Nadal al Pont de Pedra de Girona

   És el meu desig que aquest conte (inèdit)  serveixi d'humil obsequi a tots els amables lectors i lectores. Que passeu unes bones festes, atapeïts els vostres cors per la serenor de l'estima i la solidaritat humana.

  Es posà a l'espatlla el seu sac llardós i ple de pols. S'aixecà del fred terra on havia dormit i, posant-se la seva sutza gorra més bruna que el carbó, començà a deambular pels carrers sota el sostre dels estels.

   Les tres majestuoses arcades del Pont de Pedra eren muts testimonis del seu anodí vagarejar pels seus entorns. Els llumets de colors que ornaven els carrers atapeïts d'aparadors plens de mil objectes, formaven davant dels seus ulls semioberts una aurora lluent i, alhora, un xic ensopida.

  

      

   Tot travessant el pont ensopegà amb una llauna buida de refresc que produí un cridaner soroll; de cop bobte obrí del tot els ulls i, ajupint la vista, veié un jove assegut a terra que, recolzada la seva encorbada esquena en les velles pedres de la barana, mantenia el cap baix i els ulls clucs. Un jersei ple de forats de totes les mides i un llardós pantalon que, amb prou feines, li arribava a uns arronsats mitjons, eren les seves úniques vestimentes. Al seu costat un menut gos estava arraulit tot tremolant de fred. Davant seu un plat reposava a terra amb un grapat de cèntims i unes poques monedes d'un euros.

   Mentre el mirava sentí la dringadissa d'una moneda que queia al plat. Un home vestit amb un elegant abric s'allunyava tibat al temps que guardava el seu fulgent portamonedes a la butxaca dels seus pantalons de tergal; agafada del seu braç una formosa noia de llarga cabellera rosa mostrà, per un esquifit instant, un posat d'efímera compassió mentre es cordava el seu abric de visó.

   Al cap d'una estona tornà a sentir la dringadissa d'una altra moneda; un home caminava a corre-corrents subjectant sota el braç un paquet embolicat amb un paper lluent com l'argent, mentre guardava el seu portamonedes de pell a l'infern de la seva jaqueta de cuir autèntic.

   Tota la gent passava i s'allunyava de pressa i contents d'allò més, mentre les monedes dringaven de tant en tant en aquell plat enllardat.

   Es tragué el seu brut i podent abric i, amb molta cura, el col.locà per sobre de l'esquena a aquell trist jove. S'assegué al seu costat i tragué del seu sac llardós i ple de pols un tros de pa. El partí en tres trossos. Un l'oferí al trist jove; l'altre el donà al menut gos que, mentre menjava, deixà de tremolar. I menjà el seu al temps que un profund sospir no el deixà sentir la dringadissa d'una altra moneda que queia en aquell fondo i brut plat. El trist jove menjà i, tot obrint els ulls, de cop sobte el mirà amb aquella brilantor que tan sols és capaç d'oferir la fràgil i, alhora, vigorosa llum de l'amor i l'esperança.

Girona és líder en pisos embargats

   Aquest article ha estat publicat el diumenge dia 2 de desembre al DIARI DE GIRONA.

   Les contrades de Girona encapçalen el rànquing de pisos embargats de tot l'Estat espanyol, amb relació al nivell de població. Els governants han permès que un munt de famílies perdin, legalment, la seva llar i tots els costerosos estalvis de tota una vida, romanent endeutats per sempre més, i els han empès, àdhuc, a treballar -els més afortunats- en la clandestinitat, perquè no els puguin embargar el seu "miserable" sou. Milers de famílies humils, des de fa molts anys, estan pagant els plats trencats com a conseqüència d'una manera d'actuar d'alguns bancs i caixes del tot imprudent i, en moltes ocasions, enganyosa, que fins i tot han assolit abastament el llindar de la usura. Malgrat això -com una tràgica ironia del destí- entre tots plegats estem ajudant, amb els nostres impostos, a què aquests mateixos bancs i caixes surtin dels profunds i negrencs pous on han caigut.

   Als Estats Units, durant la "Gran Depressió" dels anys trenta, un munt de famílies que, en perdre la seva feina, eren desnonats dels seus habitatges, van construir, fent servir qualsevol material de rebuig, a les afores de les ciutats, altres ciutats anomenades d'una manera amargosa "Hoovervilles", com a desdeny envers el seu president Herbert Clark Hoover. Durant molts anys, aquests suburbis foren la patètica imatge d'una terrible crisi financera i económica.

   Avui dia no es pot parlar a Espanya d'una mena de "Zapaterovilles" o "Rajoyvilles" -tant s'hi val-, a causa de l'inestimable coixí familiar, essent així que els llaços de les famílies han esmorteït, en bona part, les cruels conseqüències dels desnonaments. Ja han passat molts anys des que s'inicià aquesta espiral consistent a foragitar a les famílies de les seves llars per part d'entitats financeres, amb la col.laboració dels governants que han posat els mitjans -funcionaris de justícia, policia, etc.- tot fent servir una Llei Hipotecària que data de les primeries del segle passat, i que fou redactada llavors sota les pressions de les entitats financeres espanyoles de l'època; i és tot just ara, quan els mitjans de comunicació han escampat arreu la tràgica notícia d'una dona que s'ha suïcidat al País Basc, llançant-se pel balcó del seu pis embargat quan estaven a punt de desnonar-la, i no ha estat la primera, és tot just ara que els governants i tota la classe política s'han adonat de sobte que existeix aquest greu i dramàtic problema, afanyant-se a declarar, a bombo i plateret, que és una gran injustícia. Tot just ara que les persones afectades han començat a estar fartes de plorar i no han vist altre remei que el desesperat salt per un balcó embargat, tot just ara se n'han adonat tots plegats!

   Tot just ara, quan, sense anar més lluny, a casa nostra no fa pas gaire que els grans partits al Parlament de Catalunya (CiU, PSC i PP) van vetar una proposició de llei presentada per un petit partit (SI) que pretenia impulsar la dació en pagament, tot just ara els dirigents d'aquests mateixos partits de casa nostra criden juntament amb els dirigents dels grans partits espanyols, que la Llei Hipotecària -titllada d'abusiva per la Unió Europea- s'ha de reformar. És curiós l'efecte que causen les morts d'uns ciutadans desesperats en la classe política, fins tal punt que els empeny, d'una manera col.lectiva, a bandonar el seu tradicional i inevitable immobilisme originat, moltes vegades, per les pressions de les entitats financeres que, de tant en tant, condonen els deutes als partits poilítics, i, en moltes ocasions, les poltrones de les caixes estan ocupades pels seus propis càrrecs polítics retirats. Sí, verament és curiós, i alhora vergonyós, que calgui la mort d'uns ciutadans afectats per un greu problema perquè la classe política es bellugui.

   Van prometre que, de manera urgent, solucionarien el problema, i ho han complert en allò que fa referència a la urgència, però, malauradament, no han solucionat el problema de fons, essent així que els dos grans partits espanyols (PP i PSOE) s'han avingut a redactar un Decret-Llei que sembla dictat per les entitats financeres. Un pedaç que imposa tants requisits i condicions que gairebé ningú es podrà acollir a la moratòria. I ni tan sols és retroactiu, deixa tancada la porta a la dació en pagament i s'oblida de reformar aquesta Llei Hipotecària titllada, àdhuc, d'injusta pels jutges perquè tan sols beneficia una de les parts. A canvi, oferiran als futurs desnonats habitatges amb un lloguer social, no fos el cas que acabin construint "Rajoyvilles". Sento haver de dir-ho: la vergonya arrossegada per tots els governants durant aquests darrers quatre anys ha esdevingut, en uns pocs dies, en un exercici del més desvergonyit cinisme. Tant de bo ho esmenin, ni que fos un xic, en els propers dies, tot i que els seus fets m'empenyen a dubtar-ho.