Jordi, el guàrdia urbà discapacitat de Figueres

   Aquest article ha estat publicat el dilluns dia 20 de juny de 2016 al DIARI DE GIRONA.

   Avui m'he llevat d'hora empès pel desig de fruir d'un esplèndid dia assolejat que, ahir al vespre, amb el posat de certitud tan habitual en els homes i dones del temps televisius, va pronosticar el meteoròleg mediàtic de torn. Passejo des de fa dues hores i encara no he albirat ni un raig de sol, que, com si estigués un xic avergonyit s'amaga darrere uns núvols que amenacen pluja. És una llàstima, perquè el poble s'ha deixondit gràcies uns cartells colorits d'allò més que abillen fanals, baranes dels ponts i qualsevol racó des d'on els partits polítics, els vells i els no tant, poder cridar els seus eslògans de campanya de les reiterades eleccions generals. Tots són lemes benvolguts pel conjunt de la ciutadania; ara bé, és de doldre que, un cop sotmesos a la inexorable prova del temps, no es transformin gairebé mai en realitat, i romanen amagats en el profund calaix de les promeses electorals. I és evident que els ciutadans més vulnerables són les principals víctimes. Vet aquí el cas de l'escandalós i vergonyós finiment del promès i anunciat a bombo i plateret pla de xoc contra la pobresa i altres polítiques socials, per bé d'una pugna política entre uns partits independentistes que es mesclen tan bé com l'aigua i l'oli. Ni tan sols ens han bastit la nova casa de la independència que ja s'han barallat entre ells i ens han deixat de mà sense dinar i a sol i serena. És molt greu això que heu fet, els va dir el president Puigdemont als "cupaires". De ben segur que la gravetat d'allò fet o no fet es reparteix entre el Govern, Junta pel Sí i la CUP.

                                                        

                                                                        

                                                                                                   Efe

   Però avui es belluga per l'interior del meu cap calb el cas d'una persona vulnerable en concret; es diu Jordi i ha servit els seus conciutadans de la ciutat altempordanesa de Figueres com a guàrdia urbà fins a un tràgic dia que un irresponsable, tot conduint sota els efectes de l'alcohol, el va atropella. Des de llavors pateix una incapacitat permanent total per a l'exercici de les funcions de guàrdia urbà. A més a més del sofriment per la situació d'incapacitat, està patint, des de fa molts anys, el suplici de no veure reconeguts els seus drets, la qual cosa el va obligar a emprendre una llarga i feixuga lluita, àdhuc va sol.licitar continuar servint en una segona activitat, la qual cosa tanmateix se li va denegar; és més, el van acomiadar.

   A altres països del món amb una cultura democràtica arrelada i una sensibilització de la societat i de totes les institucions envers la bona imatge i protecció dels seus servidors públics, en Jordi, l'endemà del terrible accident patit, hauria estat tractat per les institucions públiques i les autoritats polítiques com un heroi, i hauria estat rescabalat amb tota mena de compensacions morals i econòmiques. Però té la mala sort de viure en un país en què els responsables polítics sempre han mostrat un desinterès per la bona imatge dels servidors públics i, sobretot, dels encarregats de la seguretat pública; mai han mogut un dit per reconvertir aquella imatge injustament heretada de cossos repressius del "franquisme". I és precisament aquesta mala imatge col.lectiva del funcionariat que els ha fet forts als governants per retallar sense gens de vergonya ni respecte els seus sous i els seus drets laborals, amb l'excusa de la crisi. L'actual conseller de Cultura, en Santi Vila, quan era alcalde de Figueres va acomiadar en Jordi, el Guàrdia Urbà discapacitat. De ben segur que li feien molta nosa les seves protestes reclamant els seus drets. No va servir de res que fes un reglament amb dos anys de retard legal, fent-lo a més a més sense caràcter retroactiu, per la qual cosa en Jordi no es va poder acollir a ell. Què va ocórrer en redactar aquest reglament: un oblit, bona fe malgrat tot, incompetència, desídia per un servidor públic que ja no podia servir com abans i destorbava? No ho sé; allò que sí sé, és que en Jordi ha estat i està patint encara tot un calvari, de manera innecessària i injusta. Espero de debò que ara l'ONU, on n'hi ha molts països amb democràcia arrelada i una cultura de bona imatge i protecció dels seus servidors públics, el pugui complaure en la seva reclamació. Mentrestant no deixo de mirar tots aquests cartells electorals colorits d'allò més amb una certa desconfiança. Ara bé, tal vegada mitjançant els vots tots units podem canviar tantes coses que no estan bé del nostre país! Tant de bo!

"Amb les teves mans" i els refugiats

   Aquest article és inèdit, no ha estat publicat enlloc, no sé perquè.

   No fa pas gaire que a l’Alt Empordà s’ha constituït l’ONG “Amb les teves mans”. Aquesta associació sense ànim de lucre, que té per objectiu ajudar els refugiats sirians que arriben a través del mar Egeu a les illes gregues de Lesbos i Chrios, és el resultat d’un profund neguit d’un home i una dona: en Milton Sánchez i l’Eva Prujà, que un dia, de ben segur ennuvolat i grisós d’allò més, van ser colpejats en els seus cors i ànimes per les esfereïdores imatges d’uns infants morts dins unes llanxes pneumàtiques en fugir de la guerra a Síria, en el seu intent per arribar amb els seus pares a les costes europees. Aquestes colpidores imatges que a qualsevol ésser humà li forada el cor, a ells els van empènyer a viatjar amb urgència al camp de refugiats d’Idomeni, amb la intenció d’esbrinar de primera mà allò que necessiten verament els refugiats. A qualsevol de nosaltres la imatge d’un infant mort fugint de la guerra ens causa dolor al cor; a ells, a més de dolor, els va originar l’impuls irresistible de córrer a ajudar-los.

                                                                             

   Tal vegada és així perquè el seu cor és un xic més gran que el nostre (molt més gran diria jo). Allà els metges que estan atenent els refugiats els han explicat que una de les principals dificultats que tenen són els problemes bucodentals, sobretot els infants. D’un alè “Amb les teves mans” han organitzat una clínica bucodental mòbil. Una caravana, que els han regalat, l’han medicalitzat, proveint-la de tot el material mèdic necessari per a realitzar ortodòncia de campanya, essent així que la rulot es pot moure i anar a l’indret on calgui. En Milton Sánchez diu, segons he llegit al Diari de Girona, que poca cosa poden fer però que, si més no, “vol evitar-los mals de queixals”. Déu ho faci! Tant com això! De veritat que els cors d’en Milton i l’Eva són més grans que els nostres; i, de ben segur, que mil vegades més grans que els de tota aquesta patuleia d’alts càrrecs polítics que, des de les seves confortables poltrones, tenen la responsabilitat de prestar refugi a totes aquestes persones que fugen de la guerra, d’una mort segura, i que arriben a Europa on els nostres governants els han condemnat a una mort en diferí. No sento vergonya d’Europa, perquè Europa per benaurança encara és un sentiment; Europa és un sentiment d’unió i solidaritat entre les persones, oberta al Món sencer. Sento vergonya dels nostres governants, dels que estan a la capital d’Europa i dels que estan a totes i cadascuna de les capitals europees. I necessito dir-ho, tanmateix sento vergonya de mi mateix, per tenir prou amb el dolor que em causa veure a la televisió la imatge d’un infant que mor tot fugint de la guerra, i no córrer a ajudar-los amb les meves pròpies mans, com en Milton i l’Eva.