Els paons de la Devesa de Girona

   Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 26 de gener de 2015 al DIARI DE GIRONA.

A vegades passejo pels jardins de la Devesa de Girona. De debò que és mitja vida caminar sense pressa per aquest oasi de verdor al bell mig del gran pulmó gironí. Allò que sempre s’ha agraït als governants municipals és el manteniment d’un jardí públic a qualsevol poble. Per cert, al meu, la Bisbal d’Empordà, no en tenim cap, i, per no haver-n’hi hagut mai, ningú tal vegada se n’ha adonat. De ben segur que tothom s’ha donat per satisfet per l’existència del vell passeig de plàtans vorer del riu Daró. Però de bo de bo que hi manca un jardí espaiós i acollidor.

    Recordo que anys ha, quan jo era petit, els meus pares em portaven a passar algunes tardes de diumenge als jardins de la Devesa de Girona. És un dels records que conservo, com si fos una mena de tresor, en aquell recer que tots tenim al cor, on procurem guardar instants a l’escalf de la família unida. Hi ha quelcom que forma part d’aquest record malenconiós: els micos i els paons. Els simis estaven amatents als jocs de tots els infants que gaudíem dels gronxadors, i, sobretot, a les engrunes dels berenars. I els paons, atapeïts de certa altivesa, passejaven, com si fos una passarel·la, tot exhibint els mascles el seu pit blavós llampant, i esbatanant, com un immens ventall, la seva cua multicolor. Mai he pogut deslligar els jardins de la Devesa dels paons. Sempre havien estat allí, fins que, fa un temps, uns desconeguts, al foscant, tallaren els barrots de la gàbia i els van fer fugir en nom de la llibertat animal. I durant més de set anys una generació d’infants gironins no han pogut fruir de la seva presència; no han pogut fruir d’aquest símbol vivent de la bellesa, de les poques belleses que resten en aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats.

   Qui ho havia de dir! Quina alegria m’ha causat veure novament paons als jardins de la Devesa, aquelles mítiques aus del meu record. Al cap i a la fi la vida no és res més que un camí cap als records de la infantesa un instant abans de morir. Tant de bo, mai més, ningú els robi als nostres infants els seus bonics i malenconiosos records; tant de bo!

Record d'en Joan Barril des de la Bisbal d'Empordà

   Aquest article ha estat publicat al diari digital TOTBISBAL el dia 24 de desembre de l'any 2014.

   Penso que, allí a dalt del Cel, s’ha d’estar millor que en aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats, i la demostració està en el fet que, en el fons ens causa pànic la idea de tornar del més enllà, per això als morts els posem damunt unes lloses pesades d’allò més. Sigui més tard o més d’hora tothom que inicia el camí cap al més enllà ho fa sabent que ha gaudit de la vida i, en major o menor grau, ha assolit algun somni. En Joan Barril ha marxat –no tinc cap mena de dubte – perquè ha fruit del seu somni, que s’ha fet realitat. El seu somni fou aconseguir que els altres compartissin els seus sentiments, les seves emocions amanides moltes vegades amb una certa melangia, la seva visió generosa del món; tot mitjançant la seva gran habilitat per escriure un mot darrere l’altre o per comunicar a través de les ones hertzianes de la ràdio.

                                                                                            Joan Barril

   El vaig conèixer de l’única manera que es pot conèixer els grans homes o les grans dones: per casualitat. Ell sortia i jo entrava d’un petit establiment de queviures a la ciutat de Girona. Recordo que en aquella època jo acabava de llegir el seu llibre “Parada obligatòria”; un reguitzell de petites reflexions entorn les fronteres amb les quals l’home ensopega a la seva vida i que, de cop sobte, allunyen la joventut de la maduresa, esdevenint un nou temps on les hores moderen un xic la velocitat, els valors comencen a canviar i la vida assoleix aquell ritme tranquil que ens permet descobrir les petites coses. No vaig resistir l’agosarat impuls d’abordar-lo. Li vaig dir que, de la mateixa manera que el protagonista del seu llibre, jo tanmateix acabava de creuar una frontera, en el meu cas la dels quaranta; em va dir que ell ja havia creuat la dels cinquanta. Va afegir, amb un parlar pausat, que li delectava l’olor anyenca de les petites botigues de queviures, mentre balandrejava una bossa que olorava a formatge. Se la va mirar i em va dir que havia començat a guanyar-se la vida venent formatges – va muntar una formatgeria de gran anomenada a Barcelona – però, en aquell moment, el que més li satisfeia era tenir l’oportunitat de conèixer els seus lectors. Aquesta demostració d’humilitat és una d’aquelles coses que fan adonar-te que et trobes davant d’un gran home. Vam parlar poca estona, ara bé, vaig intuir que era un home tranquil, de parlar seré –quan el so de les paraules és suau la seva força és major -, d’opinió pròpia –és important tenir opinió pròpia, perquè una persona sense cap opinió pròpia sol ser una persona intolerant -, de tracte agradable – gràcies a ser una persona senzilla, capaç d’emocionar-nos amb un escrit arran de la mort d’un gat, per exemple-, i que encara conservava l’entusiasme d’un nen quan veu aterrar un avió.

   La vida tot sovint basteix murs alts d’allò més que als ulls de la persona pessimista i resignada són inexpugnables, però als ulls de la persona optimista i perseverant esdevenen petites tanques que la intel·ligència aconsegueix saltar. Al llarg de la seva vida en Joan Barril ha sabut saltar els obstacles més costeruts gràcies a la perseverança i el bon ús de la intel·ligència. Ara que ha superat amb èxit l’obstacle més gran de tots, que és la frontera que separa la plenitud de la vida d’aquell lloc allí a dalt del Cel on es frueix, per fi, de la felicitat eterna, les seves lletres romandran per sempre més en el cor d’aquest el seu humil lector i aprenent d’escriptor.