L'editor, escriptor i fotògraf gironí Qim Curbet no fa pas gaire que ha engegat una recollida de signatures a la plataforma CHANGE.ORG per tal que es retiri el monòlit dels "Manaies de Girona" de la nova plaça que s'acaba d'inaugurar. Convido tothom a participar-hi.
No fa pas gaire, tot passejant pels voltants de
l’edifici de la Generalitat a la ciutat de Girona, de sobte va voletejar pel meu
cap calb la sensació de què faltava quelcom que havia romàs com un símbol del
progrés, i que, per mèrit propi, formava part de la Història ja no tan sols de
la ciutat de Girona sinó, àdhuc, de les contrades gironines. De cop descuit em
vaig adonar que la petita locomotora de l’antic trenet de Sant Feliu de Guíxols
s’havia evaporat. Al seu lloc havia emergit, des de les entranyes del terra, un
llargarut monòlit. Està molt a prop de l’oficina d’atenció ciutadana conjunta
dels Mossos d’Esquadra i la Policia Municipal. Vaig voltar per aquesta alta i
aplanada pedra i, en alçar la mirada, vés per on la silueta, picada amb certa
mestria artística, d’un antic soldat romà em va fer lligar, d’una manera
inconscient, aquest cos armat de l’antigor amb els moderns cossos armats que
estan vorer del monòlit. Però no vaig trigar ni un alè a descobrir que no es tractava
d’una mena d’original senyalització de l’oficina policial. A sota del soldat
romà, tanmateix picada amb la mateixa mestria artística, es mostrava la silueta
de la creu dels improperis amb els símbols de la passió, una al·legoria dels
colossals patiments que va suportar Jesucrist. Un dia vaig entrar a l’oficina
policial a entregar un collaret que alguna noia havia perdut al carrer i, de
debò, que vaig ser atès amb una amabilitat exquisida, la qual cosa de ben segur
que compensa amb escreix els patiments que algú pugui sofrir per raó d’haver de
denunciar algun fet delictiu. Per tant
de bursada vaig foragitar del meu cap calb aquesta sobtada i més aviat absurda interrelació.
En baixar un xic més la mirada i, fixant la vista, per fi vaig descobrir el perquè
d’aquesta escultura; vaig llegir la inscripció: “Confraria Jesús Crucificat. Manaies de Girona. 1751-1940-1 IV 2015”.
Vet aquí que vaig trigar uns tres minuts si fa no fa, gràcies a la meva ment
espavilada –era de bon matí- a esbrinar el significat real d’aquest monument.
No vull ni pensar quant temps trigaria un turista que visités la ciutat per primer
cop, i més si arrossega l’esgotament d’haver visitat primer el nucli antic amb
les seves baixades i pujades. Verament que no ajuda gens el fet de no existir
cap edifici eclesial vorer d’ell.
Reflexionant un xic vaig arribar a la
conclusió que tal vegada no sigui el lloc adient. I a més a més enyoro d’allò
més l’entranyable tren petit de Sant Feliu de Guíxols.
Penso que les grans crisis acostumen a
acabar en grans revolucions, grans dictadures o petites democràcies. La decisió
de la ubicació del monument dels Manaies de Girona presa sense cap consens per
l’actual equip de govern del Consistori gironí, és una demostració que, a poc a
poquet, aquesta gran crisi tan perllongada com estranya està esdevenint en una
petita democràcia. Tal vegada som a temps de canviar aquest perniciós rumb
polític, i si no ho fan els governats actuals ara, ho hauríem de fer nosaltres
els ciutadans tots plegats a través de les urnes d’aquí a poc espai de temps.
