Tira peixet la gent que està fent un "No vull pagar"! Per ventura ha d'ésser una mena de dèria col.lectiva que esdevindrà en moda passatgera i fugaç? O tal vegada sigui el brou persistent de quelcom que està amerant, d'una manera ineluctable, en el subconscient d'una societat massa temps adormida i, malauradament, massa temps resignada? De bo que, a hores d'ara, no ho sé. La resposta està, com sempre, en l'inexorable pas del temps, o bé, tal vegada, en el vent, en concret en un vent gironí d'allò més: la tramuntana. L'escriptor del "Petit Empordà", en Josep Pla, escriví quelcom sobre aquest vent tan nostre: "En aquest país, hi fa molt de vent, i el vent produeix coses insospitades com aquesta de mantenir una llarga estona una fulla aixafada al vidre de la finestra".
No tinc cap dubte que les persones quan són impel.lides pel noble objectiu de desfer una injustícia (qualsevol injustícia) són capaces d'aconseguir allò més insospitat, con la nostra tramuntana. A hores d'ara, en aquest cas, es tracta d'aconseguir l'eliminació dels peatges d'unes autopistes, les concessions de les quals van acabar-se entre el 1998 i el 2004, quan les autopistes havien d'esdevenir gratuïtes. Allò que s'encetà amb una frase agosarada, que alguns podrien dir que és, àdhuc, subversiva, no és res més, al cap i a la fi, que una nímia demostració de què les persones quan fan pinya entorn l'objectiu d'acabar amb una injustícia, acostumen a sortir-se'n amb la seva. A hores d'ara es tracta dels peatges d'una companyia de dimensions colossals: Abertis; tot un gegant. Però existeixen altres gegants verament cruels; un d'ells s'anomena "pobresa". Sense adonar-nos està estenent, d'arrapa i fuig, les seves invisibles i llargarudes cames arreu del nostre país, tot ofegant els membres més febles. Càritas ha informat, no fa pas gaire, que a Catalunya n'hi ha 325.000 nens que viuen per sota del partió de la pobresa, es a dir, un de cada quatre infants. Una veritable vergonya nacional! L'existència d'una lluita com la del "No vull pagar" pot semblar, a sang calenta, una acció damnada al fracàs, havent esguard l'aparent irrellevància del seu objectiu, però sóc del parer que si els seus seguidors i seguidores perseveren en el temps, aconseguiran doblegar les llargarudes cames del gegant. I allò que és del tot més important: hauran establert un important precedent que obligarà als poders polítics a tractar verament amb serietat i respecte al poble al qual serveixen. El gran historiador de la Grècia clàssica Plutarco escriví: "La paciència té més poder que la força". Aquest ha d'ésser l'ingredient fonamental de totes les lluites populars. Amb independència del seu nom: "Stop desnonaments", "Moviment 15M", "No vull pagar", ... , la paciència i la perseverança faran que l'assoliment dels seus objectius no sigui una simple quimera. La paciència i la perseverança faran que, per fi, s'obligui per llei a les entitats financeres a facilitar la dació en pagament i no, com fins ara, a confiar amb l'ètica i bones pràctiques dels seus gestors que la nova llei no els imposa i estableix simplement la seva voluntarietat. Verament no deixa d'ésser una llei pedaç. La paciència i la perseverança faran que la indignació primerenca retorni al "Moviment 15M" i que un dels seus primers objectius: el canvi de la llei electoral, la qual prima sempre als grans partits polítics, sigui recuperat entre tota aquesta amalgama de reivindicacions heterogènies introduïdes d'uan manera hàbil d'allò més per alguns grans partits polítics ni gens ni mica interessats en canviar l'actual llei electoral, que ja els està bé.
La paciència i la perseverança farà que les autopistes a Catalunya, amortitzades des de fa anys i panys, siguin, per fi, gratuïtes, i vet aquí que aquest objectiu conquerit tindrà, de ben segur, un abast més enllà d'allò imaginable. Ja no és el fet de no haver de pagar uns peatges injustos, és el fet de què els poders polítics, a partir d'aquell instant, no tindran altre remei que abaixar del seu elevat pedestal i tractar al poble al qual serveixen amb respecte i sense engany. La paciència i la perseverança faran que els poders polítics es deslliguin, poc a poquet, dels poders financers que originaren la crisi econòmica. I tant de bo arribi el día que els nostres governants aturin aquestes continuades injeccions de diners públics a uns bancs i caixes que foren tocades de mort per l'esclt de la bombolla immoviliaria, i aturin les continuades retallades als serveis públics essencials, i als sous i drets laborals dels treballadors públics i de les empeses privades, que no deixa d'ésser la manera més eficaç per tal de contraure el consum, i perllongar, per tant, la crisi econòmica, tot engrandint, dia rere dia, la pobresa. Tant de bo arribi el dia que els nostres governants inverteixin els diners públics en la reactivació de l'economia i se'n oblidin un xic de totes aquestes entitats financeres que foren gestionades, durant el llarg periode de les "vaques grasses" d'una manera especulativa i, àdhuc, temerària.
No ha d'ésser un somni quimèric o una utopia, si les lluites del poble senzill perseveren, perquè les persones quan són impel.lides pel noble objectiu de desfer una injustícia (qualsevol injustícia) són capaces d'acoseguir allò més insospitat, com la nostra tramuntana.
