Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 25 de juliol del 2012

El petit Marc de La Bisbal i la força d'un tap

   Aquest article ha estat publicat al Diari de Girona el passat dia 16 de juliol de 2012.


   En Marc és un nen de tres anys que viu a La Bisbal d'Empordà. Fa un any li van diagnosticar un tumor maligne al cervell. Des de llavors ha estat operat en diverses ocasions a l'hospital de la Vall d'Hebron. Els pares, per tal d'atendre el seu fill, que està ingressat a l'hospital, viuen tot l'any a Barcelona, per la qual cosa s'han vist obligats a deixar la feina.
   No fa pas gaire s'ha engegat una campanya solidària per tal d'ajudar-los. S'estan recollint taps de plàstic de qualsevol tipus d'envàs, ja sigui de servei domèstic (productes de neteja, esprais, ampolles d'aigua, llet, refrescos, etc.) o d'ús industrial, per tal d'amuntegar unes tones i vendre-les a una empresa de reciclatge. Els punts de recollida estan ubicats en un munt d'establiments comercials, entitats, associacions i col.legis que col.laboren a La Bisbal d'Empordà i rodalies i, igualment, en alguns establiments de Palafrugell, l'Escala, Sant Antoni de Calonge, Tossa de Mar, Caldes de Malavella, Fornells de la Selva, Bellcaire d'Empordà, Sant Feliu de Boada i Sant Joan de les Abadesses.
   L'historiador i assagista britànic Thomas Carlyle va escriure al segle XIX: "Quan els homes es reuneixen per tal d'aconseguir un objectiu, descobreixen que poden assolir tanmateix altres fites, la consecució de les quals depèn de la seva mútua unió". Aquest tipus de campanyes solidàries que, gràcies a la senzillesa en la seva participació s'estan estenent arreu del nostre país, ens empenyen a pensar que una virtut arrelada d'allò més al cor de l'ésser humà és la solidaritat. I jo, personalment, quan ho penso, per un instant se m'encén en un fosc raconet del meu cervell una esquifida llumeneta, que m'ajuda, tal vegada, a veure la fi d'aquest llargarut i inacabable túnel d'aquesta crisi econòmica tan perllongada com estranya que tots plegats estem patint.
   De vegades les coses petites frueixen d'una força insospitada. S'ha vist al llarg de la història de la Humanitat. En Mahatma Gandhi, a l'Índia, tot fent ús de quelcom tan petit i insignificant com el gest d'asseure's al terra de la via pública pacíficament, quan fou seguit per milers i milers de ciutadans, assolí la independència del seu país, tot doblegant al poderós Imperi Britànic. Sí, de veritat les coses petites de vegades ajuden a assolir fites d'allò més grans. El tap de plàstic és un exemple a la clara. Vés per on un estri tan petit i insignificant que, des de sempre, pensàvem tots plegats que tan sols servia per tapar un envàs, ara, de sobte, ens adonem que, en unir-se les persones per aconseguir una fita, pot servir per allò que hi ha més important al món: salvar una vida humana, salvar la vida d'un infant. Aquesta és la força d'un tap, d'un petit tap. El nen Richi de Palamós, que amb sis anys pateix un medul-loblastoma, un tipus de càncer molt agressiu que requereix un tractament molt especialitzat a Boston, junt amb la seva famíla saben d'aquesta fortalesa, essent així que la campanya de taps solidaris engegada fa un temps està essent tot un èxit.
   En aquest país amoïnat per causa d'un atur d'escàndol, per causa de la corrupció que envaí moltes institucions, per causa de les males pràctiques dels responsables d'algunes entitats financeres tolerades àdhuc pels governs, a causa d'unes inacabables i injustes retallades als serveis públics essencials com la Sanitat i l'Educació, a causa d'una retallada encoberta als ingressos d'un dels sectors més febles de la societat, els pensionistes, a través de l'euro per recepta i l'anomenat copagament farmacèutic, a causa d'una retallada generalitzada del poder adquisitiu dels treballadors i treballadores que encara gaudeixen de la sort de mantenir el seu lloc de treball, per l'augment de l'IRPF i la futura pujada de l'IVA, a causa del futur acomiadament d'un munt de treballadors públics que originarà de ben segur un efecte comunicant al sector privat, a causa al cap i a la fi d'una política governamental centrada tan sols a arranjar les finances públiques i de les entitats financeres amb els ulls fixos en aquesta parenta llunyana que ha vingut de sobte a viure a les nostres llars, "la prima de risc", en aquest país que no rutlla ni gens ni mica, de debò causa una immensa satisfacció saber que quan ens unim tots plegats podem aconseguir un objectiu d'allò més important: salvar la vida d'un infant, tot i que sigui mitjançant la força d'un petit i insignificant tap, i tal cosa m'empeny a pensar que tal vegada podrem, algun dia, assolir altres fites, com la consecució d'un canvi d'ànim col.lectiu que ens esperoni, a través de la confiança, a reactivar nosaltres mateixos l'economia, per mitjà d'un consum responsable. I aquí tenen una tasca fonamental, un cop més, les dones, essent així que quan elles prenguin la decisió d'arraconar un xic la intel.ligent i necessària prudència, i tornin a consumir, llavors haurem arribat a l'inici de la fi d'aquest llargarut i inacabable túnel d'aquesta crisi econòmica tan perllongada com estranya.

dissabte, 14 de juliol del 2012

Construir vivendes novament a Girona

   Aquest article ha estat publicat al Diari de Girona el passat divendres dia 15 de juny de 2012.


   Un promotor madrileny, en Ginés Paredes, està construint tres nous blocs de vivendes a Domeny Nord de Girona, en concret al carrer Cartellà. La inversió s'eleva a 26 milions d'euros i la creació de llocs de treball és de 80 directes i 150 d'indirectes; la majoria s'han cobert amb gent del mateix barri. A banda d'aquests 88 habitatges nous que s'estan bastint, preveu encetar properament les obres de 65 habitatges al municipi de Salt, al preu que marqui el mercat i els clients.
   En aquesta etapa de la crisi econòmica que, des de fa temps, tots plegats estem patint, és xocant que aquesta iniciativa empresarial salti als mitjans de comunicació com a notícia. Fa anys, quan la febre constructora envaïa totes les contrades del nostre país, no hauria merescut l'atenció de ningú. Ara, en canvi, mereix que obrim de bat a bat els ulls, i, esbossem almenys un gest d'admiració. Fa anys, quan els habitatges es venien com el pa en una fleca, bastir vivendes era la cosa més fàcil i fer-ho ara és més difícil que agafar la lluna amb les dents. Observar uns paletes bastint un bloc de vivendes fa, àdhuc, goig. Fa anys, quan s'enllestia una obra i, tot seguit, es comprava el solar vorer pel doble del preu per tal de seguir construint més i més vivendes, i l'entitat financera taxava d'una manera alegre d'allò més, concedint hipoteques pel 125 per cent del seu valor a uns terminis d'un munt d'anys, amb la simple garantia d'un esquifit contracte laboral temporal, encetar un nou bloc d'habitatges ni per caualitat era notícia, fins al punt que les grues formaven part del paisatge urbà. Fa anys, quan les autoritats polítiques y governamentals no mostraven cap diligència en el control del preu, més aviat per causa d'un interès recaptatori, l'especulació immobiliària era, àdhuc, tolerada pels governs i per la societat. La bombolla s'inflava perquè amb la hipoteca del 125 per cent, a més a més, ens compràvem el cotxe tot terreny, el televisor de pantalla plana, els mobles de la cuina, el frigorífic, i a més a més, l'animal domèstic de companyia. Vivíem al paradís! Hi havia feina per a tothom i més; fins a l'extrem que van haver de venir nouvinguts des de països lluny enllà.
   Pensàvem llavors que aquella opulència desenfrenada mai tindria acabament. Tots plegats ens vam posar una interessada i confortable bena als ulls per tal de no parar atenció a un fet inevitable en la història de l'economia dels països capitalistes, quelcom tan senzill com que hi ha dos cicles econòmics que sempre es repeteixen: un cicle alcista o de "vaques grasses" i un cicle baixista o de "vaques magres". La duració del primer influirà en la duració del segon. Essent així que el boom immobiliari durà uns deu anys, ara per ara ens resten uns sis anys encara de "vaques magres". Si fa no fa el temps que necessiten les entitats financeres per vendre la seva gegantina cartera de vivendes embargades i, si fa no fa, el temps que així mateix necessiten per tapar els seus colossals forats, a la qual cosa estem col.laborant d'una manera solidària d'allò més tots els contribuents amb contínues injeccions de diners públics. Molts anys de retallades hi ha a l'horitzó, per tant. La prioritat és del tot clara: no ha de fer fallida cap banc ni cap caixa. Les Administracions Públiques pateixen una davallada d'ingressos i calen molts diners per complir aquest menester; què s'ha de fer? La solució en ésser tan senzilla s'està aplicant des de fa temps: retallar i tornar a retallar els serveis públics i els sous dels treballadors públics. Però ull viu! Tot és per salvar el país i per no acabar com Grècia.
   La por sempre ha estat l'eina més eficaç per anestesiar la indignació del poble. El silenci de la societat ha esdevingut en aquell endolcit sender per on han transitat uns pocs potentats per passar d'una bancarrota segura a la forçada salvaguarda del seu inesgotable poder econòmic.
   El poeta llatí Publi Siro escriví al segle I abans de Crist: "Al pobre li manquen moltes coses; a l'avar totes. Qui persegueix dues llebres no n'agafa ni cap ni una"
   L'ineluctable pas del temps ens ha demostrat que tots plegats vam perseguir moltes llebres, i totes se'ns van escapolir. A hores d'ara ens adonem que verament no és més ric qui més té, sinó més aviat qui menys necessita. Malauradament ho descobrim tard i de manera individual, essent així que allò que s'anomena societat sempre seguirà el ritme dels cicles econòmics. Al nostre país vam bastir més habitatges dels que ens calien, per una simple especualació alimentada per la cobdícia. Perseguíem moltes llebres alhora. Tot va esclatar en mil pedaços. I ens vam adonar que el nostre paradís fictici s'assentava sobre uns pilars de fum, uns pilars no bastits amb l'esforç, el treball, l'estalvi i l'educació, sinó amb tota mena de productes d'alta tecnologia financera que gaudien de noms gens intel.ligibles i difícils de pronunciar d'allò més.
   A hores d'ara ens crida l'atenció que algú construeixi unes vivendes, àdhuc observar els paletes que hi treballen fa goig. Vull pensar que tal vegada quelcom ha canviat en la nostra societat, vull pensar que tal vegada hem après que, en aquest món de mones que ens ha tocat viure, la vida no és un trosset de paper decorat d'allò més, la vida és treure el cap per la finestra a trenc d'alba i fruir del meravellós espectacle d'un sol lluent que neix dia rere dia. Quan, tots plegats, tal cosa aprenguem, tal vegada aquesta crisi tan perllongada com estranya se'ns acabi.
   

dimecres, 4 de juliol del 2012

La insubmissió als peatges a Girona (III)

   Aquest article és inèdit; no ha estat publicat enlloc.

   Tira peixet la gent que està fent un "No vull pagar"! Per ventura ha d'ésser una mena de dèria col.lectiva que esdevindrà en moda passatgera i fugaç? O tal vegada sigui el brou persistent de quelcom que està amerant, d'una manera ineluctable, en el subconscient d'una societat massa temps adormida i, malauradament, massa temps resignada? De bo que, a hores d'ara, no ho sé. La resposta està, com sempre, en l'inexorable pas del temps, o bé, tal vegada, en el vent, en concret en un vent gironí d'allò més: la tramuntana. L'escriptor del "Petit Empordà", en Josep Pla, escriví quelcom sobre aquest vent tan nostre: "En aquest país, hi fa molt de vent, i el vent produeix coses insospitades com aquesta de mantenir una llarga estona una fulla aixafada al vidre de la finestra".


   No tinc cap dubte que les persones quan són impel.lides pel noble objectiu de desfer una injustícia  (qualsevol injustícia) són capaces d'aconseguir allò més insospitat, con la nostra tramuntana. A hores d'ara, en aquest cas, es tracta d'aconseguir l'eliminació dels peatges d'unes autopistes, les concessions de les quals van acabar-se entre el 1998 i el 2004, quan les autopistes havien d'esdevenir gratuïtes. Allò que s'encetà amb una frase agosarada, que alguns podrien dir que és, àdhuc, subversiva, no és res més, al cap i a la fi, que una nímia demostració de què les persones quan fan pinya entorn l'objectiu d'acabar amb una injustícia, acostumen a sortir-se'n amb la seva. A hores d'ara es tracta dels peatges d'una companyia de dimensions colossals: Abertis; tot un gegant. Però existeixen altres gegants verament cruels; un d'ells s'anomena "pobresa". Sense adonar-nos està estenent, d'arrapa i fuig, les seves invisibles i llargarudes cames arreu del nostre país, tot ofegant els membres més febles. Càritas ha informat, no fa pas gaire, que a Catalunya n'hi ha 325.000 nens que viuen per sota del partió de la pobresa, es a dir, un de cada quatre infants. Una veritable vergonya nacional! L'existència d'una lluita com la del "No vull pagar" pot semblar, a sang calenta, una acció damnada al fracàs, havent esguard l'aparent irrellevància del seu objectiu, però sóc del parer que si els seus seguidors i seguidores perseveren en el temps, aconseguiran doblegar les llargarudes cames del gegant. I allò que és del tot més important: hauran establert un important precedent que obligarà als poders polítics a tractar verament amb serietat i respecte al poble al qual serveixen. El gran historiador de la Grècia clàssica Plutarco escriví: "La paciència té més poder que la força". Aquest ha d'ésser l'ingredient fonamental de totes les lluites populars. Amb independència del seu nom: "Stop desnonaments", "Moviment 15M", "No vull pagar", ... , la paciència i la perseverança faran que l'assoliment dels seus objectius no sigui una simple quimera. La paciència i la perseverança faran que, per fi, s'obligui per llei a les entitats financeres a facilitar la dació en pagament i no, com fins ara, a confiar amb l'ètica i bones pràctiques dels seus gestors que la nova llei no els imposa i estableix simplement la seva voluntarietat. Verament no deixa d'ésser una llei pedaç. La paciència i la perseverança faran que la indignació primerenca retorni al "Moviment 15M" i que un dels seus primers objectius: el canvi de la llei electoral, la qual prima sempre als grans partits polítics, sigui recuperat entre tota aquesta amalgama de reivindicacions heterogènies introduïdes d'uan manera hàbil d'allò més per alguns grans partits polítics ni gens ni mica interessats en canviar l'actual llei electoral, que ja els està bé.
   La paciència i la perseverança farà que les autopistes a Catalunya, amortitzades des de fa anys i panys, siguin, per fi, gratuïtes, i vet aquí que aquest objectiu conquerit tindrà, de ben segur, un abast més enllà d'allò imaginable. Ja no és el fet de no haver de pagar uns peatges injustos, és el fet de què els poders polítics, a partir d'aquell instant, no tindran altre remei que abaixar del seu elevat pedestal i tractar al poble al qual serveixen amb respecte i sense engany. La paciència i la perseverança faran que els poders polítics es deslliguin, poc a poquet, dels poders financers que originaren la crisi econòmica. I tant de bo arribi el día que els nostres governants aturin aquestes continuades injeccions de diners públics a uns bancs i caixes que foren tocades de mort per l'esclt de la bombolla immoviliaria, i aturin les continuades retallades als serveis públics essencials, i als sous i drets laborals dels treballadors públics i de les empeses privades, que no deixa d'ésser la manera més eficaç per tal de contraure el consum, i perllongar, per tant, la crisi econòmica, tot engrandint, dia rere dia, la pobresa. Tant de bo arribi el dia que els nostres governants inverteixin els diners públics en la reactivació de l'economia i se'n oblidin un xic de totes aquestes entitats financeres que foren gestionades, durant el llarg periode de les "vaques grasses" d'una manera especulativa i, àdhuc, temerària.
   No ha d'ésser un somni quimèric o una utopia, si les lluites del poble senzill perseveren, perquè les persones quan són impel.lides pel noble objectiu de desfer una injustícia (qualsevol injustícia) són capaces d'acoseguir allò més insospitat, com la nostra tramuntana.