Recordo que temps enllà, quan jo era petit, durant els calorosos mesos d'estiu, els meus pares em portaven a veure els avions a l'aeroport de Girona. Tota la família ens llevàvem d'hora, a trenc d'alba, per tal d'anar amb el primer autobús del diumenge des de la parada de Girona fins a l'entrada de Viloví D'Onyar. Des d'aquell punt de la carretera nacional de Barcelona hi havia un viaró en direcció a l'aeroport de Girona. Havent esguard que la majoria de la gent, llavors, no gaudia del singular privilegi de posseir un vehicle motoritzat de quatre rodes, a banda i banda de l'esquifida carretera de l'aeroport els diumenges, d'hora, es conformava una llarga rastellera de persones que, com si es tractés d'una peregrinació, anàvem, a l'encop carregats de cistells plens de queviures, a veure els avions. La filera de persones que caminàvem per la voravia de l'estreta carretera camí de l'aeroport podria semblar, ara per ara i avui dia, un grup de refugiats defugint d'alguna neteja ètnica, però llavors era una imatge habitual de molts dies festius d'aquells llunyans estius de la dècada dels anys seixanta. Aleshores caminàvem, a pleret, tan contents i feliços perquè anàvem a veure els avions -tota una aventura-. Una vegada havíem arribat cada família cercava un bon lloc en un turó des del qual es gaudia d'una excel.lent panoràmica de la pista d'aterratge. Tan punt s'havien fermat els cistells a terra els més menuts començàvem a guaitar pels prismàtics que pertanyien al fill del metge, l'únic que gaudia de la regalia de posseir un giny tan sofisticat en aquell temps.
A cop segur que si algun jove d'avui llegeix aquest relat, li semblarà un xic estrany, fins i tot irrisori i carrincló, que els que érem nens en aquell temps ens divertíssim d'una manera tan simple com veient els avions; acostumats con estan a córrer a tota brida pertot arreu gràcies a la societat actual de l'automòbil, que posa a l'abast de tothom tota mena de vehicles; o acostumats con estan, àdhuc, a pilotar avions -encara que sigui d'una manera virtual gràcies als ordinadors- d'una potència i unes dimensions desconegudes anys enrere, o acostumats com estan a viure molt de pressa, a borbollons. A cop segur que avui dia enfilar-se a un turó per veure un avió de prop no és encisador ni gens ni mica a ulls dels nens de l'època actual. Però, malgrat això, penso que seria bo que els que ara som adults i estem captius de la voraç modernitat, galopant a lloms d'un cavall desbocat anomenat consumisme, recordem, per bé que sigui tot just per un instant, que va haver-hi una època passada en què els nostres pares a les nits de l'estiu sortien al carrer a la vora del portal de casa i, asseguts en cadires d'espart, feien petar la xerrada amb els veïns al voltant d'un càntir d'aigua fresca; mentre nosaltres, nens innocents d'un temps d'innocència col.lectiva, jugàvem enmig d'un carrer major per on passava la carretera nacional, perquè gairebé no hi havia cotxes que poguessin fer perillar les nostres vides. Va haver-hi un temps passat -mijor o pitjor- que, gràcies que la vida era més senzilla, els nens de llavors podíem fruir de l'immens plaer d'anar a veure els avions.
