Ves per on que aquest any se m'ha acudit demanar una invitació per presenciar la cerimònia d'entrega de premis de la Fundació Príncep de Girona 2014. Un dia abans, una de les responsables de relacions amb la premsa demostrà una gran gentilesa en trucar-me per telèfon a fi i efecte de dir-me que, sentint-ho d'allò més, que li era del tot impossible oferir-me cap invitació o acreditació, perquè havien estat desbordats per l'allau de sol.licituds. No vaig gosar demanar-li més explicacions, essent així que abans de gaire vaig sospitar que la causa primigènia d'aquesta expectació desorbitada no era altra que el desig d'anar a veure el nou rei i la nova reina d'Espanya. Ha de ser que als prínceps ja estaven farts de veure'ls! De totes maneres he de reconèixer que he demanat la invitació amb poc temps d'antelació; de fet el dia abans. Fou com un llampec sobtat! Tot fent gala d'una exquisida amabilitat, la noia de la Fundació m'envià per correu electrònic un enllaç on poder veure en directe la cerimònia; via streaming s'anomena tal menester.
Al final, però, m'ha anat molt bé no disposar d'una invitació, perquè al meu poble -La Bisbal d'Empordà- la mateixa tarda de la cerimònia s'encetà un xàfec que emplenà d'aigua a raig els carrers. No em va venir de gust transitar en cotxe sota aquella inclemència del cel. Via streaming -ja m'he après l'endiastrat mot- vaig començar a veure el monòleg d'en Josep Maria Pou; estaba citant en Anton Txékhov, i em va venir al meu cap calb una frase que vaig llegir de l'extraordinari dramaturg rus: "No som feliços, i la felicitat no existeix, solament podem desitjar-la". Tot seguit vaig escoltar amatent les melodioses veus de quatre nois i deu noies d'un grup coral anomenat The Gospel Viu Choir. Vaig restar a l'espera d'escoltar-los novament, tot i que el perllongat i entretingut monòleg del seu director, en Moisés Sala -va estar genial- originà que, de sobte, les busques del rellotge indiquessin l'hora d'una reunió de pares amb monitors del casal del meu fill. Per xamba va cessar de ploure.
En engegar la ràdio del cotxe, mentre em desplaçava, estaven informant que centenars de persones es manifestaven pels carrers de Girona en rebuig de la monarquia. El nou rei Felip VI no podrá fruir d'un passeig tranquil pel barri vell gironí, vaig pensar! De tornada a casa em vaig plantar novament davant la pantalla de l'ordinador; ja sóc un expert de l'streaming. Carat! M'he perdut els reis! Cerco a corre-cuita per la xarxa i, mitjançant el Twitter de la Casa Reial -quin valor tenen amb el grapat de piuladors desvergonyits i mal educats que hi ha!-, llegeixo una transcripció íntegra del discurs. El fet que la meitat l'hagi dit en català pinta bé, la veritat! Llàstima que aquesta manera de fer l'ullet a Catalunya hagi estat eclipsada per la gran expectació mediàtica que ha despertat el cabell de la reina Letizia. Se l'ha tallat o se l'ha recollit? No tenim pas remei!
