Aquesta narració, amb una reflexió de caire polític de màxima actualitat, pretén ser un petit homenatge a tots els servidors públics, en especial a tots aquells que desenvolupen funcions humils i, alhora, trascendentals per a la societat.
A trenc d'alba en Pep sortí de casa tot provant de no fer gaire soroll, essent així que no volia despertar el nen, que dormia, per fi, a cor què vols cor què desitges, havent esguard que durant bon tros de la nit una gran febrada havia patit. La febre, suara, li havia concedit una fugissera treva per a conciliar la son. La seva dona, la Siseta, se'n ocuparà de cuidar-lo com cal, pensà. Com cada dia de l'any, des que en tenia vint-i-un, abreujà camí pel viarany que voreja el rierol per tal d'arribar d'hora al magatzem de la brigada municipal. Creuà la porta entreoberta i, de cop sobte, les paraules d'un company li travessaren l'ànima com una sageta.
- Pep, aquest any no ens pagaran la paga extra de Nadal! El president Rajoy ha dit que l'Estat espanyol no té ni un euro i tots hem de contribuir a la premuda del cinturó.
En Pep, amb el rostre a la clara compungit, es col.locà la seva armilla ataronjada i, com cada dia de l'any des d'en feia trenta-i-un, sortí al carrer tot fornit d'un carretó negre com el sutge, una escombra d'espart més vella que l'anar a peu i un recollidor de llautó rovellat d'allò més.
A força de temps havia après a estimar la seva feina humil. Tenir cura de la neteja de les vies públiques de la seva vila l'omplia d'orgull. Es sentia útil als seus veïns. I gràcies a la seva estabilitat de funcionari, malgrat els esquifits diners guanyats, pogué estalviar durant anys i panys les pagues extres per tal de pagar una entrada per a adquirir una petita casa, el seu particular castell al peu d'un formós turó garrotxí. Allí vivia amb la seva reina estimada, la Siseta, i amb el petit Pau, que feia entremaliadures tothora. De totes maneres, Déu sap bé el piló de pagues extres d'estalvi que li estava costant pagar les quotes mensuals de la hipoteca.
Mentre escombrava uns paperots al bell mig de la placeta, una pesantor li constrenyia, poc a poquet, un ombriu racó del seu cervell. De cop sobte, un gat, de pelatge negrenc i tan escanyolit com les potes d'una ànega, li passà per davant. Mal presagi, va pensar. Recollí en un tres i no res unes burilles que s'amuntegaven davant la porta d'un Banc. El senyor Joan, el director de l'oficina, sortí en aquell moment a fer la cigarreta.
- Pep, ja pots escombrar bé, que no tanquem l'oficina! - li digué tot exhibint en els seus ulls una peculiar lluentor a mig camí entre l'alleujament i una certa supèrbia mal dissimulada.
- Bon dia, senyor Joan. No em digué fa un temps, que l'oficina tencaven?
- Sí, però ja no cal, el president Rajoy ens ha aconseguit un munt de diners i ja no haurem de tancar!
- Enhorabona, senyor Joan! - li digué en Pep, al temps que recollia l'última burilla del terra.
Caminà per una estreta vorera tanmateix plena de burilles.
- Bon dia, Pep - el saludà en Pablo, al temps que se'n aprofitava de la seva escaient arribada per tal de llençar la seva cigarreta, acabada de consumir, dintre el carretó.
- Bon dia Pablo, com estàs? - li digué en Pep, aturant-se per un instant.
- Ja porto més d'una hora fent cua davant l'oficina d'atur. Aquí m'estic fotent! - exclamà - tal com escridassà l'altre dia aquella maca diputada rosa del PP a "Las Cortes".
En Pablo ahir mateix fou acomiadat de la petita fusteria on treballava. L'amo i el seu fill ja en feien prou pel poc treball que en tenien.
- Paciència! - se li va ocòrrer de dir a en Pep, mentre, capmoix, girava la cantonada. Mal presagi, tornà a pensar en recordar-se'n d'aquell gat negre com el carbó.
- Recull aquell paperot! - Li deixà anar, de cop i volta, el senyor Ramon, el seu batlle.
- Bon dia i perdoni senyor Ramon, no me'n havia adonat - digué amb veu amoïnada.
- Et veig un xic trist, Pep.
- Sí, senyor Ramon, és per causa de la paga extra de Nadal que no cobraré; si tot just amb prou feines arribo a fi de mes, no sé com he d'arribar a final d'any!
- No et preocupis Pep, el ministre Montoro, que és un bon tipus, ha dit que els que cobrin menys de 962 euros mensuals sí que cobraran la paga extra.
- Jo cobro més, en concret 990 euros, senyor Ramon!
- Llàstima! - li digué mentre girava esquena envers l'Ajuntament.
Acabada la jornada tornà, de pressa i corrents, a sa casa.
- En Pau ja es troba bé - li digué la Siseta mentre li feia un afectuós petó -. Tot jugant a la pilota ha trencat el testo que tu deies que era tan lleig.
Tots tres sortiren a sopar al pati, sota una teranyina d'estels lluents al peu d'aquell formós turó garrotxí. En Pep, ara, mentre se'n anava a dormir, pensà que, malgrat aquell gat més negre que el carbó, avui havia estat un gran dia.
Mentre escombrava uns paperots al bell mig de la placeta, una pesantor li constrenyia, poc a poquet, un ombriu racó del seu cervell. De cop sobte, un gat, de pelatge negrenc i tan escanyolit com les potes d'una ànega, li passà per davant. Mal presagi, va pensar. Recollí en un tres i no res unes burilles que s'amuntegaven davant la porta d'un Banc. El senyor Joan, el director de l'oficina, sortí en aquell moment a fer la cigarreta.
- Pep, ja pots escombrar bé, que no tanquem l'oficina! - li digué tot exhibint en els seus ulls una peculiar lluentor a mig camí entre l'alleujament i una certa supèrbia mal dissimulada.
- Bon dia, senyor Joan. No em digué fa un temps, que l'oficina tencaven?
- Sí, però ja no cal, el president Rajoy ens ha aconseguit un munt de diners i ja no haurem de tancar!
- Enhorabona, senyor Joan! - li digué en Pep, al temps que recollia l'última burilla del terra.
Caminà per una estreta vorera tanmateix plena de burilles.
- Bon dia, Pep - el saludà en Pablo, al temps que se'n aprofitava de la seva escaient arribada per tal de llençar la seva cigarreta, acabada de consumir, dintre el carretó.
- Bon dia Pablo, com estàs? - li digué en Pep, aturant-se per un instant.
- Ja porto més d'una hora fent cua davant l'oficina d'atur. Aquí m'estic fotent! - exclamà - tal com escridassà l'altre dia aquella maca diputada rosa del PP a "Las Cortes".
En Pablo ahir mateix fou acomiadat de la petita fusteria on treballava. L'amo i el seu fill ja en feien prou pel poc treball que en tenien.
- Paciència! - se li va ocòrrer de dir a en Pep, mentre, capmoix, girava la cantonada. Mal presagi, tornà a pensar en recordar-se'n d'aquell gat negre com el carbó.
- Recull aquell paperot! - Li deixà anar, de cop i volta, el senyor Ramon, el seu batlle.
- Bon dia i perdoni senyor Ramon, no me'n havia adonat - digué amb veu amoïnada.
- Et veig un xic trist, Pep.
- Sí, senyor Ramon, és per causa de la paga extra de Nadal que no cobraré; si tot just amb prou feines arribo a fi de mes, no sé com he d'arribar a final d'any!
- No et preocupis Pep, el ministre Montoro, que és un bon tipus, ha dit que els que cobrin menys de 962 euros mensuals sí que cobraran la paga extra.
- Jo cobro més, en concret 990 euros, senyor Ramon!
- Llàstima! - li digué mentre girava esquena envers l'Ajuntament.
Acabada la jornada tornà, de pressa i corrents, a sa casa.
- En Pau ja es troba bé - li digué la Siseta mentre li feia un afectuós petó -. Tot jugant a la pilota ha trencat el testo que tu deies que era tan lleig.
Tots tres sortiren a sopar al pati, sota una teranyina d'estels lluents al peu d'aquell formós turó garrotxí. En Pep, ara, mentre se'n anava a dormir, pensà que, malgrat aquell gat més negre que el carbó, avui havia estat un gran dia.
