Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 19 d’abril del 2012

La mort d'un plàtan gironí

Aquest article fou publicat al DIARI DE GIRONA el divendres, dia 26 de setembre de 2008

   Es veia venir: el plàtan centenari del carrer Josep Maria Gironella de la ciutat de Girona ha estat, malauradament, talat per l'Ajuntament. El passat dimarts dia 23 de l'encetada tardor va sucumbir aquest arbre emblemàtic, a mans d'una serra ferotge que no va dubtar a l'hora de tallar-lo en trossets. Els operaris de la brigada municipal que van actuar de mal grat -estic ben segur-, van complir, d'una manera primmirada, la seva feixuga funció de botxins, complint fidelment les ordres de l'alcaldessa, Anna Pagans, que, fent oïda sorda als veïns que han demanat clemència envers aquest heroi de la natura, no ha tingut cap compungiment a l'hora de posar fi a tot un símbol d'aquest barri gironí.
   D'arrapa i fuig, en poc temps durant aquest estiu, l'arbre centenari del carrer Josep Maria Gironella s'havia transmutat en l'emblema d'una lluita veïnal per conservar les seves arrels, les de l'arbre i les del propi barri. Em voleteja pel cap que l'alcaldessa no ha entès res del veritable significat de l'enrenou i mobilització ciutadana que es va organitzar al barri tot defensant aquest plàtan centenari. L'alcaldessa, de cop segur, ha valorat uns informes tècnics i ha pres una difícil decisió, pensant que era realment el millor per la construcció amb garanties de seguretat d'una futura via de tren d'alta velocitat i, a més a més, el millor per quelcom de naturalesa tan imprecisa com el progrés; però, ça com lla, no ha entès els veïns, les persones que viuen al barri dia rere dia. No ha entès que les persones tenen dret a tenir sentiments. No ha entès que les persones moltes vegades volen i necessiten gaudir de la lentitud de la vida; volen fruir, dins de l'inevitable soroll de tràfic, de la melodia d'unes fulles bressades pel vent. No ha entès que en sol.licitar l'indult d'un arbre tan arrelat a la terra des de fa tants d'anys, estaven demanant un xic de respecte a l'entorn on viuen. D'aquí a uns quants anys el tren d'alta velocitat passarà, de manera ineluctable, tremolant a tota brida per sota dels seus peus, però el barri restarà orfe del fresquívol paisatge i la gegantina ombra d'un plàtan que, durant més de cent anys, va ser el silenciós i fidel veï d'aquest barri gironí.
   Jo sempre he pensat que qualsevol governant té com a funció principal aconseguir la felicitat dels ciutadans als qui serveix, i tot veient el trist final d'aquest símbol veïnal, penso que l'alcaldessa no ha posat prou interès en la consecució d'aquesta obligació. I que no em digui que l'interès general està per sobre de l'interès particular d'uns quants; aquest argument potser li serveix a la ministra de Foment, però l'alcaldessa és, al cap i a la fi, un representant amb poder de decisió dels interessos dels veïns de la ciutat de Girona, i és aquí on precisament s'ha equivocat. Em sap greu que l'alcaldessa no hagi entès l'ànima del seu poble.
   Hem estat testimonis de la mort d'un plàtan gironí centenari; era com un veí més del barri, i com a tal els seus conveïns el van defensar i van cridar que no el matessin, doncs, en bona lliça, defensaven el seu futur i el del barri. L'alcaldessa no ho ha entès i, ara que ja no n'hi ha remei, tan sols voldria que ella i tots els que prioritzen el progrés a les persones i els seus sentiments, s'aturessin un instant a reflexionar davant d'aquesta profecia índia: "Només quan s'hagi talat l'últim arbre, només quan l'últim riu mori enverinat, només quan s'hagi pescat l'últim peix, només llavors ens adonarem que el diner no es pot menjar".