El foc de tardor al Baix Empordà i l'UME

   Aquest article ha estat publicat el diumenge dia 17 de novembre de 2013 al DIARI DE GIRONA.

   No fa pas gaire que un foc originat al terme de Vilopriu s'ha estès a tota brida als termes de Jafre, Colomers i Foixà, fins al punt d'amenaçar greument el massís de les Gavarres. Per sort, el gegantí esforç i mostres de gran professionalitat de tots els membres del cos de bombers, de les Agrupacions de Defensa Forestal i voluntaris, auxiliats pels cossos de Mossos d'Esquadra i Agents Rurals, han evitat mals majors. Així mateix és just elogiar la gran tasca feta pels tripulants i pilots dels tres helicòpters bombarders, dels dos avions de vigilància i atac, i dels dos hidroavions enviats pel Ministeri d'Agricultura espanyol. Tots els efectius -no en tinc cap dubte- independentment d'on vinguin han estat rebuts amb agraïment per part del poble empordanès. Ara bé, no s'ha entès l'ús polític de la extinció del foc per part del Govern de la Generalitat en refusar l'oferta de la delegada del Govern espanyol a Catalunya de sumar a les tasques contra el foc l'UME, la Unitat Militar d'Emergències. Sóc del parer que aquest gest ha estat del tot contraproduent, i és una decisió impròpia de qualsevol govern que prioritza la defensa del medi natural i, sobretot, de les vides de les persones, a les lluites polítiques i els interessos partidistes.

 

   Tots els empordanesos sabem que un foc a la tardor, si es produeix quan bufa un element tan característic i habitual durant aquesta estació de l'any com és la tramuntana, pot tenir conseqüències devastadores, fins al punt que tota ajuda és poca. Per la qual cosa, és del tot inexplicable tècnicament aquesta decisió de rebutjar els serveis de l'UME que, al cap i a la fi tanmateix paguem tots els catalans amb els nostres impostos, sinó és pel fet que el Govern de la Generalitat hagi volgut fer un altre gest de confrontació amb el Govern central de l'Estat espanyol arran del procés sobiranista. Tot i que una cosa és fer un gest irrellevant com plantar a la vicepresidenta del Govern central en un acte protocol.lari, i altra cosa molt diferent és prescindir de mitjans per l'extinció d'un incendi perillós d'alló més, i a més prendre aquesta decisió quan la tramuntana bufava a seixanta quilòmetres per hora i el foc estava del tot incontrolat, de manera que amenaçava el parc natural de les Gavarres, conreus, pobles i la vida de persones. Més que un gest polític per reafirmar la nació catalana, ha estat un gest vergonyós i, àdhuc, perillós.

   Tal vegada ja és hora que els nostres governants a Catalunya abandonin aquesta espiral de confrontació i aprenguin un xic dels grans governants històrics del nostre país. Tal vegada ja és hora que facin cas de les recomanacions del president Francesc Macià que, en una ocasió transcendent de la nostra Història, demanà que els catalans fossin dignes de Catalunya per la fraternitat de tots els homes i tots els pobles d'Espanya. El Govern de CiU de la Generalitat, en menysprear per motius polítics, els serveis oferts pel Govern de l'Estat espanyol, ha perdut una magnífica ocasió, essent així que ha jugat amb la vida de les persones, que és quelcom més important que qualsevol objectiu polític per legítim que aquest sigui. Totes les opcions polítiques a l'hora de donar forma a un possible Estat català -Estat Independent, Estat Federal, Estat Lliure Associat, Comunitat Autònoma amb pacte fiscal, etc.- són legítimes i respectables; ara bé, més que un fi hauria de ser un mitjà per aconseguir un progrés i un benestar superiors de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Els futurs governants d'aquest possible Estat català haurien de ser dignes de Catalunya, tal com digué el president Francesc Macià, però, ara per ara, i em sap greu haver de dir-ho, els actuals dirigents polítics d'aquí i d'allí no estan a l'alçada. Tant de bo retorni a la vida política el seny i s'imposi el diàleg.

   Ho vaig escriure en certa ocasió i em sembla adient repetir-ho ara: Tots aquells que suporten un cert patiment causat per la impaciència han de saber que de les llavors sembrades per una mà intolerant i ressentida, sempre han de néixer unes plantes pútrides i esquifides; i han de saber que, pel contrari, de les llavors sembrades per una mà generosa i afable han de néixer unes plantes grans i formoses.

  

  

 

Morir al'aeroport de Girona

   Aquest Article ha estat publicat el dilluns dia 7 d'octubre de 2013 al DIARI DE GIRONA.

 

   El passat dimarts dia 1 d'octubre, a la tarda, morí una jove de 21 anys a les instal.lacions de l'aeroport de Girona. Estava embarassada. Mentre baixava de la terminal fins a la pista per tal d'agafar un vol cap a Birmingham de sobte es trobà malament. Tenint esguard que el servei d'assistència mèdica de l'aeroport de Vilovó d'Onyar roman tancat per decisió d'AENA des del passat mes de juliol, es va trucar a una ambulancia però, en arribar, els serveis mèdics no van poder fer res per salvar la vida de la noia.

   La qüestió, per ser del tot òbvia, no deixa de ser d'obligada formulació: es podría haver salvat la vida d'aquesta jove en el cas de que s'hagués pogut oferir un auxili mèdic immediat des del punt d'atenció mèdica propi de l'aeroport gironí? La resposta és, fins i tot, més òbvia: possiblement sí.

   Des de l'any 1967 l'aeroport gironí oferia als passatgers els serveis d'assistència sanitària, fins que els màxims responsables d'AENA decidiren, obeint fil per randa les consignes de retalladles del Govern Central d'en Mariano Rajoy, deixar de prestar-los el passat mes de juliol, en plena campanya turística d'estiu, és a dir, a partir del mes en què el trànsit de passatgers es multiplica d'allò més. L'Estat español des de la década dels seixanta ha sofert diverses crisis econòmiques, i mai a ningú se li havia passat pel cap la idea d'eliminar aquest servei bàsic als aeroports. Fins ara que governen els campions europeus de la tisorada.
 

 

   La mort d'aquesta jove embarassada a l'aeroport gironí, igual que la mort de vés a saber quantes persones des que fa un temps es troben amb els serveis mèdics dels seus pobles tancats i barrats a les nits, demostra quines són les prioritats del Govern Central del PP, i, com a fidel corretja de transmissió, del Govern de CiU de la Generalitat de Catalunya amb les seves interminables retallades a la sanitat pública. Em sap greu haver de dir-ho: al marit vidu, als pares i als avis d'aquesta jove morta a l'aeroport gironí, a hores d'ara, els importa un rave que el president español els digui que era del tot necessari eliminar el punt d'atenció sanitària de l'aeroport de Girona per tal d'eixugar el déficit de l'Estat español. I la vídua i familiars de l'home que va morir d'un infart a Sils mentre el CAP era tancat a la nit, a hores d'ara, els importa un rave que el president Artur Mas els digui que cal continuar retallant en sanitat pública a Catalunya, mentre esperem amb tota la paciència l'arribada d'un hipotètic Estat propi. Em sap greu haver de dir-ho: als milers de persones que observen, indignats, com cada dia s'allarga la llista d'espera per una operació, a hores d'ara, els importa un rave les baralles entre els partits polítics catalans per cruspir-se un tros del pastís electoral gràcies al procés sobiranista engegat. Em sap greu haver de dir-ho: als milers d'infants desnodrits que hi ha a Catalunya, igual com als seus pares i avis que viuen en la pobresa més absoluta, a hores d'ara, els importa un rave la dialèctica d'enfrontament entre el Govern de la Generalitat de Catalunya i el Govern central de l'Estat espanyol a costa del procés sobiranista, que els ajudarà a eixamplar els seus caus electorals respectius. I tota aquesta indeferència per part dels més desfavorits de la nostra societat és la més viva i crua demostració que els governants -els d'aquí i els d'allí- a base de no voler reconèixer la seva impotència o inutilitat per resoldre aquesta crisi tan perllongada com estranya s'han oblidat d'ells; en pervertir les prioritats s'han oblidat dels ciutadans.

 

  

La Via Catalana a les contrades gironines - "La petita revolució groga"

   Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA el dia 18 de setembre de 2013.

   A la ciutat de Figueres una munió de dansaires donaren el señal per unir-se les mans de la cadena humana a les 17:14 hores del passat onze de setembre, inspirant-se amb els rellotges tous de Salvador Dalí al davant del seu Museu. En aquest precís moment s'aplegaren més d'un milió i mig de persones al territori català de punta a punta tot seguint l'antiga Via Augusta, mitjançant una solidària cadena humana. Adults, joves, infants i avis units de mans per tal de proclamar al món sencer el desig d'un poble de decidir el seu futur. Una gegantina senyera al bell mig d'un camp de la comarca de la Selva, al costat d'aquesta cadena humana, fou el símbol més visible des de l'aire per tal de representar la voluntat d'internacionalitzar aquest desig d'autodeterminació.

 

 

   Cada quan de celis esdevé quelcom que fa aturar la historia d'un poble; tal cosa acaba d'ocórrer durant la celebració de la Festa Nacional de Catalunya d'enguany. Em voleteja pel cap la idea que la Via Catalana és una petita revolució, essent així que tota revolució més que una acceleració de la historia és, més aviat, una aturada sobtada en el temps per tal que els ciutadans i ciutadanes d'un poble gaudeixin de l'oportunitat d'exercir una profunda i transcendent reflexió: decidir el camí més adient, decidir el seu futur com a societat i com a nació. Totes les revolucions emocionen a tothom perquè mouen sentiments. Les revolucions violentes mouen els sentiments de la ira i la ràbia desfermada, i, tenen, gairebé sempre, un trist i dolorós final; les revolucions pacífiques, en bescanvi, mouen els sentiments de la tolerància, la solidaritat, l'esperança, i, sobretot, la il.lusió, i tenen sempre un feliç i joiós final (Mahatma Gandhi a l'Índia, la revolució dels clavells a Portugal, la cadena humana als països bàltics l'any 1989, etc.) Aquesta petita revolució de l'onze de  setembre  d'enguany,  "la petita revolució groga", ha emocionat perquè hem vist una munio de persones unides amb les mans; no ha estat un fet allunyat de les nostres llars que hem vist com quelcom aliè a les nostres preocupacions i neguits, ans al contrari ha despertat en tothom el sentiment de la il.lusió. El filòsof francés Blas Pascal escriví al segle disset: "L'home té il.lusions, així com l'ocell té ales, això és el que el sosté". Aquesta és la gran virtut d'aquesta petita revolució. L'Assemblea Nacional Catalana ha aconseguit despertar aquest noble sentiment entre una majoria de ciutadans ofuscats, des de fa temps, per aquesta crisi tan perllongada com estranya. A hores d'ara han assolit aturar la historia; demà caldrà que els poders establerts cerquin, d'una manera consensuada, la fórmula més adient per tal que el poble català decideixi el seu futur, per la qual cosa caldrà que els polítics -els de Catalunya i els de l'Estat espanyol- mitjançant un pacte de renuncia a la confrontació i, sobretot, l'abandonament de l'immobilisme actual per part d'alguns polítics d'aquí i d'allí, facilitin els instruments adients per tal que el  poble pugui expressar la seva opinió, i, demà passat caldrà que pogués triar a través dels seus representants en unes eleccions on estiguin representades totes les opcions -no tan sols dos- quina forma d'Estat propi vol, sense barrar el pas a cap legítima opció: Estat Català Independent, Estat Lliure Associat, Estat Federal, Comunitat Autònoma amb pacte fiscal o qualsevol altra forma d'Estat que es pugui plantejar. Aquesta petita revolució ha aturat la història, i, tot evocant la història, caldria que el poble català , arribat el moment, decidís tot recordant les paraules del primer president de la República Catalana, en Francesc Macià, que en la seva solemne proclamació el dia 14 d'abril de 1931, amb veu alta i clara digué: "Per Catalunya, pels altres pobles d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i tots els pobles, catalans, sapigueu ser dignes de Catalunya".

 

Més acomiadaments de treballadors públics a la Bisbal

   Aquest article ha estat publicat a la secció Comarques-Baix Empordà del DIARI DE GIRONA, el dimecres dia 7 d'agost de 2013.

   L'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà té previst acomiadar tres educadores de l'escola infantil "El Tren Petit". L'estiu passat l'equip de govern municipal (PSC i CiU) ja va acomiadar uns quants treballadors públics d'aquesta mateixa escola infantil, de l'hospital geriàtric, del servei municipal de Medi Ambient i de la Policia Local. Està clar que l'equip de govern municipal bisbalenc està posant en pràctica una política de degoteig continuat d'acomiadaments de treballadors públics municipals.

                    La llar d'infants municipal de la Bisbal "El Tren Petit". Fotografia de Marc Martí.

   Els darrers temps es parla molt al nostre país de crear estructures d'Estat - tan sols es parla -, la qual cosa estaria bé si totes les Administracions Publiques de Catalunya es comprometessin no tan sols a crear de noves sinó, més aviat, a mantenir les existents. Sóc del parer que aquesta política que apliquen molts Ajuntaments d'acomiadaments de treballadors públics que són la base funcional de serveis públics municipals de carácter bàsic - Escoles infantils, hospitals geriàtrics, serveis de seguretat ciutadana, etc. - a més de minvar la qualitat dels mateixos, fent una mena d'estafa als soferts contribuents, ajuden a potenciar unes estructures d'Estat centralitzador que han quedat, a hores d'ara a Catalunya, del tot obsoletes: les Diputacions Provincials. Aquesta política de molts Ajuntaments catalans, com el de la Bisbal, de desmantellament de serveis públics acabarà, a poc espai de temps, per engrandir, de manera exponencial, les competències de les Diputacions Provincials i, per tant, el seu poder polític, en detriment dels Consells Comarcals, que es veuran abocats a la inevitable desaparició.
   El filòsof francès Blas Pascal escribí al segle disset: "L'home té il.lusions així com l'ocell té ales, això és el que el sosté". Hi ha quelcom de bo en el procés sobiranista que fa un temps s'engegà al nostre país: ha aconseguit crear il.lusió a la ciutadania, enmig d'un estat d'ànim depriment d'allò més per causa d'aquesta crisi tan perllongada com estranya. Ha estat fruit del treball obstinat d'un sector civil que creu, amb sinceritat, que aquest país necesita un canvi per tal de superar la crisi; a aquest ja, imparable moviment, s'apuntaren a cop descuit alguns partits polítics que, tanmateix, van descubrir una salvació en una determinada contesa electoral.

   Ara bé, sóc del parer que aquesta il.lusió generada hauria d'ésser potenciada per totes les Administracions Publiques catalanes, àdhuc les municipals. No és suficient col.locar una senyera o una esteleda - o totes dos - a l'entrada del poble; cal generar un bon estat d'ànim col.lectiu a les poblacions; cal començar novament a fer inversions públiques, cal potenciar novament els serveis públics, cal crear novament ocupació pública, cal donar l'exemple i, a més, totes les ajudes necessàries als empresaris per tal que comencin novament a contractar, cal tenir cura novament dels nostres treballadors públics, que serán els sostenidors d'un futur Estat sobirà que els ciutadans y ciutadanes de Catalunya haurien de poder decidir si pren la forma d'Estat Català Independent, Estat Federal, Estat Lliure Associat o Comunitat Autònoma.
   Algú podrá dir que no es pot perquè no n'hi ha diners; sóc del parer que si es vol sí es pot, perquè si fins ara hi ha hagut diners per a rescatar els bancs, a partir d'ara hi ha d'haver diners per a rescatar els ciutadans.
   Ho torno a dir clar i català: si es vol, sí es pot.



 

Per què no ragen les fonts de Salt?

   Aquest article ha estat publicat a la secció de comarques (Girona, Salt i Sarrià) del DIARI DE GIRONA el dimarts dia 23 de juliol de 2013.

   A Salt hi ha un munt de fonts públiques que no ragen des de fa dos anys, en concret des que l'anterior govern municipal decidís tallar el subministrament d'aigua amb diferents argumentacions, essent la més emprada la de prevenir la presència del mosquit tigre.

   No deixa de ser sorprenent com els ciutadans ens habituem a les imposicions interessades dels poders públics quan aquestes no ens afecten d'una manera directa; si més no, acabem confiant que alguna associació o plataforma aixequi la veu per queixar-se, en nom nostre, de les injustícies envers els sectors més desfavorits de la societat.

 

   Em voleteja pel cap la idea de què el mosquit tigre no té res a veure amb la vertadera intencionalitat que s'amaga darrera la decisió de l'anterior govern municipal de Salt, mantinguda per l'actual, de tallar el subministrament d'aigua a les fonts publiques del municipi saltenc. No descobriré res de nou si dic que la majoria de ciutadans i ciutadanes del municipi són immigrants, el sector més castigat per les terribles conseqüències d'aquesta crisi tan perllongada com estranya: atur, desnonaments, pobresa extrema, fam ... Moltes d'aquestes famílies están patint, des de fa molt temps, per part de la companyia d'aigües -empresa de capital majoritàriament privat- talls en el subministrament d'aigua perquè no poden pagar els rebuts. L'única alternativa de què disposaven era anar a recollir aigua a una font pública. Si aquesta peremptòria solució és negada per l'Ajuntament, quina alternativa els resta?

   Tal vegada a totes aquestes famílies humils que els han tallat el subministrament d'aigua a casa seva no els mati un mosquit tigre gràcies al govern municipal - l'actual i l'anterior- però tal vegada les mati la set. No resulta vergonyosa l'actitud del govern municipal de Salt?

   Un governant municipal té dret a negar-li l'aigua d'ús públic -un dret universal- als seus ciutadans i ciutadanes?

   Un governant municipal té dret a negar-li als seus ciutadans i ciutadanes el dret a rentar-se les mans a la via pública?

   Un governant municipal té dret a negar als seus ciutadans i ciutadanes, siguin adults, infants o vells, a beure aigua lliurement a les fonts públiques?

   Sóc del parer que aquesta crisi tan perllongada com estranya és una crisi, tanmateix, de prioritats en els nostres governants municipals, essent així que la fàcil excusa del mosquit, tot i que sigui feroç d'allò més com un tigre, no convenç gairebé a ningú.

 

Flors de felicitat a Girona

   Aquest arcticle ha estat publicat el divendres dia 17 de maig de 2013 al DIARI DE GIRONA.

 

   Essent així que parlo de les flors, aquest post el dedico a totes les amables lectores. Una flor és allò que existeix a la natura que més se sembla a una dona; és la bellesa del Món, perquè res n'hi ha més bonic que ésser nena, xicota, muller, mare i àvia; res n'hi ha més bonic que ésser dona en aquest Món.

 

   Un foc provocat va desfer el muntatge de Temps de Flors a la Plaça dels Jurats a la ciutat gironina. Un munt de palets quedaren calcinats en un tres i no res. Per bé d'aquella estranya casualitat que el destí reserva, cada quan de celis, a les obres fetes per l'home, aquest muntatge s'anomenava "Sortir-se'n". Els membres d'Actua Arquitectes, creadors del muntatge, després de la decepció, desil.lusió i comprensible indignació dels primers moments, saberen reaccionar d'allò més bé i, a empentes i rodolos, transformaren les restes del naufragi, àdhuc les cendres, en un muntatge de bell nou. El missatge, tot i la degradació dels colors originals, ha estat el mateix: "Sortir-se'n".

 

 

 

   Un missatge positiu que s'extrau de la totalitat dels muntatges florals a la ciutat dels quatre rius; per cert, el pont de ferro o pont de les peixeteries velles -el pont d'Eiffel- s'ha abillat d'allò més, i tothom que el travessa frueix de la sensació d'estar dins una mena d'estança urbana amb una singular paret de bonic vitrall. Els Banys Àrabs, des que es bastiren el 1194, acollits dins un magnífic edifici d'estil romànic tardà, tothora han intentat imitar els banys musulmans del nord d'Àfrica. Durant aquests dies han estat envaïts per un exèrcit tan pacífic com poderós: les flors; i sense cap vessament de sang s'han transmutat en acollidors patis cristians. Està clar que les flors ho canvien tot; disposen de l'intangible poder de transformar la grisor d'un dia ombrívol, el neguit per l'esdevenidor insegur, el dolor per la mort, tot ho transformen en alegría, vida i color.

   El físic i escriptor americà Benjamin Franklin escribí al segle divuit: "La felicitat humana generalment no s'aconsegueix amb grans cops de sort, que poden ocórrer poques vegades, sinó amb petites coses que ocorren tots els dies". Vet aquí el misteri de la felicitat: fruir de les petites coses de cada dia. I, ara a la primavera, succeeixen petites coses que tenim tothora al nostre abast: un concert, a sol i serena, d'un munt de pètals, pistils i cor.roles, capaç d'atreure, àdhuc, l'atenció de les treballadores abelles, tan ocupades com están elles sempre.

   Durant aquest dies de Temps de Flors podríem extreure de tot plegat una petita conclusió: Les flors són petites coses que ocorren cada dia, i, que ens ajuden a retrobar la felicitat perduda per causa d'aquesta crisi tan perllongada com estranya; si sabem gaudir-les amb una neta mirada, de ben segur que altre cop ens en sortirem, tant de bo.

   



Joan Sans i els dolços "Bisbalencs"

   Aquest article ha estat publicat el dilluns dia 29 d'abril de 2013 al DIARI DE GIRONA.

   No fa pas gaire que en Joan Sans ha pres el camí cap al Cel. D'antuvi, no faig cap errada si afirmo que en Joan Sans ha estat el pastisser per antonomàsia de La Bisbal d'Empordà. Hi ha un pastís que ideà el seu pare, en Modest Sans, l'any 1932, i que ell, amatent, ha estat elaborant durant anys i panys tot conservant la recepta original: el "Bisbalenc". A hores d'ara és conegut arreu d'Europa, àdhuc més enllà del mar.

   Aquestes postres de full, cabell d'àngel, sucre i pinyons són el llegat que deixa al seu fill Jordi en l'escalfor de l'obrador i a la seva filla Anna en la lluentor de l'acollidora botiga. De ben segur que els seus quatre fills: Jordi, Anna, Joan Maria i Maria Àngels, cada vegada que mirin un "Bisbalenc" veuran les mans del seu pare estimat.

 

 

   Recordo en Joan Sans al seu establiment, vestit de blanc com un borralló de neu, tothora dispensant una conversa afable d'allò més. Li plaïa obsequiar els clients habituals amb uns pastissets, que estaven elaborats amb xocolata tot imitant un petit semàfor; suposo que la idea brollà de tant mirar, a través de l'aparador, la cruïlla de la carretera. En Joan Sans ha estat un enamorat de la dolçor i, ensems, de la lluïssor; ho delaten les formoses llànties que guarneixen els sostres de l'habitacle familiar, i els fanals que abillen la façana de sa pastisseria. La lluminositat esdevinguda art era una de les seves grans passions. L'altra era fer el bé. El filòsof francès René Descartes escriví al segle XVII: "El bé que hem fet ens atorga una satisfacció interior, que és la més dolça de totes les passions".

   En Joan Sans, habituat a treballar la dolçor, a palpar-la amb les seves pròpies mans, fruïa fent el bé, i el seu cor fou el cau d'aquesta dolça passió. Tothom que el conegué en pot donar testimoni. Se n'ha anat una persona amb un gran cor, fa poquet em digué la meva filla, que ha servit molts pastissos a Can Sans els caps de setmana, mentre es pagava la seva particular passió per ésser mestra d'infants, i m'ho digué alhora que, per un bonic instant, una llàgrima compartírem.

   En Joan Sans es gaunyà, per nombrosos mereixements, el tractament de senyor; a La Bisbal d'Empordà tothom el coneixia com el senyor Sans, un tractament que no li fou concedit per una mena de lloança mal entesa, més aviat pel respecte que li és lliurat a una persona per causa de les seves bones accions. La seva gran religiositat li donà la força per tal de fer el bé, d'una manera anónima i, tanmateix, pública; a l'albada de la democràcia, des de l'Ajuntament, serví els seus veïns. Ell va saber entendre que el país, això que anomenem Catalunya, més que una nació o una bandera és un sentiment; va saber entendre que Catalunya és una munió de persones que, per sobre de tot, tenen el ferm propòsit d'educar els seus fills i els seus néts en els valors del treball, l'esforç, el respecte i l'amor pels altres. A hores d'ara en Joan Sans -el senyor Sans- roman allí a dalt del Cel, tot satisfet per haver exercitat la més dolça de totes les passions: fer el bé als altres.

 

"Escraches" a Girona

   Aquest article ha estat publicat el dimecres dia 17 d'abril de 2013 al DIARI DE GIRONA.

 

   No fa pas gaire que la Plataforma d'afectats per les hipoteques (PAH) ha encetat, a les contrades gironines, una campanya anomenada "escrache", com a suport a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que, amb el triple de signatures necessàries, aconseguí que entrés al Congrés dels Diputats espanyol, la qual aposta per aturar de manera inmediata els desnonaments, la implantació de la dació en pagament retroactiva i el lloguer social.

   El mot argentí escrache es tradueix al català per escarni, escarniment o escarnot. En Pompeu Fabra, filòleg autodidacta català, que demostrà, amb escreix, una habilitat singular per descriure, d'una manera acurada, els mots catalans, escribí en un llibre gruixut d'allò més que escarni significa burla amb què hom tracta de cobrir de ridícul. D'antuvi, es fa palès que les PAH arreu de l'Estat español han aconseguit, a més de retornar l'esperança a milers de famílies víctimes d'una crisi económica causada, entre d'altres, per les males pràctiques, àdhuc la usura i les estafes, i, al cap i a la fi, la cobdícia desbrocada de moltes entitats financeres, han aconseguit a més -dic- que el mot escrache o escarni sigui a hores d'ara d'ús habitual.

 

  

   A part les dades i tomades que han esdevingut al voltant d'aquesta modalitat de protesta i reivindicació ciutadana, em voleteja pel cap un munt d'exemples d'escarnis fets pels poders polítics al conjunt de la ciutadania. Escrache o escarni és prometre, a bombo i plateret, en campanya electoral que mai s'apujarien els impostos, i tot seguit d'assolir el poder, apujar-los. Escarni és amenaçar amb sancions i embargaments a qui pagui un euro de meys a la Hisenda Pública i, alhora, amnistiar, de manera gentil d'allò més, els grans defraudadors. Escarni és prometre acabar amb la xacra de l'atur, i, en assolir el poder, imposar una reforma laboral que facilita i abarateix els acomiadaments, originant més atur. Escarni és fer ulls clucs -governs d'un signe polític o d'un altre- durant anys i panys als enganys per part de moltes entitats financeres envers jubilats amb aquesta aberració de les preferents. Escarni és romandre de braçós creuats mentre el Tribunal Europeu dictamina que la Llei Hipotecària espanyola és injusta i abusiva. Escarni és elaborar una mena de pedaç per tal de fer creure a l'opinió pública que es té la intenció d'aplicar una moratòria als desnonaments, quan, en realitat, s'imposen una pila de requisits pels quals gairebé ningú es pot acollir a la moratòria. Escarni és permetre que milers de famílies humils vagin al carrer mentre arreu de l'Estat espanyol milions d'habitacles romanen buits. Escarni és donar l'equena a la pròpia consciència i, amagant-se derrere la gran coartada de la disciplina de vot del partit, prémer el botó vermell del menyspreu a gairebé un milió i mig de persones i a moltes més que, indignades, exigeixen una solución o, almenys, una esperança. Escarni és ...

 

 

I els camions per Pont de Molins què?

   Aquest article ha estat publicat el dimarts dia 2 d'abril de 2013 a la secció de comarques - Alt Empordà del DIARI DE GIRONA.

 

   El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, ha anunciat que els camions de gran tonatge deixaran de pasar per la N-II entre Maçanet de la Selva i la Jonquera el proper dia 19 d'abril. Tanmateix ha dit que els transportistes que no compleixin la prohibició podrán ser sancionats amb una multa de 500 euros, a la travessera de Bàscara la restricció de pas serà "absoluta" i a la resta de trams es permetrà que els camions hi passin en casos puntuals.

   Sóc del parer que, tot i que, sembla ser que aquest esgarrifant problema que ha planat durant anys i panys sobre els pobles pels quals passa aquesta via anomenada "carretera de la mort", està a punt de solucionar-se, malgrat això, no anem bé en aquest país! I dic que sembla ser que està a punt de solucionar-se perquè la conselleria va anunciar, fa temps, que la data límit seria el 2 d'abril, i ara ha d'ésser que no, endarrerint-la fins al 19 d'abril. És públic l'afecció dels nostres governants a anar-hi marcant, de manera continuada, dates "límits" al calendari.

 

 

   De totes maneres, és just reconèixer l'excel.lent tasca per tal de resoldre aquest sempitern problema que ha fet el conseller Santi Vila, en poc temps, des de la seva recent presa de posessió com a conseller de Territori, tot i que, tanmateix és just reconèixer que, tal vegada, el mèrit ha d'estar concedit als veïns i veïnes de Bàscara que, durant una pila de dies han fet concentracions al municipi, amb el suport de veïns i veïnes de municipis pròxims com Garrigàs i Pontós.

   I dic que no anem bé en aquest país perquè és descoratjador que, per tal que els nostres governants -siguin del color polític que siguin- es belluguin, el poble es vegi obligat a fer manifestacions i a tallar carreteres. I a més, que el responsable polític de torn que, per fi, doni un xic de solución, hagi de ser fill de la contrada. No anem bé en aquest país!

   Si, per fi es barra el pas als camions per la N-II, i no ens trobem amb una altra data límit marcada al calendari per "motius tècnics", que tal vegada sigui en realitat "per interessos econòmics", vindrà un gran greuge amb un altre poble afectat: Pont de Molins. Perquè la restricció de pas serà "absoluta" a la travessera de Bàscara i no a Pont de Molins? O tal vegada no existeix perill a Pont de Molins? O tal vegada es fa perquè els veïns d'un municipi han lluitat i els de l'altre no?

   Els veïns de Pont de Molins ja han anunciat que, a partir del 15 d'abril, s'uneixen a les protestes.

   El conseller Santi Vila no s'ahauria d'estranyar gens, essent així que la lluita veïnal que es pot engegar a Pont de Molins tindria, ara, la seva guspira en aquest -en aparença- petit error del conseller. Està a temps de rectificar i obrar en justicia: la restricció de pas "absoluta" s'hauria d'aplicar a tots i cadscun dels pobles pels quals travessa la "carretera de la mort". Sóc del parer que si no es fa així mai anirem bé en aquest país!



La nova Biblioteca de la Bisbal, aturada

   Aquest article ha estat publicat el dimarts dia 19 de febrer de 2013 al DIARI DE GIRONA.

   Les obres de la nova Biblioteca Comarcal de la Bisbal d'Empordà romanen aturades des de fa molt temps. Allò que havia d'ésser l'orgull dels bisbalencs i bisbalenques, i, per afegitó, de tots els ciutadans de la comarca del Baix Empordà, ha esdevingut un edifici a mig bastir envoltat d'un munt de maleses, que són el nial de colobres i, àdhuc, rates i ratolins. Ha esdevingut una façana de finestrals de vidre immensos d'allò més, envaïts des de fa temps per l'angoixant tristor de l'abandó més immens tanmateix. Uns murs de material modern que el pas del temps, davant els nostres colpits ulls, embruteix i, àdhuc, comença a rovellar.
 

 

Tot passejant pel seu voltant, cada quan de celis m'aturo per un instant i, afligit, penso que aquesta crisi tan perllongada com estranya tal vegada ho és perquè, en el fons, fou originada per una crisi més profunda i perniciosa: la crisi dels valors. Durant anys i panys hem viscut tots plegats influenciats per la cultura del guany dels diners amb el mínim esforç, la cultura de l'assoliment fàcil dels luxes amb diners prestats per uns senyors encorbatats, que ens parlaven de coses inentel.ligibles, però ben sonants. I ara que tot corre a tota brida pendent avall, ens adonem que, malauradament, vivíem dins un gran castell de fum.

   Quan m'aturo, per un instant, davant d'aquesta façana morta m'adono que els nostres representants municipals es van equivocar en transmutar l'objectiu últim d'un ajuntament, que és el servei públic als seus ciutadans i ciutadanes, en un simple camp de batalla utilitzat per a les seves disputes polítiques, àdhuc, personals.

   Quan m'aturo, per un instant, davant d'aquesta façana ennegrida i abandonada, que havia d'ésser la gran casa de la cultura, l'educació i el saber, veig a la clara les conseqüències d'aquestes trifulgues entre polítics municipals a la Bisbal.

   En una época vesánica com l'actual on la inmensa majoria dels governs europeus prioritzen les retallades als serveis socials en favor de l'ajuda pública als bancs i caixes que, per les seves males practiques del passat, originaren la crisi financera més gran mai vista, en una modesta capital de la comarca del Baix Empordà, el seu anterior alcalde -vaig escriure fa un temps-, en Lluís Sais (ERC), va tenir el coratge de desencallar el projecte de la nova Biblioteca Comarcal de la Bisbal, travat durant anys i panys per causa d'estèrils discussions sobre la seva ubicació, i bastí els murs que ara observem amb preocupació. Tant de bo l'actual alcalde, l'Òscar Aparicio (PSC), tingui el coratge d'acabar-ho; tant de bo!



El TAV a Girona i les coses provisionals

  Aquest article ha estat publicat al DIARI DE GIRONA  el dissabte dia 26 de gener de 2013.

   No fa pas gaire que es va inaugurar a bombo i plateret la línea ferroviària del tren d'alta velocitat (TAV) entre Barcelona, Girona i Figueres. Les més altes autoritats de l'Estat español i de la Generalitat de Catalunya escenificaren de manera solemne un gran triomf assolit per les respectives administracions públiques actuants. Allò que van dir sembla ser que és allò que quedaba bé de dir al bell mig del triomf de la velocitat i la modernitat.

   Ara bé, tot observant la crua realitat al seu voltant, em voleteja pel cap la idea que, ans al contrari, estaven escenificant -tal vegada sense adonar-se'n- un gran fracàs. La pressa del Govern d'en Rajoy per tal d'inaugurar un servei ferroviari endarrerit des de fa molt de temps no fa res més que demostrar que, d'una manera tàcita, reconeixen la seva impotència per portar a bon terme tot el projecte inicial del TAV.

   Penso que el TAV no hem de jutjar-lo com si es tractés d'un tren de mitja distància o rodalies; a causa precisament de la seva alta velocitat, és un tren de llarga distància. I precisament aquí rau, segons el meu parer, el gran fracàs d'aquesta solemne inauguració. Després d'una pila d'anys i un munt de diners esmerçats, els governants de torn no han estat capaços de fer arribar, d'una volada, i en el temps previst, el TAV des de Barcelona fins a París. I, a més a més, al bell mig del trajecte han deixat un paisatge desolador d'obres a mig fer. On està l'estació de la Sagrera que devia estar enllestida fa anys i panys? On està la magnífica estació nova de Girona? On està aquella promesa millora urbanística a la ciutat gironina a causa de la supressió de les vies elevades del tren convencional? És una infraestructura ferroviària que està condemnada a la provisionalitat.

   L'enllaç de l'estació del tren convencional a Girona per tal d'anar a pujar al TAV s'ha solucionat amb un passadís tapat amb unes parets opaques, no fos el cas que els viatgers s'adonin amb els seus propis ulls que gairebé tot estar per fer. D'una manera alegre s'havia posat data de caducitat a les molèsties causades per les obres als veïns de la zona; eren unes molèsties provisionals. Tot i així s'està demostrant que la política d'austeritat que el Govern d'en Rajoy, sota les recomanacions de Brussel.les dictades pel Govern alemany, està convertint la provisionalitat en quelcom permanent.

   Ens prometeren que les retallades en serveis socials serien provisionals, que les pujades d'impostos serien provisionals (després d'afirmar i prometre en campanya electoral que mai els pujarien), que el gran sacrifici que exigien a la ciutadania seria tanmateix provisional; però la realitat fa palès que la inicial provisionalitat poc a poc s'ha transformat en permanent. Els nostres governants -els d'ara i els d'abans- han omplert el país d'obres a mig fer, perquè pensaven que uns creixents ingresos conjunturals provinents del boom immobiliari esdevindrien estructurals, és a dir, inacabables en el temps; i ara tots plegats estem patint les conseqüències d'aquell greu error i d'aquella bogeria originada per una avarícia col.lectiva. No van saber aturar-ho tot a temps, ni tan sols van saber aturar a temps les corrupteles polítiques al voltant d'allò que es va anomenar com el "gran pelotazo". Massa sobres i sobresous! Ara el país s'empobreix a tota brida, a tanta velocitat com la que assoleix aquest TAV. Tal vegada s'ha inaugurat precisament ara perquè no ens doni temps a veure-ho. Qui sap!

 

El petit Marc de la Bisbal i la solidaritat

   Aquest article ha estat publicat el passat dilluns dia 7 de gener de 2012 al DIARI DE GIRONA, i pretén ésser un humil homenatge a la memòria del petit Marc de la Bisbal.

   El petit Marc de la Bisbal no fa pas gaire que ha escomès el dolç camí cap al Cel. Durant força temps tots plegats hem omplert de taps una esperança; per mitjà de la constància, com unes formiguetes, menuts i grans, amb els nostres petits taps hem atapeït de tones de pes la il.lusió de contemplar el seu somriure; amb la fe generada per la força de la unió hem aconseguit que el petit Marc i sa familia hagin assolit, durant un preuat temps, la felicitat.
 

 

   El petit Marc, a hores d'ara, aquí ja no hi és; tal vegada no hi ha el seu petit i desvalgut cos, tal vegada no hi ha el seu petit patiment; tal vegada no hi ha el seu silenciós plor, tal vegada no hi ha el seu alegre joc d'infant, tal vegada no hi ha el seu bonic somriure; malgrat tot, i ho escric mentre una llàgrima cau sobre aquestes lletres, aquí, a cadascuna de les nostres llars, restarà per sempre més una gran lliçó del petit Marc i sa familia. Sóc del parer que ens han donat una lliçó extraordinària a tots plegats. Els seus pares han tingut l'arrencada de moure cel i terra per salvar la seva vida, i ell, tot agraït, els ha obsequiat amb un somriure. Els seus pares han demanat, a sol i serena, una ajuda que els retornés l'esperança; han organitzat, han abraçat, ... Ho han fet tot i més pel petit Marc, i han assolit una fita important d'allò més, essent així que han unit una munió de persones per tal d'aconseguir l'objectiu més transcendent que pot haver-hi en aquest món: salvar la vida d'un infant. Sí, verament ens han donat una gran lliçó.

   L'escriptor Severo Catalina escribí al segle dinou: "L'esperança és un arbre florit que es balandreja d'una manera dolça d'allò més per l'alenada de les il.lusions". Tal vegada d'aquesta gran lliçó que ens han donat el petit Marc i sa familia haurem d'aprendre que els petits taps que, dia rere dia, guardem en una capsa, són les petites il.lusions que balendregen l'eperança d'assolir un món millor; tal vegada aquests petits taps ens ajudin a veure una llum dins el fosc túnel d'aquesta crisi tan perllongada com estranya; tal vegada aquests petits taps ens faran descobrir l'estimulant llum de la solidaritat; tal vegada la unió de tots plegats sota aquesta llum ens faci copsar d'aquest túnel el seu final. Mentrestant no permetré que s'aturi la meva voluntat de guardar, dia rere dia, petits taps. La meva capsa, a hores d'ara, té un petit rètol on, temps enllà, vaig escriure: "Pel petit Marc"; tal vegada algún dia hagi d'escriure un altre nom d'un altre infant, tot i que mai m'oblidaré de qui, des d'allí a dalt del Cel, ens mira tothora amb un bonic somriure: el petit Marc de la Bisbal.