La Torraspapel de Sarrià de Ter no pot tancar

   Aquest article ha estat publicat el dijous, dia 8 de maig de 2014, al DIARI DE GIRONA.

 

   Els veïns i veïnes de Sarrià de Ter (Girona) no fa pas gaire que han patit una de les pitjors notícies dels darrers anys, essent així que la direcció de l'empresa Torraspapel ha comunicat que encetava els tràmits per presentar un ERO d'extinció per a tota la plantilla perquè tancarà la fàbrica. En total estan afectats 132 treballadors i les seves famílies. L'empresa al.lega pèrdues econòmiques.

   Seré taxatiu en la meva opinió: la fàbrica Torraspapel de Sarrià de Ter no pot tancar. I per què no pot tancar? es deurà preguntar tot seguit l'amable lector o lectora. La resposta així mateix és igual de taxativa: no pot tancar perquè és el seu destí.

  



La Torraspapel de Sarrià de Ter - ACN/Fotografia de Tania Tapia

 

   El genial escriptor universal Miguel de Cervantes escribí al segle XVI: "Cadascú es fabrica el seu propi destí". La fàbrica de paper sarrianenca, que va néixer fa més de setanta anys, al llarg de tot aquest temps s'ha fabricat el seu propi destí, que és subsistir a totes les adversitats i, com l'Ave Fénix, reviure des de les seves pròpies cendres. Subsistí a la principal catàstrofe de la seva història, a la década dels seixanta, quan una disssortada i terrorífica explosió segà la vida d'un munt de treballadors. Subsistí a les especulacions i suposada usurpació indeguda de diners per part del financer Javier de la Rosa que van originar la suspensió de pagaments del grup KIO, accionista majoritari de Torraspapel en la dècada del vuitanta. Ha subsistit, àdhuc, als primers anys d'aquesta gegantina crisi econòmica que algun dia s'ha d'acabar, de ben segur.

   La Torraspapel de Sarrià de Ter no pot tancar. Ho diré net i pelat: la Torraspapel de Sarrià de Ter aquesta vegada subsistirà gràcies a la literatura. Pot semblar d'allò més estrany, però aquesta afirmació està basada en dades reals. Sí, efectivament, aquesta fàbrica de paper, la més antiga del grup a l'Estat espanyol i capdavantera en innovació tecnològica al sector del paper, subsisitirà gràcies als llibres. Des que Torraspapel forma part de LECTA, multinacional líder al mercat al sud d'Europa, amb molt bon criteri, ha especialitzat cadascuna de les fàbriques ubicades a l'Estat español en línies productives concretes. La de Sarrià de Ter està especialitzada en paper no estucat especial i suport, que és el que es fa servir per a aplicacions multiús i producció editorial. Segons dades de la "Federación de Gremios de Editores de España" els últims anys estan augmentant les exportacions de llibres i la tirada mitjana d'exemplars per títol també està augmentant. Essent així que aquesta planta és la que disposa el grup empresarial a Espanya per servir al mercat editorial, i, tenint esguard que a més a més aquest mercat s'està incrementant, la fàbrica no pot tancar. Les autoritats judicials, administratives i governatives ho hauran de reconèixer. És el seu inevitable destí, el que han fabricat tots aquells treballadors que van perdre la vida per una fàbrica que van fer seva, tots aquells que es jubilaren abans d'hora, tots aquells que treballaren i treballen per fer realitat un somni de paper que té i continuarà tenint forma de llibre, aquest imprescindible producte que fa lliure a l'ésser humà; per tot això la Torraspapel de Sarrià de Ter no pot tancar.



 



En Tito Vilanova: record d'un bon noi de Bellcaire d'Empordà

   Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 5 de maig de 2014, al DIARI DE GIRONA.

 

   Després de quaranta-cinc anys en Tito Vilanova ha emprès un camí que el durà a aquell indret allí a dalt des d'on ningú sembla ser que ha volgut tornar. Jo vaig fruir del privilegi de conèixer en Tito quan un dia calorós d'allò més d'un estiu, anys ha, entrà a una botiga de cerámica que fa un temps va regentar  la meva dona a la Bisbal d'Empordà. Vaig observar que parava esment a un petit gerro de cerámica envernissat de color verd; m'hi vaig acostar. "S'anomena doll", li vaig dir, i empès per la meva dèria per la història de la Humanitat i així mateix la història dels objectes, vaig afegir tot seguit: "Aquest poal era l'atuell per dur l'aigua dels pous i les fonts a la población de Cadaqués, i és una de les peces més funcionals de la terrissa catalana. S'omple per una obertura superior, i disposa de dues anses superiors per facilitar el beure pel seu galet, i altre per tal d'abaixar-lo al pou, i la tercera i més petita en la part inferior servia com agafador a l'hora de transportar-lo damunt del cap". Amb uns criatal.lins ulls de satisfacció em digué: "És molt bo saber la utilitat d'objectes tan bonics". A hores d'ara no recordo si sortí de la botiga amb aquell gerro embolicat, però allò que sí recordo és la llargària dels seus dits. "Tens dits de terrissaire: llargs", li vaig dir. I em contestà: "Doncs em gaunyo la vida amb els peus xutant una pilota". D'aquesta manera em vaig assabentar que era futbolista. I amb una sobtada naturalitat va esmerçar una estona de temps a explicar-me algunes coses sobre el futbol pel qual se li notava a la clara que sentía una extraordinària passió. Mentre em parlava recordo que en mirar-li els ulls vaig pensar que era un bon noi.

 

   L'escriptor argentí Ernesto Sábato escribí: "Per ser humil cal grandesa". Ara que en Tito de ben segur haurà arribat al Cel, goso afirmar que ell fou gran, essent així que fou humil.

   Allò verament important no són els molts anys que s'hagin viscut, sinó allò que s'hagi viscut durant tots aquests anys. En Tito tingué la sort de viure en un món -el del futbol- que gira al voltant de les il.lusions de les persones, on moltes d'elles ploren moltes vegades de tristor quan perd el seu equip, i moltes vegades ploren d'alegria quan el seu equip guanya. És bo plorar, és bo emocionar-se, és bo apasionar-se, i tot això ho crea el futbol. En Tito tingué la sort de formar part d'aquest món meravellós en el qual les persones troben un refugi on defugir de la crueltat d'aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats.

   Tant de bo en Tito Vilanova, aquest bon noi de Bellcaire d'Empordà, pugui llegir aquestes humils lletres d'aquest aprenent d'escriptor des d'allí dalt del Cel, tant de bo!