A vegades
passejo pels jardins de la Devesa de Girona. De debò que és mitja vida caminar
sense pressa per aquest oasi de verdor al bell mig del gran pulmó gironí. Allò
que sempre s’ha agraït als governants municipals és el manteniment d’un jardí
públic a qualsevol poble. Per cert, al meu, la Bisbal d’Empordà, no en tenim
cap, i, per no haver-n’hi hagut mai, ningú tal vegada se n’ha adonat. De ben
segur que tothom s’ha donat per satisfet per l’existència del vell passeig de
plàtans vorer del riu Daró. Però de bo de bo que hi manca un jardí espaiós i
acollidor.
Recordo que anys ha, quan jo era petit, els
meus pares em portaven a passar algunes tardes de diumenge als jardins de la Devesa
de Girona. És un dels records que conservo, com si fos una mena de tresor, en
aquell recer que tots tenim al cor, on procurem guardar instants a l’escalf de
la família unida. Hi ha quelcom que forma part d’aquest record malenconiós: els
micos i els paons. Els simis estaven amatents als jocs de tots els infants que
gaudíem dels gronxadors, i, sobretot, a les engrunes dels berenars. I els
paons, atapeïts de certa altivesa, passejaven, com si fos una passarel·la, tot
exhibint els mascles el seu pit blavós llampant, i esbatanant, com un immens
ventall, la seva cua multicolor. Mai he pogut deslligar els jardins de la
Devesa dels paons. Sempre havien estat allí, fins que, fa un temps, uns
desconeguts, al foscant, tallaren els barrots de la gàbia i els van fer fugir
en nom de la llibertat animal. I durant més de set anys una generació d’infants
gironins no han pogut fruir de la seva presència; no han pogut fruir d’aquest
símbol vivent de la bellesa, de les poques belleses que resten en aquest món de
mones que ens ha tocat viure a tots plegats.
Qui ho havia de dir! Quina alegria m’ha
causat veure novament paons als jardins de la Devesa, aquelles mítiques aus del
meu record. Al cap i a la fi la vida no és res més que un camí cap als records
de la infantesa un instant abans de morir. Tant de bo, mai més, ningú els robi
als nostres infants els seus bonics i malenconiosos records; tant de bo!
