Un promotor madrileny, en Ginés Paredes, està construint tres nous blocs de vivendes a Domeny Nord de Girona, en concret al carrer Cartellà. La inversió s'eleva a 26 milions d'euros i la creació de llocs de treball és de 80 directes i 150 d'indirectes; la majoria s'han cobert amb gent del mateix barri. A banda d'aquests 88 habitatges nous que s'estan bastint, preveu encetar properament les obres de 65 habitatges al municipi de Salt, al preu que marqui el mercat i els clients.
En aquesta etapa de la crisi econòmica que, des de fa temps, tots plegats estem patint, és xocant que aquesta iniciativa empresarial salti als mitjans de comunicació com a notícia. Fa anys, quan la febre constructora envaïa totes les contrades del nostre país, no hauria merescut l'atenció de ningú. Ara, en canvi, mereix que obrim de bat a bat els ulls, i, esbossem almenys un gest d'admiració. Fa anys, quan els habitatges es venien com el pa en una fleca, bastir vivendes era la cosa més fàcil i fer-ho ara és més difícil que agafar la lluna amb les dents. Observar uns paletes bastint un bloc de vivendes fa, àdhuc, goig. Fa anys, quan s'enllestia una obra i, tot seguit, es comprava el solar vorer pel doble del preu per tal de seguir construint més i més vivendes, i l'entitat financera taxava d'una manera alegre d'allò més, concedint hipoteques pel 125 per cent del seu valor a uns terminis d'un munt d'anys, amb la simple garantia d'un esquifit contracte laboral temporal, encetar un nou bloc d'habitatges ni per caualitat era notícia, fins al punt que les grues formaven part del paisatge urbà. Fa anys, quan les autoritats polítiques y governamentals no mostraven cap diligència en el control del preu, més aviat per causa d'un interès recaptatori, l'especulació immobiliària era, àdhuc, tolerada pels governs i per la societat. La bombolla s'inflava perquè amb la hipoteca del 125 per cent, a més a més, ens compràvem el cotxe tot terreny, el televisor de pantalla plana, els mobles de la cuina, el frigorífic, i a més a més, l'animal domèstic de companyia. Vivíem al paradís! Hi havia feina per a tothom i més; fins a l'extrem que van haver de venir nouvinguts des de països lluny enllà.
Pensàvem llavors que aquella opulència desenfrenada mai tindria acabament. Tots plegats ens vam posar una interessada i confortable bena als ulls per tal de no parar atenció a un fet inevitable en la història de l'economia dels països capitalistes, quelcom tan senzill com que hi ha dos cicles econòmics que sempre es repeteixen: un cicle alcista o de "vaques grasses" i un cicle baixista o de "vaques magres". La duració del primer influirà en la duració del segon. Essent així que el boom immobiliari durà uns deu anys, ara per ara ens resten uns sis anys encara de "vaques magres". Si fa no fa el temps que necessiten les entitats financeres per vendre la seva gegantina cartera de vivendes embargades i, si fa no fa, el temps que així mateix necessiten per tapar els seus colossals forats, a la qual cosa estem col.laborant d'una manera solidària d'allò més tots els contribuents amb contínues injeccions de diners públics. Molts anys de retallades hi ha a l'horitzó, per tant. La prioritat és del tot clara: no ha de fer fallida cap banc ni cap caixa. Les Administracions Públiques pateixen una davallada d'ingressos i calen molts diners per complir aquest menester; què s'ha de fer? La solució en ésser tan senzilla s'està aplicant des de fa temps: retallar i tornar a retallar els serveis públics i els sous dels treballadors públics. Però ull viu! Tot és per salvar el país i per no acabar com Grècia.
La por sempre ha estat l'eina més eficaç per anestesiar la indignació del poble. El silenci de la societat ha esdevingut en aquell endolcit sender per on han transitat uns pocs potentats per passar d'una bancarrota segura a la forçada salvaguarda del seu inesgotable poder econòmic.
El poeta llatí Publi Siro escriví al segle I abans de Crist: "Al pobre li manquen moltes coses; a l'avar totes. Qui persegueix dues llebres no n'agafa ni cap ni una".
L'ineluctable pas del temps ens ha demostrat que tots plegats vam perseguir moltes llebres, i totes se'ns van escapolir. A hores d'ara ens adonem que verament no és més ric qui més té, sinó més aviat qui menys necessita. Malauradament ho descobrim tard i de manera individual, essent així que allò que s'anomena societat sempre seguirà el ritme dels cicles econòmics. Al nostre país vam bastir més habitatges dels que ens calien, per una simple especualació alimentada per la cobdícia. Perseguíem moltes llebres alhora. Tot va esclatar en mil pedaços. I ens vam adonar que el nostre paradís fictici s'assentava sobre uns pilars de fum, uns pilars no bastits amb l'esforç, el treball, l'estalvi i l'educació, sinó amb tota mena de productes d'alta tecnologia financera que gaudien de noms gens intel.ligibles i difícils de pronunciar d'allò més.
A hores d'ara ens crida l'atenció que algú construeixi unes vivendes, àdhuc observar els paletes que hi treballen fa goig. Vull pensar que tal vegada quelcom ha canviat en la nostra societat, vull pensar que tal vegada hem après que, en aquest món de mones que ens ha tocat viure, la vida no és un trosset de paper decorat d'allò més, la vida és treure el cap per la finestra a trenc d'alba i fruir del meravellós espectacle d'un sol lluent que neix dia rere dia. Quan, tots plegats, tal cosa aprenguem, tal vegada aquesta crisi tan perllongada com estranya se'ns acabi.
