De manera
habitual, la memòria de les persones es compon d’una subtil mescladissa
d’imatges antigues i contemporànies, i, tanmateix, d’olors antigues que, a
causa de l’inexorable pas del temps, han desaparegut d’aquest món; però algunes
olors romanen ocultes en un minúscul racó de la memòria. I es l’olor amb la
qual has conegut algú o alguna cosa la que resta lligada a ella per sempre més.
També és aplicable als edificis. Recordo l’olor de l’antic cinema Modern de Girona. El primer dia que vaig
entra-hi fou un 28 de gener de 1970. Al col·legi Germans Maristes, ubicat
llavors al nucli antic, on aquell any vaig començar a estudiar el batxiller, celebràvem el dia del Patró dels estudiants,
Sant Tomàs d’Aquino. Aquell dia havia anat al col·legi protegit amb
impermeable, essent així que el dia havia llostrejat plujós. Els frares havien
decidit portar-nos a tots plegats a veure un film al cinema Modern, que estava situat molt a prop
del col·legi. Tota una festa! La pel·lícula era “Centauros del desierto”, del director americà John Ford. Recordo que, mentre
gaudíem com nens –érem nens- contemplant bocabadats com en John Wayne perseguia els
indis comanxes a la recerca de la seva neboda, l’esplèndida Natalie
Wood, que havia estat segrestada
i, amb el pas dels anys, s’havia integrat en el poblat indi, sentíem els
trons que anunciaven, a bombo i plateret, una gran tempesta a fora del cinema.
Quan el tenaç John Wayne va trobar, per fi, a la seva neboda, i es va quedar
com un Job al veure-la amb aquella llarga trena i la pell fosca com l’atzabeja,
i amb aquell caràcter felí com una gatosa i, ensems, dolç com una malva, van
començar a caure del teulat unes goteres que eren la prova de què a fora estava
plovent a bots i barrals. Aquesta és l’olor que roman a la meva memòria del
cinema Modern, l’agrenca olor de les
teules mullades per una pluja torrencial.
.png)
El gran dramaturg Jacinto Benavente escriví
al segle XIX: Els records tenen més
poesia que les esperances, així com les ruïnes són més poètiques que els
plànols d’un edifici projectat”. Tot contemplant l’estat actual tan
deplorable de l’edifici abandonat de l’antic cinema Modern, em voleteja pel cap la idea que la gestió de la restauració
i l’ús d’aquest edifici per part de l’Ajuntament des que es va fer càrrec l’any
2001, ha estat del tot lamentable –més aviat vergonyosa- Tal vegada ara, que
s’acosten novament les eleccions municipals, els responsables municipals
tinguin a bé recordar-se d’aquest emblemàtic edifici gironí deixat de mà. Tant
de bo no hi facin ús d’ell novament com una simple eina de promesa electoral
per a no complir-la, com feren en les darreres eleccions municipals, tant de
bo!
