Aquest article ha estat publicat a la secció comarques - Baix Empordà del DIARI DE GIRONA el diumenge dia 26 d'agost de 2012. Pretén ser, en part, una contestació a l'article publicat al mateix diari pel regidor de l'Ajuntament de la Bisbal D'Empordà, Xavier Dilmé, en el què vessa unes opinions contestant al meu article anterior, que respecto tot i que no conparteixo del tot. El seu article es pot llegir mitjançant l'enllaç següent:
http://www.diaridegirona.cat/comarques/2012/08/13/bisbal-no-perdra-cap-servei/576726.html
Fa uns dies vaig escriure la meva opinió sobre la polèmica originada per l'aprovació d'un pla d'ajustament per part de l'actual equip de govern de l'Ajuntament de la Bisbal D'Empordà. Aleshores, després d'haver llegit amb la màxima atenció el susdit pla, vaig arribar a la conclusió que la decisió d'acomiadar treballadors públics havia estat errònia.
Després de llegir els arguments emprats a favor pel regidor de CiU Xavier Dilmé, que respecto, continuo pensant el mateix. Primer de tot cal dir que jo no proposava, tal com ha escrit, fer com l'orquestra del famós vaixell Titànic i esperar que algun servei sigui qualificat d'ineficient i la Diputació se'l quedi i deixi de ser municipal. Penso que el parangó no serveix, i més quan he manifestat en alguna ocasió el meu parer que les Diputacions Provincials haurien de desaparèixer havent esguard la duplicitat de funcions amb els Consells Comarcals. Accepto que s'han de tenir en consideració les dades, tot i que sóc del parer que les dades són interpretades pels polítics per justificar les seves decisions i posicionaments. A la Bisbal tenim un clar exemple: els partits de l'oposició manifesten que l'Ajuntament està en romanent positiu, i arriben a la conclusió que la situació econòmica és bona, i l'equip de govern manifesta que l'Ajuntament està en romanent positiu, però que aquests números estan sobre paper i que a la pràctica els diners que s'han de rebre mai són el 100 per cent dels pressupostats, per la qual cosa arriben a la conclusió que la situació econòmica no és bona. Doncs bé, penso que, en aquest cas, el fet de dilucidar un diagnòstic correcte sobre la vertadera situació econòmica de l'Ajuntament a hores d'ara es tradueix en la quieta línia que separa l'apreciació del got mig ple del got mig buit. Per tant tota decisió al respecte és del tot política. No obstant això, jo no he discutit la necessitat o no d'un pla d'ajustament -que també seria discutible-, he expressat l'opinió que, una vegada s'ha dissenyat aquest, la decisió d'acomiadar treballadors públics ha estat equivocada. I així ho penso perquè estem discutint sobre persones; es tracta de discutir si convé, per exemple, truncar la carrera professional d'unes educadores infantils, d'escapçar de sobte les relacions de tot ordre, àdhuc emocionals i d'estima entre elles i els nostres petits infants, de tallar de cop en sec el treball sofert i abnegat durant anys d'una infermera que té cura dels nostres avis i àvies, de dir a uns treballadors i treballadores municipals que a partir de demà no tindran cap altre ingrés que un esquifit subsidi d'atur, i d'obligar les seves famílies a un patiment del qual podien haver prescindit si s'optés per altres alternatives. Sí, és cert que existeix un pla d'ajustament a disposició de tothom en la pàgina web de l'Ajuntament per tal que tothom que no tingui mandra ho llegeixi i ens deixem de "líriques", però tanmateix penso que aquest pla d'ajustament no ha d'estar considerat com una mena de Bíblia Sagrada, almneys hauria d'estar considerat -salvades les distàncies- com l'Estatut de Catalunya, i estar obert, per tant, a una possible revisió. Els treballadors públics municipals ho són per raó d'un servei públic a la totalitat de ciutadans del poble al qual serveixen; una mesura tan dràstica com acomiadar treballadors públics hauria de ser posada només en pràctica quan totes les altres mesures alternatives no haguessin complert el seu objectiu. La decisió final d'acomiadar treballadors públics -els nostres treballadors, els de tots els ciutadans, no els d'uns determinats polítics- hauria de ser presa d'una manera consensuada entre tots els representants dels ciutadans (govern i oposició).
Accepto que si s'engega un debat s'ha de fer amb dades a la mà, però penso que les dades, al cap i a la fi, no són més que números que, organitztas en un ordre o un altre, fan veure sovint el got mig ple o mig buit. Les nefastes conseqüències d'aquesta crisi econòmica, sobretot en la classe treballadora, a la qual contribuïren moltes persones expertes d'allò més en dades i números, ens hauria d'empènyer a reflexionar un xic i pensar que tal vegada ha passat el temps de les dades i els números, i ha arribat el temps de les persones, el temps de l'ésser humà, tal vegada el temps de la filosofia aplicada a la política. El president americà John Fitgerald Kennedy, uns dies abans de ser assassinat digué: "Si hi hagués més polítics que sabessin poesia i més poetes que entenguessin de política, el món seria un indret una mica millor per viure-hi".
