Penso que, allí a dalt del Cel, s’ha d’estar
millor que en aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats, i la
demostració està en el fet que, en el fons ens causa pànic la idea de tornar
del més enllà, per això als morts els posem damunt unes lloses pesades d’allò
més. Sigui més tard o més d’hora tothom que inicia el camí cap al més enllà ho
fa sabent que ha gaudit de la vida i, en major o menor grau, ha assolit algun
somni. En Joan Barril ha marxat –no tinc cap mena de dubte – perquè ha
fruit del seu somni, que s’ha fet realitat. El seu somni fou aconseguir que els
altres compartissin els seus sentiments, les seves emocions amanides moltes
vegades amb una certa melangia, la seva visió generosa del món; tot mitjançant
la seva gran habilitat per escriure un mot darrere l’altre o per comunicar a
través de les ones hertzianes de la ràdio.
El vaig conèixer de l’única manera que es
pot conèixer els grans homes o les grans dones: per casualitat. Ell sortia i jo
entrava d’un petit establiment de queviures a la ciutat de Girona. Recordo que
en aquella època jo acabava de llegir el seu llibre “Parada obligatòria”; un reguitzell de petites reflexions entorn
les fronteres amb les quals l’home ensopega a la seva vida i que, de cop sobte,
allunyen la joventut de la maduresa, esdevenint un nou temps on les hores
moderen un xic la velocitat, els valors comencen a canviar i la vida assoleix
aquell ritme tranquil que ens permet descobrir les petites coses. No vaig
resistir l’agosarat impuls d’abordar-lo. Li vaig dir que, de la mateixa manera
que el protagonista del seu llibre, jo tanmateix acabava de creuar una
frontera, en el meu cas la dels quaranta; em va dir que ell ja havia creuat la
dels cinquanta. Va afegir, amb un parlar pausat, que li delectava l’olor anyenca
de les petites botigues de queviures, mentre balandrejava una bossa que olorava
a formatge. Se la va mirar i em va dir que havia començat a guanyar-se la vida
venent formatges – va muntar una formatgeria de gran anomenada a Barcelona –
però, en aquell moment, el que més li satisfeia era tenir l’oportunitat de
conèixer els seus lectors. Aquesta demostració d’humilitat és una d’aquelles
coses que fan adonar-te que et trobes davant d’un gran home. Vam parlar poca
estona, ara bé, vaig intuir que era un home tranquil, de parlar seré –quan el
so de les paraules és suau la seva força és major -, d’opinió pròpia –és
important tenir opinió pròpia, perquè una persona sense cap opinió pròpia sol
ser una persona intolerant -, de tracte agradable – gràcies a ser una persona
senzilla, capaç d’emocionar-nos amb un escrit arran de la mort d’un gat, per
exemple-, i que encara conservava l’entusiasme d’un nen quan veu aterrar un
avió.
La vida tot sovint basteix murs alts d’allò
més que als ulls de la persona pessimista i resignada són inexpugnables, però
als ulls de la persona optimista i perseverant esdevenen petites tanques que la
intel·ligència aconsegueix saltar. Al llarg de la seva vida en Joan
Barril ha sabut saltar els obstacles més costeruts gràcies a la
perseverança i el bon ús de la intel·ligència. Ara que ha superat amb èxit
l’obstacle més gran de tots, que és la frontera que separa la plenitud de la
vida d’aquell lloc allí a dalt del Cel on es frueix, per fi, de la felicitat
eterna, les seves lletres romandran per sempre més en el cor d’aquest el seu
humil lector i aprenent d’escriptor.
