Es posà a l'espatlla el seu sac llardós i ple de pols. S'aixecà del fred terra on havia dormit i, posant-se la seva sutza gorra més bruna que el carbó, començà a deambular pels carrers sota el sostre dels estels.
Les tres majestuoses arcades del Pont de Pedra eren muts testimonis del seu anodí vagarejar pels seus entorns. Els llumets de colors que ornaven els carrers atapeïts d'aparadors plens de mil objectes, formaven davant dels seus ulls semioberts una aurora lluent i, alhora, un xic ensopida.
Tot travessant el pont ensopegà amb una llauna buida de refresc que produí un cridaner soroll; de cop bobte obrí del tot els ulls i, ajupint la vista, veié un jove assegut a terra que, recolzada la seva encorbada esquena en les velles pedres de la barana, mantenia el cap baix i els ulls clucs. Un jersei ple de forats de totes les mides i un llardós pantalon que, amb prou feines, li arribava a uns arronsats mitjons, eren les seves úniques vestimentes. Al seu costat un menut gos estava arraulit tot tremolant de fred. Davant seu un plat reposava a terra amb un grapat de cèntims i unes poques monedes d'un euros.
Mentre el mirava sentí la dringadissa d'una moneda que queia al plat. Un home vestit amb un elegant abric s'allunyava tibat al temps que guardava el seu fulgent portamonedes a la butxaca dels seus pantalons de tergal; agafada del seu braç una formosa noia de llarga cabellera rosa mostrà, per un esquifit instant, un posat d'efímera compassió mentre es cordava el seu abric de visó.
Al cap d'una estona tornà a sentir la dringadissa d'una altra moneda; un home caminava a corre-corrents subjectant sota el braç un paquet embolicat amb un paper lluent com l'argent, mentre guardava el seu portamonedes de pell a l'infern de la seva jaqueta de cuir autèntic.
Tota la gent passava i s'allunyava de pressa i contents d'allò més, mentre les monedes dringaven de tant en tant en aquell plat enllardat.
Es tragué el seu brut i podent abric i, amb molta cura, el col.locà per sobre de l'esquena a aquell trist jove. S'assegué al seu costat i tragué del seu sac llardós i ple de pols un tros de pa. El partí en tres trossos. Un l'oferí al trist jove; l'altre el donà al menut gos que, mentre menjava, deixà de tremolar. I menjà el seu al temps que un profund sospir no el deixà sentir la dringadissa d'una altra moneda que queia en aquell fondo i brut plat. El trist jove menjà i, tot obrint els ulls, de cop sobte el mirà amb aquella brilantor que tan sols és capaç d'oferir la fràgil i, alhora, vigorosa llum de l'amor i l'esperança.
