Aquest article ha estat publicat el dilluns, dia 5 de maig de 2014, al DIARI DE GIRONA.
Després de quaranta-cinc anys en Tito Vilanova ha emprès un camí que el durà a aquell indret allí a dalt des d'on ningú sembla ser que ha volgut tornar. Jo vaig fruir del privilegi de conèixer en Tito quan un dia calorós d'allò més d'un estiu, anys ha, entrà a una botiga de cerámica que fa un temps va regentar la meva dona a la Bisbal d'Empordà. Vaig observar que parava esment a un petit gerro de cerámica envernissat de color verd; m'hi vaig acostar. "S'anomena doll", li vaig dir, i empès per la meva dèria per la història de la Humanitat i així mateix la història dels objectes, vaig afegir tot seguit: "Aquest poal era l'atuell per dur l'aigua dels pous i les fonts a la población de Cadaqués, i és una de les peces més funcionals de la terrissa catalana. S'omple per una obertura superior, i disposa de dues anses superiors per facilitar el beure pel seu galet, i altre per tal d'abaixar-lo al pou, i la tercera i més petita en la part inferior servia com agafador a l'hora de transportar-lo damunt del cap". Amb uns criatal.lins ulls de satisfacció em digué: "És molt bo saber la utilitat d'objectes tan bonics". A hores d'ara no recordo si sortí de la botiga amb aquell gerro embolicat, però allò que sí recordo és la llargària dels seus dits. "Tens dits de terrissaire: llargs", li vaig dir. I em contestà: "Doncs em gaunyo la vida amb els peus xutant una pilota". D'aquesta manera em vaig assabentar que era futbolista. I amb una sobtada naturalitat va esmerçar una estona de temps a explicar-me algunes coses sobre el futbol pel qual se li notava a la clara que sentía una extraordinària passió. Mentre em parlava recordo que en mirar-li els ulls vaig pensar que era un bon noi.
L'escriptor argentí Ernesto Sábato escribí: "Per ser humil cal grandesa". Ara que en Tito de ben segur haurà arribat al Cel, goso afirmar que ell fou gran, essent així que fou humil.
Allò verament important no són els molts anys que s'hagin viscut, sinó allò que s'hagi viscut durant tots aquests anys. En Tito tingué la sort de viure en un món -el del futbol- que gira al voltant de les il.lusions de les persones, on moltes d'elles ploren moltes vegades de tristor quan perd el seu equip, i moltes vegades ploren d'alegria quan el seu equip guanya. És bo plorar, és bo emocionar-se, és bo apasionar-se, i tot això ho crea el futbol. En Tito tingué la sort de formar part d'aquest món meravellós en el qual les persones troben un refugi on defugir de la crueltat d'aquest món de mones que ens ha tocat viure a tots plegats.
Tant de bo en Tito Vilanova, aquest bon noi de Bellcaire d'Empordà, pugui llegir aquestes humils lletres d'aquest aprenent d'escriptor des d'allí dalt del Cel, tant de bo!
