei mèdic bucodental als refugiats, sobretot als infants, una mancança que alguns metges del camp de refugiats d’Idomeni els havien comentat en una visita que van fer el passat mes de març. L’Eva m’ha enviat un E-mail tot just sortir d’un campament que hi ha amagat a darrere el port de Pireaus a Atenes. M’explicava que acabaven d’estacionar la caravana perquè mentre no arribin dentistes, la pugui utilitzar la doctora que hi ha, la Natàlia, una gran persona que ha renunciat a un contracte de treball per quedar-se a ajudar. Això sí que és vocació, estar on et necessiten, m’escriu l’Eva, i afegeix que on estan fa molta calor, la temperatura és de 41 graus, i els refugiats: homes, dones, vells i infants, s’amunteguen en tendes de campanya en forma d’iglús sobre l’asfalt. Viure així és insuportable, afirma. M’explica que va veure com quatre o cinc refugiats es tiraven a l’aigua perquè no aguantaven aquesta calor sufocant; la policia grega no va trigar ni dos minuts a venir, essent així que al port està prohibit banyar-se. Tot plegat, vergonyós, sentencia.

   Per benaurança en Milton, l’Eva, la Natàlia i tants d’altres que ajuden els refugiats sobre el terreny no estan sols, essent així que el passat diumenge dia dinou de juny, amb motiu del Dia Mundial de les Persones Refugiades, que s’ha commemorat el passat dilluns dia vint de juny, s’han celebrat unes grans manifestacions convocades per més de cent entitats, sota el lema “Obrim fronteres, volem acollir”. Un munt de persones s’han manifestat per denunciar, entre altres coses, l’acord immoral per a la deportació de refugiats entre els Estats de la Unió Europea i Turquia, el trasteig d’Europa, un Estat que vulnera sistemàticament els drets humans.

   L’escriptor Mario Vargas Llosa escriví: “La política treu a la llum el pitjor de l’ésser humà”. La situació dramàtica que estan sofrint tots els refugiats que fugen de les guerres així ho demostra. Em voleteja pel meu cap calb la idea que, havent esguard que la Història sempre es repeteix, això que està succeint a Europa és un calc d’allò que succeí l’any 1939 una mica abans de finalitzar la Guerra Civil espanyola. El govern francès bastí un gran camp d’internament en una platja de la localitat d’Argelès-sur-Mer, per tal d’albergar els refugiats que travessaven la frontera fugint d’Espanya. Més de cent mil persones foren recloïes dins el recinte. La zona es va cerclar de filferro d’arç. Els custodiaven tropes colonials, marroquines i senegaleses, i alguns gendarmes. Foren construïts barracons de fusta i de lona pels mateixos refugiats, així com improvisades cuines i latrines excavades a la sorra. Molts moriren víctimes de la fam, la humitat, el fred i malalties diverses com la disenteria i la sarna. El mes de març del 1939, el fotògraf Robert Capa visità aquest camp de refugiats gegantí. La descripció que va fer del mateix fou: “... un infern sobre la sorra”. Sí, verament la Història sempre es repeteix. Ara molts dels refugiats contemporanis moren ofegats al mar Mediterrani –el cementiri vergonyós- I si tenen la sort de ser rescatats, molts moren als camps de refugiats sota una tenda de campanya en forma d’iglú, moren a l’infern sobre l’asfalt, i molts moren humiliats per una Europa que creien civilitzada, generosa i acollidora. Per sort existeixen unes persones que, com en Milton, l’Eva, la Natàlia i molts d’altres, que intenten fer més suportable aquest infern sobre l’asfalt creat per uns governants  europeus que basteixen murs empesos per la por a l’avenç electoral d’uns partits d’extrema dreta que amenacen el seu poder. Sí, de debò que és vergonyós d’allò més  aquest infern sobre l’asfalt!

Jordi, el guàrdia urbà discapacitat de Figueres

   Aquest article ha estat publicat el dilluns dia 20 de juny de 2016 al DIARI DE GIRONA.

   Avui m'he llevat d'hora empès pel desig de fruir d'un esplèndid dia assolejat que, ahir al vespre, amb el posat de certitud tan habitual en els homes i dones del temps televisius, va pronosticar el meteoròleg mediàtic de torn. Passejo des de fa dues hores i encara no he albirat ni un raig de sol, que, com si estigués un xic avergonyit s'amaga darrere uns núvols que amenacen pluja. És una llàstima, perquè el poble s'ha deixondit gràcies uns cartells colorits d'allò més que abillen fanals, baranes dels ponts i qualsevol racó des d'on els partits polítics, els vells i els no tant, poder cridar els seus eslògans de campanya de les reiterades eleccions generals. Tots són lemes benvolguts pel conjunt de la ciutadania; ara bé, és de doldre que, un cop sotmesos a la inexorable prova del temps, no es transformin gairebé mai en realitat, i romanen amagats en el profund calaix de les promeses electorals. I és evident que els ciutadans més vulnerables són les principals víctimes. Vet aquí el cas de l'escandalós i vergonyós finiment del promès i anunciat a bombo i plateret pla de xoc contra la pobresa i altres polítiques socials, per bé d'una pugna política entre uns partits independentistes que es mesclen tan bé com l'aigua i l'oli. Ni tan sols ens han bastit la nova casa de la independència que ja s'han barallat entre ells i ens han deixat de mà sense dinar i a sol i serena. És molt greu això que heu fet, els va dir el president Puigdemont als "cupaires". De ben segur que la gravetat d'allò fet o no fet es reparteix entre el Govern, Junta pel Sí i la CUP.

                                                        

                                                                        

                                                                                                   Efe

   Però avui es belluga per l'interior del meu cap calb el cas d'una persona vulnerable en concret; es diu Jordi i ha servit els seus conciutadans de la ciutat altempordanesa de Figueres com a guàrdia urbà fins a un tràgic dia que un irresponsable, tot conduint sota els efectes de l'alcohol, el va atropella. Des de llavors pateix una incapacitat permanent total per a l'exercici de les funcions de guàrdia urbà. A més a més del sofriment per la situació d'incapacitat, està patint, des de fa molts anys, el suplici de no veure reconeguts els seus drets, la qual cosa el va obligar a emprendre una llarga i feixuga lluita, àdhuc va sol.licitar continuar servint en una segona activitat, la qual cosa tanmateix se li va denegar; és més, el van acomiadar.

   A altres països del món amb una cultura democràtica arrelada i una sensibilització de la societat i de totes les institucions envers la bona imatge i protecció dels seus servidors públics, en Jordi, l'endemà del terrible accident patit, hauria estat tractat per les institucions públiques i les autoritats polítiques com un heroi, i hauria estat rescabalat amb tota mena de compensacions morals i econòmiques. Però té la mala sort de viure en un país en què els responsables polítics sempre han mostrat un desinterès per la bona imatge dels servidors públics i, sobretot, dels encarregats de la seguretat pública; mai han mogut un dit per reconvertir aquella imatge injustament heretada de cossos repressius del "franquisme". I és precisament aquesta mala imatge col.lectiva del funcionariat que els ha fet forts als governants per retallar sense gens de vergonya ni respecte els seus sous i els seus drets laborals, amb l'excusa de la crisi. L'actual conseller de Cultura, en Santi Vila, quan era alcalde de Figueres va acomiadar en Jordi, el Guàrdia Urbà discapacitat. De ben segur que li feien molta nosa les seves protestes reclamant els seus drets. No va servir de res que fes un reglament amb dos anys de retard legal, fent-lo a més a més sense caràcter retroactiu, per la qual cosa en Jordi no es va poder acollir a ell. Què va ocórrer en redactar aquest reglament: un oblit, bona fe malgrat tot, incompetència, desídia per un servidor públic que ja no podia servir com abans i destorbava? No ho sé; allò que sí sé, és que en Jordi ha estat i està patint encara tot un calvari, de manera innecessària i injusta. Espero de debò que ara l'ONU, on n'hi ha molts països amb democràcia arrelada i una cultura de bona imatge i protecció dels seus servidors públics, el pugui complaure en la seva reclamació. Mentrestant no deixo de mirar tots aquests cartells electorals colorits d'allò més amb una certa desconfiança. Ara bé, tal vegada mitjançant els vots tots units podem canviar tantes coses que no estan bé del nostre país! Tant de bo!

"Amb les teves mans" i els refugiats

   Aquest article és inèdit, no ha estat publicat enlloc, no sé perquè.

   No fa pas gaire que a l’Alt Empordà s’ha constituït l’ONG “Amb les teves mans”. Aquesta associació sense ànim de lucre, que té per objectiu ajudar els refugiats sirians que arriben a través del mar Egeu a les illes gregues de Lesbos i Chrios, és el resultat d’un profund neguit d’un home i una dona: en Milton Sánchez i l’Eva Prujà, que un dia, de ben segur ennuvolat i grisós d’allò més, van ser colpejats en els seus cors i ànimes per les esfereïdores imatges d’uns infants morts dins unes llanxes pneumàtiques en fugir de la guerra a Síria, en el seu intent per arribar amb els seus pares a les costes europees. Aquestes colpidores imatges que a qualsevol ésser humà li forada el cor, a ells els van empènyer a viatjar amb urgència al camp de refugiats d’Idomeni, amb la intenció d’esbrinar de primera mà allò que necessiten verament els refugiats. A qualsevol de nosaltres la imatge d’un infant mort fugint de la guerra ens causa dolor al cor; a ells, a més de dolor, els va originar l’impuls irresistible de córrer a ajudar-los.

                                                                             

   Tal vegada és així perquè el seu cor és un xic més gran que el nostre (molt més gran diria jo). Allà els metges que estan atenent els refugiats els han explicat que una de les principals dificultats que tenen són els problemes bucodentals, sobretot els infants. D’un alè “Amb les teves mans” han organitzat una clínica bucodental mòbil. Una caravana, que els han regalat, l’han medicalitzat, proveint-la de tot el material mèdic necessari per a realitzar ortodòncia de campanya, essent així que la rulot es pot moure i anar a l’indret on calgui. En Milton Sánchez diu, segons he llegit al Diari de Girona, que poca cosa poden fer però que, si més no, “vol evitar-los mals de queixals”. Déu ho faci! Tant com això! De veritat que els cors d’en Milton i l’Eva són més grans que els nostres; i, de ben segur, que mil vegades més grans que els de tota aquesta patuleia d’alts càrrecs polítics que, des de les seves confortables poltrones, tenen la responsabilitat de prestar refugi a totes aquestes persones que fugen de la guerra, d’una mort segura, i que arriben a Europa on els nostres governants els han condemnat a una mort en diferí. No sento vergonya d’Europa, perquè Europa per benaurança encara és un sentiment; Europa és un sentiment d’unió i solidaritat entre les persones, oberta al Món sencer. Sento vergonya dels nostres governants, dels que estan a la capital d’Europa i dels que estan a totes i cadascuna de les capitals europees. I necessito dir-ho, tanmateix sento vergonya de mi mateix, per tenir prou amb el dolor que em causa veure a la televisió la imatge d’un infant que mor tot fugint de la guerra, i no córrer a ajudar-los amb les meves pròpies mans, com en Milton i l’Eva.

La biblioteca Montfollet en perill de desaparició

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el dijous, dia 26 de maig de 2016.

    Recordo que quan jo era petit i estudiava a l'escola pública de Sarrià de Ter, aquesta consistia en una espècie de gran nau on estàvem, alhora aplegats, gairebé dos-cents infants de diverses edats; hi havia unes quantes fileres de pupitres, unes al costat de les altres. Cada filera era un curs. L'últim curs de primària era la filera que estava vorera a les finestres i molt a prop d'unes prestatgeries on s'apilaven uns pocs llibres esmorteïts per causa de l'inexorable pas del temps - era la biblioteca escolar -. El mestre, el senyor Andrés, impartia les lliçons, dedicant una estona de temps a cada curs, des d'una vetusta taula elevada sobre una tarima, des d'on controlava visualment tots els alumnes, els més petits i els més grans. Jo, que sempre he fruit de la passió per la lectura, em qüestionava llavors perquè en aquelles prestatgeries plenes de pols hi havia pocs llibres. El nen més entremaliat del meu curs em va dir, en certa ocasió, que a l'alcalde li feia mandra comprar llibres per l'escola. A casa meva havia sentit comentar al meu pare que estava prohibit criticar l'alcalde, essent així que podria venir la Guàrdia Civil i emportar-nos a la presó, per la qual cosa vaig pensar que aquell nen era molt agosarat per criticar l'alcalde de Sarrià de Ter.

                                                                        

 
   No cal dir que, des de llavors fins ençà, han canviat d'allò més les escoles, les biblioteques escolars i, àdhuc, els alcaldes tanmateix. Des que els governants ens van permetre als pares i mares dels alumnes associar-nos, aquells petits raconets de llibres de les escoles han esdevingut en autèntiques biblioteques escolars a fi de bé dels nostres fills i filles, on disposen a hores d'ara d'un bon espai per llegir i participar en clubs o tallers de lectura, tenir connexió a internet i fer els deures. Tot això organitzat pels pares i mares; els ajuntaments, en tot cas, han posat els diners per tal de mantenir aquests serveis educatius i culturals d'una importància fonamental per l'educació dels nostres infants. Algunes biblioteques escolars, com és el cas de la biblioteca Montfollet de l'escola Montfalgars del barri de Santa Eugènia, a la ciutat de Girona, han desenvolupat, durant molts anys, un projecte que, a més a més, pretenia obrir-se a la població en general, cobrint un dèficit de serveis culturals per part de l'Ajuntament de Girona envers el barri de Santa Eugènia. L'Ajuntament, de manera sorprenent, els ha comunicat que deixarà de donar-los l'ajuda econòmica anual i la desvincularà, a més a més, del Servei de Biblioteques Municipal, la qual cosa -no n'hi ha dubte- la condemna a la desaparició.
Fins ara jo sempre havia pensat que es premiava allò que es feia bé o molt bé (de fet l'any 2010 van rebre un guardó del Ministeri d'Educació); però aquest càstig m'ha sorprès. Tal vegada a la nova alcaldessa de Girona li fa mandra pagar els llibres a la biblioteca d'una escola, igual que li passava als antics alcaldes de Sarrià de Ter, de debò que no ho sé; però una cosa és certa: les escoles i les biblioteques escolars, per sort, han canviat d'allò més, els que no han canviat tant són alguns alcaldes i alcaldesses.